Bolets a La Cirera

Hi ha núvols afuats al cel de La Cirera, parracs blancs esfilagarsats pel vent, esllavissats.

La Isabel, la mestressa, la germana, m'acompanya al Serrat a buscar bolets. Jo no en trobaria cap de bo. M'extasia la llum d'aquest migdia esplèndid, el sol tebi, les vaques de color de terra al prat verd, les pinyes arraulides sota els pins com flors de foc imaginades. I els bolets de vaca, tan grocs,  i els d'ovella, de color de fusta, tan grossos, arraïmats, que serveixen només per admirar la tardor que s'acaba.

Però ella sap els llocs, hi va amb l'experiència de molts anys: de dret, al racó privilegiat on els fredelucs treuen l'encís de la caputxa grisa, com barrufets secrets sota les romegueres o els marges.

Tornem amb dos rovellons esplèndids, també,  potser els últims de la temporada, color de posta encesa. Ens espera el dinar i la conversa a la cuina temperada, plena d'olors i de claror de tarda.