VIC I BERGA, INSUBMISES

Joan, et vaig conèixer a peu de carrer. Eres el cuiner en una trobada de Capgirem Vic. Un arròs fantàstic, val a dir-ho. I, al cap dels dies, ens hem anat trobant de paella en paella, diríem, perquè no fa pas gaire que tornaves a fer de cuiner en un acte de Càrnies en lluita. T’ho vam demanar i vas dir que sí sense fer-te pregar ni poc ni gaire: érem una taula de vuitanta, que aviat és dit.

I aquesta és la mena de gent de qui em refio: dels qui, com tu,  són a les institucions però també  a les trinxeres. A l’ajuntament de Vic i als escorxadors. Els qui parlen quan cal i també callen i saben escoltar quan convé. 

Potser t’han triat des del Tribunal d’Ordre Públic de Madrid per escarmentar la gent que, com tu, som a peu a carrer. Potser esperaven que series un esquer fàcil. Però no saben pas prou amb qui s’han topat: perquè la lluita que representes s’ha construït des de la base, no té els peus de fang sinó la força del convenciment.

T’ha denunciat el feixisme de Vic, que es diu Anglada però té la complicitat culpable de molts d’altres. Els anirem encerclant i aïllant amb la força de la raó i del respecte.

Perquè si tu fas la paella, Joan, nosaltres farem la truita amb tu. Trencarem l’ou de la bèstia, del racisme. Farem una ciutat nova i un país nou, des de la desobediència a les lleis injustes.

I  una alcaldessa de Berga és detinguda  fa poc, amb quasi nocturnitat i traïdoria, per desobediència a les lleis espanyoles. Desobediència que en Titot (el nostre, el referent) també ha compartit.

Jo inevitablement he de recordar que, fa gairebé trenta anys, a Berga es feia una acció insubmisa contra el servei militar.

El dia 1 de novembre de 1989 es va paralitzar una jura de bandera. Diversos membres dels col·lectius antimilitaristes d'Osona i de Berga van aconseguir interrompre la celebració, i van ser detinguts. L'acció, però, va aconseguir saltar a les notícies televisades d'aquell dia i va marcar un abans i un després en la lluita per l'abolició del servei militar.

Una vegada més, ara, gent d’Osona  i de Berga també marcaran un abans i un després en la lluita cap a una independència per canviar-ho tot.

Amb tu, Joan, Montse, Titot! Vic i Berga insubmises!

Amb el somriure, la revolta!

Som

I ara te n'has anat tu, Ramon.

Dies enrera, l'Enric de la Palmira fugia de puntetes, sense que jo hagués trobat encara el moment d'anar-lo a veure...

No sabia que estaves malalt. No sabia que no ens havies de durar sempre. Et feia a l'hort, amb el somriure sorneguer sota el bigoti blanc, i sense saber-ho esperava trobar-te al carrer de Cal Vilamala amb el cistell ple de carbassons o a la fonda, al voltant de l'estufa que ens escalfa les hores.

Mai no havíem tingut cap gran conversa. Només les salutacions cordials i la petita complicitat de ser d'Alpens, que vol dir: sí, tenim el sol i el vent i les gelades. Tenim les solituds i les companyies i la petita certesa que cada dia es farà clar endins i enfora dels nostres ulls i per damunt de les muntanyes. Tenim la sort i les limitacions d'un poble petit, que ens empenyen a trobar feina carretera enllà però amb la certitud que tornarem als carrers petits on les converses passades i presents fan garlandes invisibles a tots els balcons.

Cada dia de cada any  tinc més records encrostats i la tendresa més recòndita.

Som fulla de gerani vençuda damunt la pedra engrunada.

Som vells amb mirada nova, meravellats de ser vius. De ser-hi.

Som joves que ballen la dansa per nosaltres i aguanten les noies amunt, amb les faldilles de campaneta efímera.

Som forrellats de portes obertes, de portes tancades. Som petjada damunt la pols i damunt la neu. Damunt la llum dels dies.

Som d'Alpens. De sempre o de fa una estona, tant li fa.

Som.

Leonard

S'obre la boira i sento la veu rogallosa que travessa els núvols i s'enlaira, lenta, cap a la llum.
No se n'ha anat. O potser sí, però l'hem de deixar anar, perquè és ara que ha assolit el pis més alt de la torre de les cançons i ens pica l'ullet des de la finestra amb més bona vista.
És ara que ja no li pesen les cames ni li fan mal les mans nuoses.
És ara que tot ell és cançó i vent que abraça les tombes.
Fins a la fi de l'amor, company.

Berga, insubmisa.

Fa gairebé trenta anys que, a Berga, es feia una acció insubmisa contra el servei militar.

El dia 1 de novembre de 1989 es va paralitzar una jura de bandera. Diversos membres dels col.lectius antimilitaristes d'Osona i el Bages van aconseguir interrompre la celebració, i van ser detinguts. L'acció, però, va aconseguir saltar a les notícies televisades d'aquell dia i va marcar un abans i un després en la lluita per l'abolició del servei militar.

Ara mateix, al cap de tants anys, una alcaldessa de Berga és detinguda per desobediència a les lleis espanyoles.

També marcarà un abans i un després en la lluita cap a una independència per canviar-ho tot.

Amb tu, Montse! Berga insubmisa!