Les banderoles de la roba estesa floreixen als
balcons.
N’hi ha de tots colors: vermells rosats i grocs i
verds i blaus llampants de roba de criatures; liles i negres o grisos de la
gent més gran. A vegades duren dies i dies, perquè la boira tossuda tapa i
destapa el llençol del cel i el sol, llavors, només és una pilota petita, blanca
i freda.
Els dies de bugada de la roba blanca, però, el
paisatge dels balcons canvia, i la roba de núvol de neu oneja suaument damunt
dels caps distrets dels qui no es recorden de mirar amunt.
Les agulles d’estendre roba, ara, també són de
coloraines. Semblen ocells petits a punt d’emprendre el vol, amb les potes fràgils
que s’arrapen a la roba humida i olorosa.
Però si ve el vent s’esdevé el prodigi.
Un matí qualsevol de cel molt blau, esmolat i polit
de tramuntana, la roba estesa tremola a les branques dels arbres domèstics. Els
ocells de colors, ara l’un, ara l’altre, se’n van cap a terres no gaire llunyanes, emprenen una petita migració mai descrita.
Llavors les flors de roba estesa menudes obren els
pètals de colors, fan un vol incert i canvien de balcó: els mitjons,
sobretot, tenen una dèria inconfessable de desaparellar-se, i potser un mitjó
blanc petit té una història d’amor fugaç
amb un mitjó gris i fosc, més aviat taciturn...
Però els llençols i tovalloles es recargolen més
lentament, abans d’envolar-se. Deixen anar un polsim daurat que és la mena de
pol·len de les flors de roba estesa, i que s’escampa per tots els racons i
escletxes de la ciutat grisa. I llavors, sense saber ben bé per què, la gent
distreta mira amunt, com si els cridés algú, veuen volar la flor magnífica d’un
llençol blanc o d’una tovallola blava, i senten molt endins les pessigolles d’alegria
secreta, que és la mena de fruit de les flors de roba estesa, invisible però
eficaç i persistent.
