Tomeu Martí (al mig) a l'Ateneu Adrianenc.
L’altre dia va venir a Sant Adrià un amic meu de les Illes Balears, Tomeu Martí de l’Obra Cultural Balear (OCB). El vàrem convidar a fer una xerrada a l’Ateneu Adrianenc, davant un nombrós públic -- majoritàriament de l’Assemblea Nacional Catalana-- que fou convocat amb només dos o tres dies d’antelació. I a mi em va tocar presentar-lo.
Fa 24 anys que el conec, des de finals
de 1989, quan el rei d’Espanya vingué a Barcelona a inaugurar l’Estadi
Olímpic de Montjuïc, de cara a les Olimpíades del 92. Resulta que, en el
moment culminant d’aquell acte solemne, varen començar a protestar uns
nois i noies convocats per la Crida a la Solidaritat en Defensa de la
Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes. L’expressió més efectiva de
la protesta va venir en forma de coets i petards que, llençats des del
cementiri de Montjuïc, anaven a petar just a sobre de l‘estadi. Els
helicòpters de la policia varen trigar poc a arribar i, amb una operació
militarment planificada, en varen detenir uns quants.
La Comissaria de Can Tunis
Un cop a la comissaria del barri de Can
Tunis, vaig veure que, entre els detinguts que jo havia de defensar com a
advocat, també hi era en Tomeu (a qui jo encara no coneixia). En un
moment donat, els policies li varen dir que quedava en llibertat, que
marxés de la comissaria, però ell s’hi va negar tot al·legant que
refusava la seva llibertat, si no alliberaven al mateix temps la resta
de persones detingudes juntament amb ell.
Com que els policies varen començar a
arrossegar-lo cap a fora, en Tomeu es va asseure a terra. Aleshores
varen començar a clavar-li puntades de peu i jo, que estava a pocs
metres, vaig començar a caminar cap a en Tomeu i els policies agressors,
però un altre policia se’m va tirar a sobre i em va empènyer contra la
paret... sort que els vidres de la porta de la comissaria de la policia
nacional espanyola, encara que blindats, també eren ben transparents!
Aquesta circumstància va possibilitar que el nombrós grup de companys i
companyes, concentrats al carrer, puguessin veure el que estava passant i
comencessin a picar els vidres...
Aquella mirada d’odi...
Mai més no m’ha marxat del cap l’odi de
la mirada d’aquell policia –a l’interior de la comissaria—instants abans
d’agredir-me. Ell era el pilot d’un helicòpter i membre del contingent
especialment arribat des de Madrid, per a protegir el monarca espanyol.
Aquella mateixa mirada jo ja l’havia vista pocs mesos abans a Palma de
Mallorca, durant la sessió de clausura del II Congrés de l’Advocacia
Espanyola. I aquest és justament l’episodi que va explicar en Tomeu a
l’Ateneu, abans d’iniciar la seva conferència pròpiament dita i a manera
de correspondència per la presentació que jo li havia fet.
El sentiment independentista
Segons va explicar en Tomeu, la primera
vegada que va sentir a parlar de mi, fou en la premsa escrita de Palma
de Mallorca, corresponent al dia 1er de Maig de 1989, en les cròniques
d’aquell congrés d’advocats, que es feien ressò dels greus incidents
succeïts en la sessió de clausura.
Era el 30 d’abril del 1989 i jo havia
començat a parlar, davant d’unes cinc-centes persones, des del faristol
d’oradors. Al costat meu, sobre el mateix escenari i a la mateixa
alçada, hi havia la taula de la presidència. Entre els seus membres, qui
donava la paraula i vetllava per l’ordre de la sala era el degà del
col·legi de Barcelona, el col·legiat Josep Mª Antràs (1).
Vaig tenir temps de pronunciar molt poques paraules del discurset que jo tenia preparat:
“...I mentre des de Madrid, des del
poder central, no ens comencin a tractar d’una altra manera... “...
mentre des de Castella no ens comencin a tractar com a germans... “...
el nostre sentiment independentista anirà creixent i creixent... “ ... i
no el podreu aturar...”
Les interrupcions, ocasionades per una
part del públic, que volia impedir que jo parlés en català, anaven
enfosquint les meves paraules, encara que la megafonia era molt potent. I
finalment, com que jo no callava, els advocats de les primeres files
varen començar a cantar l’himne de la Legión: “... Soy el novio de la muerte...!” Algun d’ells fins i tot em va escridassar, dient-me “Catalán hijo de p...!”
Jo crec que aquells homes no eren advocats, sinó policies disfressats
d’advocats, enviats especialment des de Madrid, per vigilar-nos...
“...Endarrera aquesta gent...”
Tenien la mateixa mirada que, uns mesos
després, vaig veure a la comissaria del barri de Can Tunis. Aleshores
els advocats de Barcelona varen començar a entonar “Els Segadors”: “... endarrera aquesta gent, tant ufana i tan superba...” El guirigall fou considerable. El diari La Vanguàrdia de l’endemà, va sortir amb un titular sobre l’afer que deia: “Un gesto de intolerancia lingüística”.
L’Antràs em va fer senyes per tal que m’escapolís ... Així ho vaig fer i
vaig anar a reunir-me amb el grup de companys de Barcelona, allà on em
semblava que havien sortit les primeres notes de l’himne català. Hi
havia també l’advocat Eugeni Gay i Montalvo (2).
Entre un xivarri indescriptible, la
presidència va aixecar la sessió i, quan tothom ja anava abandonant la
sala, vàrem sentir uns crits eixordadors, que sortien dels micròfons de
la taula presidencial, que havien quedat oberts: “Usted tiene la culpa...!”
Ens vàrem girar i vàrem poder veure com dos energúmens tenien agafat
l’Antràs. Un pel coll i l’altre li estirava la corbata... l’estaven
agredint perquè era ell qui m’havia donat la paraula... Uns quants vàrem
córrer cap a l’escenari i els energúmens varen desaparèixer...
L’espoli estatal a les Illes Balears
I així és com l’altre dia, a l’Ateneu,
mentre Tomeu Martí ens explicava l’espoli que realitza l’Estat Espanyol
contra les Illes Balears, a mi em costava concentrar-me en el seu
discurs, perquè contínuament em venien al cap aquells records i aquelles
mirades tant inquietants... (3).
Notes
(1) L’advocat Antràs, anys després es va
convertir en una figura mediàtica, ja que com que fou un dels
principals assessors del Barça F.C. sempre apareixia al costat del
president del club.
(2) Gay, també més tard, va ser nomenat
magistrat del Tribunal Constitucional de Madrid i es va veure immers en
la polèmica del recurs d’inconstitucionalitat interposat pel PP contra
l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006.
(3) Sort que després vaig poder llegir
el full informatiu de l’OCB, que en Tomeu –i els amics i amigues que
l’acompanyaven—ens va distribuir i que començava dient:
“... El 25 de març de 2012 ja ha
passat a la Història de les Illes Balears i de la llengua catalana.
Aquell diumenge assolellat una autèntica allau humana desbordà fins i
tot les previsions més optimistes i omplí els carrers del centre de
Palma per proclamar ‘Sí a la nostra llengua’ ...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada