Deleixo l’herba fetgera, els pixallits grocs. Però l’herba rossa sembla adormida. Les vaques de color de terra pasturen el silenci, el subratllen de tant en tant amb un repic d’esquelles. Trobo un, dos, tres homes pel camí. M’estimaria més no trobar ningú però, en canvi, els sons llunyans no em destorben: un xerrac elèctric, un gos, el soroll arrissat d’un tractor.
S’alça del no-res una papallona petita, color de poma bullida. Em trec la pell del jersei i se’m fa més viu l’alè de molsa de les obagues, i la llepada càlida del sol ascendent, que puja amb mi i estripa boires: fa nou el paisatge.
Porto un poema de Segimon Serrallonga a la butxaca, al cor, al cap:
“I sento, així mateix, un cop i un altre el temps
aturat amb mi sobre la pura buidor...”
Rellegeixo els versos que el cap escriu al cel net de la memòria, aquest matí, i em ve la imatge d’un esparver que plana en espiral i s’enfila amunt: “un cop i un altre el temps”.
Hi ha gent, com Segimon Serrallonga, com Verdaguer, que poden escriure des de l'altura, que abasten geografies, del món i de l'ànima. Altres, només podem arrossegar a poc a poc cada paraula, com si fóssim formigues; i cada mot serà sempre més gran del que mai arribarem a ser nosaltres.
A la font, que només té un rajolí d’aigua que no es pot beure, descobreixo finalment l’herba fetgera: amb dues flors blanques, i sento que he acomplert un ritual: si veig l’herba fetgera i les violetes; si veig ni que sigui una papallona i em trec el jersei, i camino, la primavera arribarà, aviat.
Espio amb impaciència els borrons negres dels freixes, la seda dels salzes. Un alè de vent petit es torna frec de paper a les fulles seques dels roures, que em diuen: no et treguis el jersei, encara no, mira’ns; l’hivern no s’ha acabat. Però just al costat, la florida sense flors d’un avellaner groc em diu justament el contrari.
Encara no hi ha sargantanes a les parets de pedra seca. Hi deuen ser, arraulides, ja sortiran. Només veig una llagosta de color de fulla, que salta com si fos la minutera d’un rellotge. I una petxina mil·lenària escrita per sempre a la pedra grisa.
“...la pura buidor, més amorosa,
on encabeixo, sol, la mirada quieta i sento
la pau, endins, com en un centre que em ve.”
Montesquiu, des del rocal, és una estesa de teulades vermelles, de terrats amb roba diminuta, de cotxes de joguina. Horts. I un riu segrestat, que se’n va del llit de pedra cap a un canal verd. Al lluny, encara hi ha transparència de muntanyes. A prop, la pau, endins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada