Sóc només pols, però em penso estrella.

diumenge, 22 de gener del 2012

Anekdote zur Senkung der Arbeitsmoral



HEINRICH BÖLL

In einem Hafen an einer westlichen Küste Europas liegt ein ärmlich gekleideter Mann in seinem Fischerboot und döst. Ein schick angezogener Tourist legt eben einen neuen Farbfilm in seinen Fotoapparat, um das idyllische Bild zu fotografieren: blauer Himmel, grüne See mit friedlichen schneeweißen Wellenkämmen, schwarzes Boot, rote Fischermütze. Klick. Noch einmal: klick. Und da aller guten Dinge drei sind und sicher sicher ist, ein drittes Mal: klick.

Das spröde, fast feindselige Geräusch weckt den dösenden Fischer, der sich schläfrig aufrichtet, schläfrig nach einer Zigarettenschachtel angelt; aber bevor er das Gesuchte gefunden, hat ihm der eifrige Tourist schon eine Schachtel vor die Nase gehalten, ihm die Zigarette nicht gerade in den Mund gesteckt, aber in die Hand gelegt, und ein viertes Klick, das des Feuerzeuges, schließt die eilfertige Höflichkeit ab. Durch jenes kaum messbare, nie nachweisbare Zuviel an flinker Höflichkeit ist eine gereizte Verlegenheit entstanden, die der Tourist - der Landessprache mächtig - durch ein Gespräch zu überbrücken versucht.

"Sie werden heute einen guten Fang machen."

Kopfschütteln des Fischers.

"Aber man hat mir gesagt, dass das Wetter günstig ist."

Kopfnicken des Fischers.

"Sie werden also nicht ausfahren?"

Kopfschütteln des Fischers, steigende Nervosität des Touristen. Gewiss liegt ihm das Wohl des ärmlich gekleideten Menschen am Herzen, nagt an ihm die Trauer über die verpasste Gelegenheit.

"Oh, Sie fühlen sich nicht wohl?"

Endlich geht der Fischer von der Zeichensprache zum wahrhaft gesprochenen Wort über. "Ich fühle mich großartig", sagt er. "Ich habe mich nie besser gefühlt." Er steht auf, reckt sich, als wolle er demonstrieren, wie athletisch er gebaut ist. "Ich fühle mich phantastisch."

Der Gesichtsausdruck des Touristen wird immer unglücklicher, er kann die Frage nicht mehr unterdrücken, die ihm sozusagen das Herz zu sprengen droht: "Aber warum fahren Sie dann nicht aus?"


Die Antwort kommt prompt und knapp. "Weil ich heute morgen schon ausgefahren bin."

"War der Fang gut?"

"Körben gehabt, fast zEr war so gut, dass ich nicht noch einmal auszufahren brauche, ich habe vier Hummer in meinen wei Dutzend Makrelen gefangen..." Der Fischer, endlich erwacht, taut jetzt auf und klopft dem Touristen beruhigend auf die Schultern. Dessen besorgter Gesichtsausdruck erscheint ihm als ein Ausdruck zwar unangebrachter, doch rührender Kümmernis.

"Ich habe sogar für morgen und übermorgen genug", sagt er, um des Fremden Seele zu erleichtern. "Rauchen Sie eine von meinen?"

"Ja, danke."

Zigaretten werden in die Münder gesteckt, ein fünftes Klick, der Fremde setzt sich kopfschüttelnd auf den Bootsrand, legt die Kamera aus der Hand, denn er braucht jetzt beide Hände, um seiner Rede Nachdruck zu verleihen.

"Ich will mich ja nicht in Ihre persönlichen Angelegenheiten mischen", sagt er, "aber stellen Sie sich mal vor, Sie führen heute ein zweites, ein drittes, vielleicht sogar ein viertes Mal aus, und Sie würden drei, vier, fünf, vielleicht gar zehn Dutzend Makrelen fangen - stellen Sie sich das mal vor."


Der Fischer nickt.

"Sie würden", fährt der Tourist fort, "nicht nur heute, sondern morgen, übermorgen, ja, an jedem günstigen Tag zwei-, dreimal, vielleicht viermal ausfahren - wissen Sie, was geschehen würde?"


Der Fischer schüttelt den Kopf.

"Sie würden sich spätestens in einem Jahr einen Motor kaufen können, in zwei Jahren ein zweites Boot, in drei oder vier Jahren vielleicht einen kleinen Kutter haben, mit zwei Booten und dem Kutter würden Sie natürlich viel mehr fangen - eines Tages würden Sie zwei Kutter haben, Sie würden...", die Begeisterung verschlägt ihm für ein paar Augenblicke die Stimme, "Sie würden ein kleines Kühlhaus bauen, vielleicht eine Räucherei, später eine Marinadenfabrik, mit einem eigenen Hubschrauber rundfliegen, die Fischschwärme ausmachen und Ihren Kuttern per Funk Anweisungen geben. Sie könnten die Lachsrechte erwerben, ein Fischrestaurant eröffnen, den Hummer ohne Zwischenhändler direkt nach Paris exportieren - und dann...", wieder verschlägt die Begeisterung dem Fremden die Sprache.

Kopfschüttelnd, im tiefsten Herzen betrübt, seiner Urlaubsfreude schon fast verlustig, blickt er auf die friedlich hereinrollende Flut, in der die ungefangenen Fische munter springen. "Und dann", sagt er, aber wieder verschlägt ihm die Erregung die Sprache.

Der Fischer klopft ihm auf den Rücken, wie einem Kind, das sich verschluckt hat.

"Was dann?" fragt er leise.

"Dann", sagt der Fremde mit stiller Begeisterung, "dann könnten Sie beruhigt hier im Hafen sitzen, in der Sonne dösen - und auf das herrliche Meer blicken."

"Aber das tu' ich ja schon jetzt", sagt der Fischer, "ich sitze beruhigt am Hafen und döse, nur Ihr Klicken hat mich dabei gestört."

Tatsächlich zog der solcherlei belehrte Tourist nachdenklich von dannen, denn früher hatte er auch einmal geglaubt, er arbeite, um eines Tages einmal nicht mehr arbeiten zu müssen, und es blieb keine Spur von Mitleid mit dem ärmlich gekleideten Fischer in ihm zurück, nur ein wenig Neid.











EL ROMANTICISME




“EL ROMANTICISME” per Manuel Jorba i Jorba. (Extracte)


El terme “romanticisme” i els seus afins designen el fenomen històric de la radical transformació del concepte d’autor i del de la creació literària (i estilística en general) produït en fer crisi, el darrer terç del segle XVIII, els plantejaments que havien desembocat en el Neoclassicisme. Aquest fenomen (esdevingut un actiu moviment sorgit en un principi a la Gran Bretanya i a Alemanya) s’estengué a les altres literatures i cultures occidentals, que hi aportaren plantejaments originals i enriquidors, tot mantenint unes característiques comunes.

El Romanticisme fou també una lluita contra les barreres dels gèneres, sobretot entre el tràgic i el còmic, o entre poesia i prosa. Per altra banda, fou el descobriment del potencial poètic de la poesia popular, entesa idealment com una creació col•lectiva, en la qual es conservarian les característiques de naturalitat, espontaneïtat i ingenuïtat de la poesia “primitiva”.

El Romanticisme fou, per damunt de tot, la reivindicació activa de l’originalitat universal, feta possible pel desplegament lliure, en el poeta i en l’artista en general, de la “imaginació” i de la capacitat creadora, i per la recerca de l’expressió característica, en front dels principis de la “imitació” i de la subjecció a cànons formals establerts.

LA RENAIXENÇA


EXTRACTES ESCOLLITS de l'obra “HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA”, Part Moderna, Volum VII, per Joaquim Molas, director, i altres. Editorial Ariel, Barcelona 1986.


Capítol I “LA RENAIXENÇA”, Per Manel Jorba i Jorba.

El concepte de Renaixença no remet a un període sinó a un moviment complex i plural, no reduïble a una única opció cultural, la literària, ni a una única direcció ideològica; la qual cosa és originada, en un procés continuat, a partir de factors causals i modificadors complexos, des de certes iniciatives i anàlisis il•lustrades fins a fenòmens polítics, econòmics i culturals del primer terç del segle XIX. Tot plegat té per justificació i objectiu últims (inconscients o tot just intuïts al principi) la necessitat de seleccionar i recuperar els signes considerats típics d’una identitat nacional catalana diferenciada i de definir-la.

Aquests signes són diversos i de diferent transcendència, perquè, en la recerca de la identitat, al llarg dels anys es modifiquen plantejaments i objectius, d’acord amb les opcions ideològiques dels diferents grups renaixentistes.

Especialment per part de determinats professionals i institucions, es posa l’accent en el patrimoni literari culte, en l’històric i arqueològic, en el filosòfic i en el jurídic, que configuren interessos objectius de vessants específics, integrats en la pluralitat de la Renaixença.

En 1833-1841, comencen a ser operatius els factors històrics desencadenants del canvi de mentalitat i d’actitud aparellat a l’arrencada del procés (característic i diferent de qualsevol altre) de reconeixement, recuperació i definició de la pròpia identitat nacional i del paper fonamental del vessant literari en aquest fet.







"LA PUNYALADA", DE MARIÀ VAYREDA




“La Punyalada”, de MARIÀ VAYREDA, Edicions 62, Barcelona 1980.


1.- PRECEDENTS EN LES MEVES LECTURES CASTELLANES D’ESTUDIANT.

Aquesta novel·la de M. Vayreda em porta records de “Tirano Banderas” de Valle Inclán, probablement pels seus personatges rurals i bandolers, pels seus escenaris: la Garrotxa, els Pirineus... les distàncies dels quals es veuen engrandides i magnificades encara més, per les circumstàncies del segle XIX, tan allunyades dels mitjans de transport i comunicació que avui coneixem.

Vaig llegir la novel·la de Valle Inclán per recomanació del professor de literatura espanyola de l’Institut "Jaume Balmes” de Barcelona, durant el curs pre-universitari , 1965-66, que es deia Guillermo Díaz Plaja. Per cert, que semblava que en la literatura espanyola no hi entrés la catalana, perquè ben poques coses catalanes ens va fer llegir... segurament només “La ben plantada” d’Eugeni d’Ors; i encara en una edició castellana de la Col·lecció Austral. Fora d’això, només recordo que el professor va fer alguna al·lusió a la poesia de Joan Maragall, però citant sempre els versos en la seva traducció castellana.

Vaig entendre millor aquesta mentalitat castellanitzadora del professor Díaz Plaja molts anys després, el 2008, quan l’advocat Francesc Casares i Potau (Barcelona, 1927) va publicar la primera part de les seves memòries. Casares, que també havia estudiat al mateix institut que jo, però molt abans, explica que aquell professor, en saber que Casares tenia moltes ganes d’escriure coses en català --més endavant, quan fos gran-- li va recordar: “... y piense Vd. en la inmensidad del mercado de lectores sudamericanos, que en la actualidad existe...”

I ara jo ho relaciono amb aquells versos d’Antonio Machado, que la Editorial Espasa Calpe va mantenir censurats durant tants anys, en el volum de la seva poesia completa, publicada en la mateixa Colección Austral:

“Castilla miserable,


ayer dominadora,


envuelta en sus harapos,


desprecia cuanto ignora.”



2.- REFERÈNCIES A LA DANSA D’ALPENS (LLUÇANÈS).

“... el ball s’anava engrescant, acabant per prendre-hi part tota la fadrinalla, i la rodona en la que giravoltaven l’Ibo i la Coralí vingué a plantar-se al nostre davant. Dansaven el ball francès, espècie de galop infernal en què, al final de cada passada, són les mosses arborades enlaire, preses per sota les aixelles pels balladors de cada mà, i vaig haver d’amargar el mal trago de veure com, embogida de riure, entre l’Ibo i un xicotàs francès, tiraven amunt, amunt, a la meva estimada, fent-la surar dos pams sobre el nivell de les demés, amb una persistència bestial, com si me’n fessin present allà, o volguessin posar a prova la meva mansuetud. Ella semblava endreçar-me, des del pavès en què es veia muntada, mirades indefinides, que lo mateix podien ser coqueteries de mofeta, que disculpes de noia avergonyida...” (pàg. 50 de “La punyalada”)

És possible que n’hi hagi moltes més, de referències literàries a la dansa d’Alpens (petit municipi de menys de cinc-cents habitants, situat al Lluçanès), però aquesta és la primera (i per ara l’única) que jo he trobat. A Alpens la ballen el diumenge a la tarda, al final de la festa major. La nit abans ja s’ha fet el correfoc, amb l’escenificació de la mort per emboscada d’un cabdill dels liberals, Cabrineti, a mans dels carlins comandats pel general Savalls. I a mi no em costa gens d’imaginar M. Vayreda (1853-1903), --carlí ell mateix i ben proper a l’estat major de Savalls-- envoltat d’uns fets semblants.

3.- UNA PART DE LA HISTÒRIA DE LA INFÀMIA UNIVERSAL.

En llegir les tortures de què eren víctimes alguns presoners dels militars o paramilitars de l’època d’aquesta novel·la, no puc deixar de pensar que ja fa molts anys que Catalunya també és present en la vergonyant història de la infàmia universal, història sempre inacabada i sempre present.

4.- LA CORALÍ, UNA HOSTATGE ATÍPICA.

Davant el llarg i perllongat captiveri de la Coralí, en poder dels bandolers, no em puc estar de rememorar aquella síndrome d’Estocolm, forjada per primera vegada en referir-se a un estat d’ànim especial que fou observat, durant els anys ’60 i ’70 del segle XX, en alguns dels soldats nord-americans, desertors de la guerra de Vietnam, que anaven a buscar refugi polític a Suècia.

Al final de la novel·la, l’actitud del protagonista, l’Albert, que no accepta ni rebutja la Coralí retrobada, sinó tot el contrari, em confirma en aquest record de la síndrome d’Estocolm.

5.- ELS GAL·LICISMES I ALGUNS CASTELLANISMES.


Són nombrosos i curiosos els gal·licismes (i alguns castellanismes) que Vayreda utilitza en els seus textos. Per exemple:

“Alto là, dimosella! –vaig fer-li, retenint-la pel braç-- . Va o no va de veres?” (pàg. 96)

“Vós ja em coneixeu, n’és pas? Soc un pobre minyó...” (mateixa pàg.)

“Per aquells temps vingué l’aplec del Coral tan desitjat. Me presentà la seva “tanta”, que la rebé plorant i menjant-se-la a petons...” (pàg. 104)

“Amigo, aquesta és grossa.” (pàg. 116)

“Creieu que són aquesta púrria tropes organitzades per a donar-los-hi “cuartel”? (pàg. 176)





Per molts anys, Narcís Comadira!





AIGÜES PROFUNDES






Aquesta llum d’agost que tot el dia

ha fet dansar abusiva els seus dimonis,

ara la lassitud la venç i cau

aplomada, desfeta, vespre avall,

cap a un mar de tenebra que la salva

de l’excés de certesa.



Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso

—mentre una lluna minvant, mig despectiva,

ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—

i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.



diumenge, 15 de gener del 2012

Matí de diumenge



Matí de diumenge. Fred.
Tot està quiet, i em llevo amb els somnis encara mig vius a la desmemòria. No eren dolents. He estat amb gent que feia temps que no veia.
Quietud. Núvols. Un campana insistent. Res no es mou, llevat d'una branca d'olivera que tremola. Un pardal espars. Un gat furtiu.
Llar de foc apagada. Sé que encara hi ha brases i gaudeixo la idea del foc futur.
Sento la dutxa i sé que estàs despert, també. Esmorzarem.
Matí de diumenge i un xiprer que gronxa, al lluny.
Encara tenim els arbres. Encara tenim el temps. Encara ens tenim.
No vull res més.

dijous, 12 de gener del 2012

Tarda d'hivern



Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema

que no pot ésser escrit. Sóc amic de la idea perduda,

de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall

que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.

Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent

que vaig ésser llavors que de Mozart ben poc en sabia,

sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.

(Feliu Formosa)

dimarts, 10 de gener del 2012

Eivissa



Eivissa *, sol i ferida. Edificis buits, com closques de petxines monstruoses. S'han deixat comprar, s'han hagut de vendre? Hi ha grues a Dalt Vila, dos grans ocells immòbils i sinistres.

Eivissa, sol i núvols, calidoscopi del vent que arrissa onades. Penya-segats amb història escrita a la pedra plegada, cales petites, recers, i el mar com un rellotge que escriu i esborra el temps a la sorra deserta.

Hivern.

Eivissa, Madina Yabisa,  i la cantarella que parla la seva gent. S'ho agafen tot amb calma. Són savis de temps remots, rics de paraules dolces com peixos argentats que travessen l'aigua dels dies. Instants.

Eivissa i l'aigua. "Un pany de mar al revolt" de cada carrer. Sa mar, la mar, la seva, que ara et sorprèn davant i ara et fa l'ullet al costat, ara pampallugueja darrera. Illa. Les cases petites i blanques, les flors menudes dels prats (i no és primavera!), les flors que s'enfilen.

Eivissa i pedretes escampades de records. Érem joves. La llum ens enlluernava. Encara ens encega.




* EIVISSA topon.



Illa principal de les antigament anomenades Pitiuses, i avui agregada a l'arxipèlag de les Balears; cast. Ibiza. Està situada al SO. de Mallorca, i la terra continental que té més prop és la de Dénia. Ayviça és prop de Mallorques, Desclot Cron. 14. Illes de Ayviça e de Mallorqua, Tirant, c. 100. Lo modis de sall d'Ayvissa a XVI quintars de Barchinona, Conex. spic. 88. La capital d'Eivissa és una ciutat antiga que oficialment té el mateix nom, però en el llenguatge dels nadius de l'illa és anomenada simplement Vila. Escampats per dins l'illa hi ha una vintena de poblets, alguns de certa importància com Sant Antoni de Portmany, però la majoria molt petits i formats de cases disperses.


Fon.: əјvísə (Eiv.); əɾvísə (Mall., Men.); iβísə (castellanisme Barc.); iβísa (castellanisme Val.).


Var. form.: Ervissa; Ibissa (castellanisme); Eviça (Euiça que era a la part de garbí, Jaume I Cròn. 47).


Refr.


—«Ervissa, terra de pins» (Mall., Men.). «Qui té bé i es cerca mal, vagi a Eivissa a treure sal» (Men.). «Els d'Eivissa, quan plou, la deixen caure» (Mall.). Farem com es d'Ervissa en dia que plou, Ignor. 7.


Etim.: la forma Eivissa ve directament de l'aràbica Yābisa, ‘illa seca’, que és una adaptació que feren els moros a l'àrab, de la forma Ebusus que trobam documentada en els geògrafs llatins i que prové del fenici i significava ‘illa de pins’, segons Millàs Vallicrosa (en la revista «Sefarad», i, 320).

(Diccionari català, valencià i balear)