COLORS I MASCLISME A “LA PLAÇA DEL DIAMANT”, DE MERCÈ RODOREDA

El dia 8 de març, a la plaça Vella de Torelló , es farà una lectura pública de “La plaça del Diamant”, de Mercè Rodoreda. Em vaig comprometre a col.laborar-hi. Així, doncs, he rellegit el llibre, que se m’ha endut com si no l’hagués llegit mai. Coincideixo amb Joan Sales, novel.lista i editor, quan diu: “A cada nova lectura hi he trobat noves fondàries, hi he descobert noves meravelles de detall (sobretot psicològiques i ambientals), com si fos una mina inexhaurible que ens reserva descobertes sorprenents sempre que ens hi endinsem”. Ha estat un plaer, doncs.

I ara m’adono que dos dels grans puntals de la narrativa catalana són novel.les fetes per dones: l’esmentada i “Solitud”, de Víctor Català. També m’agrada molt “Incerta Glòria”, de Joan Sales: hi ha moments d’una fondària antològica, per dir-ho amb les seves paraules, però el conjunt em sembla irregular, sobretot l’afegitó final.

Però parlàvem de Rodoreda. Ja fa una pila d’anys, unes meves alumnes de Torelló, amb la col.laboració de l’artista Miquel Danés, van guanyar un dels premis Baldiri Reixach per un treball de creació plàstica i literària que es deia, justament, “Els colors segons Mercè Rodoreda a “La plaça del Diamant”. Sempre m’havia quedat amb les ganes de tornar-hi, a aprofundir en la manera com Rodoreda tracta els colors: i em sembla clar que el recurs que més utilitza és la sinestèsia, és a dir: la barreja d’al.lusions a sentits diferents. Quan ens diu que les sabates eren “blanques com un glop de llet”, el serrell del llum “de maduixa” o un vestit “de seda de color de xampany” els nostres records sensuals ens fan imaginar molt més que un color, perquè inevitablement ho associem al gust, al tacte...En altres casos, a l’oïda: (els daurats d’una església) “eren un crit d’or que pujava amunt”; "Asseguda de cara al mar, de vegades gris, de vegades verd, més que tot blau, aquella estesa d'aigua que es movia i vivia, d'aigua que enraonava, se me'n duia el pensament i em deixava buida."

En aquesta relectura m’he adonat també d’un altre aspecte més inquietant, i és que el personatge del Quimet té un perfil claríssim de maltractador. Com és que no ho havia vist abans?

No pot ser casual. Estic segura que Rodoreda sabia molt bé de què parlava, que ho havia viscut o ho havia sentit explicar. La progressió és claríssima. Ja quan festegen Quimet arriba tard, o la visita quan no toca, i demostra una gelosia malaltissa. El maltractament psicològic continua amb la invenció d’un personatge (“Pobra Maria!”) inexistent, una suposada antiga promesa. També li fa saber que s’ha de sotmetre a les seves opinions:

“Em va donar un cop al genoll amb el cantell de la mà que em va fer anar la cama enlaire de sorpresa i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé. Va fer-me un gran sermó sobre l’home i la dona i els drets de l’un i els drets de l’altra i quan el vaig poder tallar vaig preguntar-li:

- I si una cosa no m’agrada de cap de les maneres?

- T’ha d’agradar, perquè tu no hi entens.”

Mentre preparen el pis, la Colometa i els amics es fan un tip de “rascar paret”, però Quimet es fa el distret i els deixar treballar sols, amb una excusa o altra.

Més endavant, quan ja són casats, les coses empitjoren, la gelosia esdevé més obsessiva: “Em vaig posar a tremolar i li vaig dir que no cridés, que no podia deixar la casa així, de qualsevol manera i sense educació, que, pobre home, no m’havia dit mai una paraula més enllà de l’altra i que despatxar dolços m’agradava i que si em feia plegar a veure què...”

Quan la Colometa explica a Quimet que ha trobat casualment en Pere, el seu antic promès, al carrer, ell li fa prometre que no hi tornarà a sortir:

“Em va fer demanar perdó per haver sortit a passejar amb en Pere i per haver-li dit que no hi havia sortit i a l´últim em va fer arribar a creure que hi havia sortit i em va dir que m’agenollés.

- Al mig del carrer?

- Agenolla’t per dintre.”

Els maltractaments psicològics continuen. Un dia li fa “una broma” que de fet és un agressió física:

“Vaig entrar al nostre dormitori i fins allà em va seguir i em va tirar a terra i em va ficar a sota del llit empenyent-m’hi pels peus i ell va saltar damunt del llit. Quan provava de sortir em picava el cap des de dalt, ¡castigada! Cridava. I fos per la banda que fos que jo volgués sortir, ¡plam! la mà al cap ¡castigada! Aquesta broma, després, me la va fer moltes vegades.”

La Colometa no para de treballar: els coloms, els nens, fa hores de neteja mentre els seus fills es queden a casa sols... El Quimet es fa una cadira on només pot seure ell, no para de queixar-se d’un mal imaginari a la cama. Quan la Colometa no pot més, decideix acabar amb els coloms, però no gosa pas dir-li-ho:

“Vaig dir-me que s’havia acabat (...) Aquest pensament se’m va quedar per dins del cap com una brasa. (...) I vaig començar a marejar els coloms mentre covaven.”

Després Quimet “fa l’escamot” i finalment se’n va a la guerra, on potser esbrava la seva violència latent i on mor. Jo crec que aquest final amaga el final previsible de maltractador físic que lògicament havia de tenir: hauria acabat malament, la Colometa, en mans del Quimet!

Rellegir aquesta obra el dia 8 de març em sembla, doncs, doblement escaient: perquè celebrem el dia de la dona treballadora i el centenari del naixement de Mercè Rodoreda i perquè potser també hauríem de contemplar aquest dia com a un dia de lluita contra la violència mal anomenada “domèstica”. Perquè la violència no és mai domèstica, és ben salvatge.