La lectura pública de "La plaça del Diamant" a Torelló ha estat un èxit. Des de les deu del matí fins a les tres de la tarda, una mitjana de vint o trenta persones escoltaven o llegien a la plaça Vella, ahir. M'ha emocionat participar-hi però, sobretot, m'ha emocionat escoltar unes paraules que, després de moltes lectures, ja havia fet meves, íntimes.Era una sensació estranya: de joia, però també de tristor. Perquè "La plaça del Diamant" evoca, amb una senzillesa només aparent, la memòria col.lectiva del dolor de la guerra, de la fam, de la desesperació...però també les joies petites d'un ball de festa major, de sol i núvols en un terrat, de nens que es fan grans.
No sé ben bé com explicar-ho. És com si haguéssim obert, a la plaça, una capsa de records que ens fan d'una mateixa família. Veus de dones, d'homes, joves i no tant, donaven una força inusitada a les paraules escrites (exceptuant-ne alguna que no pensava pas el que deia, que tenia altres raons, per estar allí).
I un deu per a la Maria, la Mireia i la Sara, les tres noietes que van llegir amb correcció, però també amb emoció, el darrer capítol, el més difícil, perquè és un diàleg interior molt dens, una retrospecció en què passat i present, joia i dolor, es fonen amb el "vesper" que reviu d'un mercat a la matinada: la vida, que empeny.
La literatura ha de tornar a les places i als carrers!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada