CASA AMB FLORS

Té la pintura clivellada dels darrers freds, d'un groc esvanit de llimona espremuda.
Cara al sud, la glicina antiga s'hi ha fet tanca: va ser tendra, i ara és fusta que els anys han immobilitzat: cargolada per sempre amb la barana de ferro, dura, tota grops. Però els raïms de flors liloses li dibuixen un present de pell de seda, una aroma suau de roba neta, d'albada.
Quin plaer dormir-hi, al jardí de la casa amb flors, amb el cel de sostre i les tulipes closes que encara són verdes.
Quin plaer dinar-hi, al menjador petit on entra una llum oblícua, ple de records endreçats: fotografies de color rosat i puntes de ganxet emmidonades, com cabells blancs trenats.
Quin plaer fer-hi l'amor, a mitja tarda, a la casa amb flors: amb els volets bleus mig ajustats i el sol a la pell, com una mel estesa a la llesca del ventre nu.
Quin plaer plorar-hi, quel plaisir:

plourer la haine,
plourer la honte,
pleuvoir la peur,
plourer de l'eau,

regar les flors amb l'aigua dels ulls, tristesa desfermada.
Quin plaer morir-hi, a la casa amb flors: tornar-se cuc de terra, terra, obrir la seda exacta de les tulipes, fer-se saba, fulles, glicina indestriable amb raïms de llum.
Quin plaer pensar-hi, en la casa intangible...


(Trajecte en tren des de Toulouse a La Tour de Carol, 17 d'abril de 2006)

EM SENTO OBSERVADA

Quan m’assec a la cadira de llegir, a casa, em sento observada. Cada dia, l’home em mira, amb cara de circumstàncies, des del balcó del veí (si fos des del meu, evidentment, m’hauria queixat). Hi és cada dia, tant si plou com si fa sol. No puc evitar mirar-lo. M’agradaria ignorar-lo, però és una presència inquietant que somriu ben bé de cara a unes obres il.legals, com si les beneís.
No us penséssiu pas que pateixo al·lucinacions. No: em refereixo al cartell electoral dels socialistes de Torelló, des del qual Miquel Franch fa una rialleta forçada a tort i a dret, des de tots els racons del poble.
Quan era petita, a casa dels meus pares hi havia un Sagrat Cor, amb el cor sagnant a la mà, que també em mirava així. Em feia por. Potser és per això que, ara, em molesten aquestes fotos gegantines dels candidats i candidates a l’alcaldia que t’espien des dels llocs més impensats. Deu ser un trauma d’infància, que en diuen.
Mireu, jo no votaré pas, a Torelló, perquè encara no hi ha cap llista de les CUP. Però la presència abusiva de fotos XXL dels candidats no me’ls fa més simpàtics; és ben bé al contrari.
M’agradaria més trobar-me’l passejant, en Franch, encara que no puguem estar d’acord en la majoria de temes. Però és que en Franch no passeja; si més no, no ho fa per Torelló. No me l’he trobat mai enlloc, fora de l’Ajuntament i dels actes oficials. Malament. Poca proximitat real, massa proximitat fictícia.
El candidat de Convergència, en Bassas, més aviat sembla que t’espiï, o que t’amenaci. Fa cara de pocs amics. Poca broma! No sé si la foto li van fer dret o no, però jo me l’imagino ben assegut a la poltrona partidista i interessada que vol recuperar. És com si ens digués: “Ei! Que jo ja hi era!” El calé és el calé.
Pel que fa a les dues candidates d’Iniciativa, el més lloable és que són dues, a la foto. No abdiquen pas dels personalismes, però ser dues en comptes d’un, ja és alguna cosa. Però no me’n refio pas. Ja hem vist com ens tracten, a Torelló: prefereixen els especuladors. I es deixen fotografiar amb en Saura, el Gran Repressor.
I el noiet d’Esquerra? És tan supersize, la foto, que si te’l trobes no el reconeixes, perquè de fet és més aviat menut. Quines ànsies! Pactarà amb qui sigui, aquest. El poder és el poder.
A la foto relativament petita, l’estanquer del PP té alguna cosa de malèvol, de rosegaire clandestí. No ho sabia, noi, que eres tan traïdor. No m’inspires precisament “confiança/confianza”. Serà qüestió d’evitar-la, la teva botiga.
Ah! I els lemes, excepció feta de la dreta més rància, no diuen res:
“Amb empenta” = “Nous reptes” = “Torelló ets tu. Tots som Torelló”=”Gent compromesa”. Absolutament intercanviables, com els cromos.
Del candidat fantasma, indesitjable i racista, no en parlaré. A aquest sí, que no el vull veure. Ni en pintura.

Aire que no torna

L’alè de la mort, dolç i terrible, ens ha passat frec a frec.
Morir-se és deixar un respir inacabat, l’aire que no torna. I prou.
Com una rosa que perd l’últim pètal.
Com la gota darrera d’un xàfec urgent.
Som tan petits, tan fràgils. Tan breus...
Inspirar, expirar...Una vegada i una altra. Només som rellotges fets de pols d’estrelles.
Però els dies roden i res no s’atura: tampoc el teu alè inacabat, perquè ara ets terra de cirerer.
Miro el paisatge sense tu, Pere, el brodat de cada flor damunt l’herba tendra, i de cop ho veig tot vermell com en una foto fixa, penso: alè. Alè que no torna.
Miro el dibuix dels arbres tan ben retallats al cel, sento la fredor que ve, els núvols amb dits petits de pluja, i abraço amb mirada de sorpresa la florida de roses que no puc aturar.
Ara el record de tu és fet de terra efímera i arbres, de flors immortals.
Ens vas dir el nom de cada herba petita.
Farigola i herba blava diuen, ara, el teu nom.
Jonça i alls de bruixa diuen el teu nom i murmuren llegendes.
Les cireres verdes diuen el teu nom i creixen amb la tebiesa del sol i el miracle dels dies.
Les estrelles altes giravolten com un gran rellotge còsmic.
Gallerets i blats creixen dins del teu record, són el teu record.
La claror s’estimba pels rocams. Anem a casa potser vençuts, però som alè que torna: el penúltim pètal.
Senglars i gossos ploren els camins.

(Alpens, 16 de maig de 2007)

Palmira

Palmira: tens nom d’arbre vincladís i gràcil, nom de ciutat mil·lenària...
Casa teva, a la carena, és aixopluc i recer, hort i jardí on cabdelles la llum i en fas fruit, molt lentament: mongeteres altes, tomàquets de color de núvol encès, geranis sota l’escala, com un arc de Sant Martí domèstic.
Palmira: palmera, oasi. Repòs...
De la carena estant, Alpens és una estesa de teulades adormides, sanefa transparent de muntanyes, volta blava i alta del cel. De llevant a ponent, la llum de mel de cada dia s’enfila i es fon als marges, travessa la casa i t’encén els vidres.
Potser fa sol, fa vent, tramuntana esmolada. O fred, o plou, i els núvols són apelfats com la panxa d’un conill petit…Potser la claror és més tèbia, o més grisa, però els dies et fan garlandes als balcons, com collarets invisibles.
T’hi sabem, a la casa enfilada, com un far. T’hi sabem i t’hi volem, sempre a punt de fer-nos un favor, sempre amable.
Per molts anys, Palmira: mirada de nit serena, somriure blanc de lluna tendra. Amiga...

Alpens, 11 de setembre de 2006.