Flors de la vida petita

Les flors de la vida petita són tossudes i fortes, però d'aparença fràgil.

Neixen a les esquerdes dels dies viscuts, al cor dels records, a les cartes escrites, al balcó dels  dies quiets.
Són menudes com grans d'arròs,blanques i discretes com les flors dels crespinells.
Floreixen quan la memòria, fràgil, esdevé un tresor.
Quan els dits s'aturen i pensen aurores i postes pretèrites.
Quan la mirada veu alhora paisatges enfora i endins.
Quan la tendresa entapissa els cors i els amara amb una oculta saviesa.

ALPENS, CARTA OBERTA A "EL 9 NOU"

Senyor director de El 9 Nou:

En el setmanari de divendres passat, 10-1-14, vostès publiquen a primera plana la notícia sobre una desgràcia de la qual fou víctima una vaca, a la que varen torturar i matar, en el decurs d’una bretolada.

En aquest titular de primera plana vostés hi han inclós el nom del municipi d’Alpens, en explicar que l’autor d’aquesta bretolada  és un veí d’aquell poblet, però aquesta circumstància no sembla que tingui una importància suficient –en el context de la notícia—com per figurar en un titular i, a sobre, de primera plana.

Recordo que, en la ja antiga Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de  Bellaterra, a principis dels anys setanta,  ens explicaven, als estudiants de periodisme que a l’hora de redactar una notícia –i sobretot, en posar-li un titular—havíem de tenir en compte la regla que els professors d’aleshores anomenaven “de la piràmide invertida”, és a dir, la base a dalt. La qüestió més important de la notícia calia posar-la en primer terme, en el titular. I després era necessari distribuir els paràgrafs del text, seguint el mateix criteri, fins arribar al final, a baix de tot,  a la punta de la piràmide, on hauríem de fer constar els detalls de menor importància, si és que ens quedava espai disponible.

I en la meva modesta opinió, la circumstància que el brètol sigui un veí d’Alpens només és un detall de menor importància. No li sembla, senyor Director?

Traduccions de Francesc Arnau del conte "El diccionari fantàstic", de Roser Iborra.

El diccionari fantàstic (original) conte del llibre "El ninot de neu i altres contes".

Jo visc a Barcelona, però la meva àvia, que és nerviosa i menuda, s’està a Castellterçol. Quan era petit, m’agradava molt, anar-hi, perquè allí els carrers són més tranquils i es pot anar amunt i avall amb la bicicleta, sense gaire cotxes que et destorbin. També hi ballen una dansa de molta anomenada, i jo em quedava bocabadat, agafat de la mà de l’àvia, contemplant les balladores amb la mantellina blanca i els balladors amb el barret de copa, cerimoniosos.

Però després em vaig fer gran, i ja no m’agradava tant, anar-hi, perquè ho trobava una mica avorrit. Hi enyorava els meus amics de la ciutat, el meu ambient.

Durant aquest estiu passat, però, els meus pares van fer un viatge llarg, i van dir que no se’n fiaven pas, de deixar-me tants dies sol a casa: perquè diuen que amb prou feines em sé escalfar la llet i fer-me un ou ferrat, jo. Prou vaig intentar convèncer-los que ja m’espavilaria! No hi va haver res a fer: em van aparcar a casa l’àvia, a Castellterçol, amb l’única companyia d’una bossa de roba i de la cartera plena de llibres que no havia estudiat prou durant el curs.

Jo, me les veia a venir molt magres. Quan vaig arribar, vaig fer morros durant tot el sopar, i això que els meus pares marxaven l’endemà. Però l’àvia em va assignar una cambra sota teulada, al tercer pis de la casa, que abans havia estat un rebost. Ja em va agradar, això. Perquè, a dalt més alt, que en diu ella, hi podria estar d’allò més tranquil, sense ningú que em controlés si apagava el llum tard o d’hora, a la nit. A més hi havia l’eixida, que sempre m’havia semblat un refugi prou interessant, olorós d’alls enforcats i d’herbes remeieres, i ple de les andròmines més estranyes.

L’endemà, quan els pares se’n van anar, ja els vaig fer més bona cara. Però vaig vagarejar tot el dia com un bou sense esquella (o “com una ànima en pena”, que diu l’àvia), amb bicicleta i sense, i no vaig saber trobar res ni ningú mínimament interessants.

O sigui, que em vaig tancar a dalt més alt. Vaig tafanejar els armaris plens de llibres de quan el meu pare era petit, de pots plens de llavors i de tomàquet en conserva, de diaris vells. I em va cridar l’atenció un llibre molt gruixut que covava pols damunt de l’armari.

M’hi vaig enfilar, amb el pressentiment que estava a punt de descobrir alguna cosa interessant. I va ser així. Perquè el llibre, manuscrit amb una cal·ligrafia recargolada damunt uns fulls de paper gruixut i esgrogueït, deia així: Diccionari fantàstic, de Bernat-Ramon de Codolar i Argelaga, 1856.

“Renoi, quina relíquia!”, vaig pensar. I vaig començar a passar fulls, delerós i esternudant copiosament, a causa de la pols.

La primera paraula que vaig llegir va ser aquesta: “avorriment”. I deia així:

AVORRIMENT m. Paràsit invisible que fa niu a les butxaques. Sembla innocu, però pot arribar a emmalaltir greument l’hoste. Per tal de combatre’l, cal omplir-se les butxaques de cartes rebudes recentment.

“Ja pots pensar!”, vaig pensar. I vaig tancar el llibrot, una mica molest amb la indirecta. Perquè jo realment n’estava, d’avorrit. Sort que l’àvia em tractava a cos de rei, i que jo menjava com un lladre. Però, per si de cas, vaig escriure una carta urgent al meu millor amic, i una altra a l’hotel on paraven els meus pares. Quan vaig rebre les respostes, al cap d’uns dies, me les vaig repartir entre les dues butxaques.

Llavors, encuriosit, vaig tornar a consultar el llibre, i se’m va obrir per la mateixa pàgina. Vaig rellegir, astorat:

AVORRIMENT f. Malaltia benigna, que fa tornar blaves les plantes dels peus. Excepcionalment, es pot estendre per tot el cos, sense cap altre inconvenient que l’efecte estètic. Per tal de combatre-la, va bé de menjar olives farcides i, sobretot, de fer nous amics, amb qualsevol pretext.

Ara sí que no entenia res! És que m’estava tornant boig? El llibrot, ara, no deia res dels paràsits, ni de les cartes a les butxaques. I jo estava ben segur d’haver-lo llegit! El vaig tancar de cop, justament indignat.

Per si de cas, però, i perquè no m’ho treia del cap, l’endemà vaig demanar a l’àvia si em podria comprar olives farcides, que m’agradaven molt. I ella em va dir que sí, i tant, però em va mirar amb una rialleta sorneguera.

Quan em vaig esverar de debò va ser quan vaig descobrir que tenia una taca blava, rodona com una oliva, a cada planta dels peus. Maleït llibre, ni mai que l’hagués tocat!

M’ho vaig haver de prendre seriosament, doncs. Vaig tornar a agafar la bicicleta, i me’n vaig anar a caçar amics en aquell poble que em semblava tan avorrit.

El primer que se’m va posar a tret va ser el noi gran de la fleca, que cada dia em despatxava un pam de coca dolça per a l’esmorzar:

–No t’agradaria pas fer una cursa de bicicletes, amb mi? –li vaig dir, sense gaire convenciment. Però ell em va dir que sí, oi tant, que havent dinat em passaria a buscar.

I tot va anar com una seda. Amb el Pere, perquè es deia Pere, vam anar amb la bicicleta amunt i avall, i jo havia de pedalar de valent per atrapar-lo. I també ens vam arribar un dia al castell, i em va dir si volia ser de la seva colla i tot, quan hi va haver prou confiança.

L’estiu em va passar volant. Les taques blaves dels peus havien desaparegut, i jo, ja, ni em recordava del llibre. Però quan els meus pares em van venir a buscar, a les darreries d’agost, l’àvia me’l va dur a l’habitació, mentre jo recollia la roba i feia les maletes.

–Té, noi –em va dir–. Ja sé que el vas descobrir. El vam heretar d’un parent llunyà que era una mica baliga-balaga, i un si és no és lletraferit. Aquí no hi fa res, però a tu potser et pot servir.

Quan em vaig quedar sol, per pura curiositat, vaig tornar a buscar la paraula avorriment al llibre. I, no sé si us ho creureu, però tant me fa: perquè la paraula, al llibre, ja no hi era.

The fantastic dictionary 

I live in Barcelona but my grandmother, who is small and nervous, lives in Castellterçol. When I was little, I liked to go there a lot because the streets are quieter and you can go, up and down, riding your bike with almost no cars to disturb you. The villagers used to perform a famous dance and I was amazed, holding Grandma’s hand, watching the ceremonial dancers, women with white headdresses and men with top-hats.

Then I grew up and I didn’t like to go there so much because it was a little boring. I missed my city friends and my environment.

Last summer my parents went on a long journey and said they didn’t trust me living alone at home for so long by myself. They said I hardly knew how to heat milk or fry an egg. I tried to convince them I would smarten up but there was nothing I could do. I was left at Grandma’s house in Castellterçol, accompanied only by a bag of clothes and a rucksack full of books that I hadn’t read during term time.

Difficult times were ahead. When I arrived I rubbed everybody’s nose in it throughout dinner, although my parents were leaving the next day. Grandma put me in the attic on the third floor which had previously been a pantry. I liked that because it was higher up. She said it was the quietest place, where no one would mind what time I turned off the light. In addition there was the loft, which had always seemed to me to be quite an interesting shelter, fragrant with hanging garlic and herbs and full of the strangest bits and pieces.

Next day, when my parents left, I wasn’t so angry. I wandered around aimlessly all day, with and without my bike, but I wasn’t able to find anything or anyone of any interest at all.

I decided to lock myself in the attic. I looked through the bookshelves full of books belonging to my father when he was little, jars filled with seeds and preserved tomato, old newspapers and I came across a very thick book that was gathering dust on the cupboard.

I climbed up with the feeling I was about to discover something interesting and so it was. The book, a manuscript of twisted calligraphy on sheets of thick, pale paper which said ‘Fantastic dictionary’, Bernad-Ramon de Codolar i Argelaga, 1856.

'Oh my God, what a relic!' I thought and began to peruse the book eagerly, sneezing a lot due to the dust.

The first word I came across was this, ‘boredom’. I read,

‘BOREDOM n. Invisible parasite which nests in the pockets. It seems harmless but it can make the host seriously ill. To fight it, you must fill your pockets with recently received letters.’

'What nonsense!' I thought. I closed the tome a little annoyed at this suggestion because it was really boring.

Luckily Grandma was treating me like a king and I was eating like a lion. Just in case I wrote an urgent letter to my best friend and another to the hotel where my parents were staying. When I got the replies a few days later I put a letter in each pocket.

Then I was curious. I referred back to the book and I opened it by chance at the same page. I re-read, with astonishment,

‘BOREDOM n. Benign disease which stains the soles of the feet blue. Exceptionally, it can spread throughout the body without any other problem besides the aesthetic effect. To combat this it’s useful to eat stuffed olives and especially to make new friends under any pretext’.

Now I didn’t understand anything. Was I going crazy? The tome now said nothing of the parasites or the letters in the pockets. I was sure I’d read it. I slammed it shut, rightly outraged.

Just in case, because I hadn’t succeeded in removing the whole thing from my head, the next day I asked Grandma if she could buy stuffed olives, which I really liked. She said ‘yes, of course’, but she looked at me with a sly smile.

I was really frightened when I discovered that I had a blue spot, round like an olive, on each sole. Damn book! It would have been better if I’d never touched it.

Therefore I had to take it seriously. I got on my bike again and went out to hunt for friends in that village that seemed so boring.

The first person I met was the big boy from the bakery, the one who every morning used to sell me an inch of sweet cake for breakfast.

‘Maybe you’d like to have a race on our bikes?’ I said, without much conviction. He said, ‘Of course, I’ll meet you after lunch’.

Everything went smoothly with Pere, because Pere was his name, and we rode our bikes up and down the village and I had to pedal hard to catch him. One day we even reached the castle and he asked me if I wanted to join his gang, since there was already enough trust between us.

Summer was quickly over. The blue spots had gone and I had already forgotten about the book. When my parents came back, at the end of August, Grandma brought it to me while I was in my room packing my bag.

‘Here you are’, she said, 'I know you’ve discovered it. We inherited this book from a distant relative who was a little bit odd and somewhat fond of literature. Here, this book isn’t useful to me, but it may be for you.'

When I was left alone I was curious and looked again for the word ‘boredom’. I don’t know if you’ll believe me or not but I don’t care. The word had gone from the book.

El diccionario fantástico

Yo vivo en Barcelona, pero mi abuela, que es nerviosa y menuda, en Castellterçol. Cuando era pequeño me gustaba mucho ir allá, porque las calles son más tranquilas y se puede ir arriba y abajo en bicicleta, sin demasiados coches que te estorben. Los vecinos bailan una danza muy famosa y yo me quedaba boquiabierto, cogido de la mano de mi abuela, contemplando las bailadoras con la mantilla blanca y los bailadores con el sombrero de copa, ceremoniosos.

Pero después me hice mayor y ya no me gustaba tanto ir allá, porque me resultaba un poco aburrido. Echaba en falta a mis amigos de la ciudad, mi ambiente.

Pero, durante este verano pasado, mis padres hicieron un viaje largo y dijeron que no se atrevían a dejarme tantos días sólo en casa: dicen que apenas sé calentarme la leche o freír un huevo. En vano intenté convencerles de que ya me las arreglaría! No hubo nada que hacer: me dejaron aparcado en casa de la abuela, en Castellterçol, con la única compañía de una bolsa de ropa y la cartera llena de libros que no había estudiado bastante durante el curso.

¡Serían unas vacaciones de perros! Cuando llegué, estuve malhumorado durante toda la cena. Y eso a pesar de que mis padres se marchaban al día siguiente. Pero la abuela me asignó una habitación en el tercer piso de la casa, en la buhardilla, que en otro tiempo había servido de despensa. Eso ya me gustó. Porque allí yo podría estar completamente tranquilo, sin nadie que me controlase si apagaba la luz temprano o tarde, por la noche. Además allí estaba el desván, que siempre me había parecido un refugio muy interesante, con aroma de ajos ensartados y hierbas medicinales. Y lleno de los cachivaches más extraños.

A la mañana siguiente, cuando mis padres se fueron, ya les puse mejor cara. Pero vagué todo el día sin rumbo fijo, o “como alma en pena” que dice la abuela, con y sin bicicleta, y no supe encontrar nada ni nadie mínimamente interesante. O sea que me encerré en el desván. Estuve fisgoneando los armarios repletos de libros - de cuando mi padre era un niño - y llenos de potes con semillas, tomate en conserva y periódicos viejos… Me llamó la atención un libro muy grueso, que acumulaba polvo encima del armario.

Me encaramé, con el presentimiento de que estaba a punto de descubrir alguna cosa interesante. Y así fue. Porque el libro, manuscrito con una caligrafía retorcida sobre unas hojas de papel grueso y amarillento se titulaba así: Diccionario fantástico de Bernat-Ramon de Codolar y Argelaga, 1856.

¡Caramba, qué reliquia! Pensé. Y empecé a pasar hojas, ansioso y estornudando copiosamente a causa del polvo.

La primera palabra que leí fue esta: “aburrimiento”. Y decía así:

ABURRIMIENTO m. Parásito invisible que anida en los bolsillos. Parece inocuo, pero puede llegar a enfermar gravemente al portador. Para combatirlo, es necesario llenarse los bolsillos con cartas recibidas recientemente.

Sí… ¡Y un jamón! Pensé. Y cerré aquel librote, un poco molesto con la indirecta. Porque yo realmente estaba aburrido. Suerte que la abuela me trataba a cuerpo de rey. Y que yo comía como un león. Pero, por si acaso, escribí una carta urgente a mi mejor amigo, y otra al hotel por donde andaban mis padres. Cuando recibí las respuestas, al cabo de unos días, las repartí entre los dos bolsillos.

Entonces me picó la curiosidad y volví a consultar el libro. Se me abrió por la misma página y volví a leer, asombrado:

ABURRIMIENTO f. Enfermedad benigna, que tiñe de azul las plantas de los pies. Excepcionalmente, se puede extender por todo el cuerpo, sin ningún otro inconveniente que el efecto estético. Para combatirla, es conveniente comer olivas rellenas y, sobre todo, conocer a nuevos amigos, con cualquier pretexto.

¡Yo ya no entendía nada! ¿Es que me estaba volviendo loco? El librote, ahora, no decía nada de parásitos, ni de cartas en los bolsillos. ¡Y yo estaba muy seguro de haberlo leído!

Lo cerré de golpe, justamente indignado.

De todos modos, por si acaso, y porque no podía sacármelo de la cabeza, a la mañana siguiente pregunté a la abuela si podría comprar olivas rellenas, que me gustaban mucho. Y ella me contestó que sí, desde luego, pero me miró con una sonrisita socarrona.

Cuando me alarmé de verdad fue cuando descubrí que tenía una mancha azul, redonda como una aceituna, en la planta de cada pie. ¡Maldito libro, ojalá no lo hubiese tocado nunca!

Así pues, tuve que afrontar el asunto seriamente. Volví a coger la bicicleta y salí a buscar amigos por aquel pueblo, que me parecía tan aburrido.

El primero que se me puso a tiro fue el mayor de los hijos del panadero, que cada mañana me vendía un palmo de coca dulce para desayunar:

- No te gustaría hacer una carrera de bicicletas conmigo? – le dije, sin mucho convencimiento. Pero él me dijo que sí, por supuesto. Después de comer pasaría a buscarme.

Y todo fue como una seda. Con Pedro, porque se llamaba Pedro, fuimos en bicicleta por el pueblo, y yo tenía que pedalear de lo lindo para atraparle. Y también nos acercamos un día al castillo, y, cuando hubo suficiente confianza, me preguntó incluso si quería ser de su pandilla.

El verano pasó volando. Las manchas azules de los pies habían desaparecido y yo, ya, ni me acordaba del libro. Pero cuando mis padres vinieron a buscarme, a finales de agosto, la abuela me lo trajo a la habitación, mientras yo recogía la ropa y hacía las maletas.

Toma, chico –me dijo-. Ya sé que lo encontraste. Lo heredamos de un pariente lejano, que era un poco tarambana, y algo dado a la escritura. Aquí no le aprovecha a nadie, pero a ti quizás te sea de alguna utilidad.

Cuando me quedé solo, por pura curiosidad, volví a buscar la palabra aburrimiento. Y, no sé si lo vais a creer o no, pero da igual: porque la palabra ya no estaba en el libro.