El blanc és l’hivern, el silenci. Quietud de l’aigua que s’adorm enmig del degoteig, estalactita de la cova de l’aire.
És la mica de sol que fa les muntanyes rosades: neu de color de brasa. És la llum perduda entre la boira, el sol de color de lluna, el núvol que crema les hores en somort.
El blanc és record i promesa, port i naufragi. És l’instant alentit, els peixos efímers que neden el temps darrera el vidre de l’aigua.
És la pàgina en blanc que pots tornar a escriure. Esborres tot el que no et cal, i dibuixes només amb l’alfabet de branques nues dels arbres, molt a poc a poc. Un mot que es ramifica, dos.
És el solc que la gebrada cristal·litza, camí que llaura el ventre tebi de la terra, llençol, llavor colgada.
6 comentaris:
un blanc de puresa que no amaga les passions
M'ho sembla a mi, o tot és ple d'al·lusions a la cocaïna?
Res de cocaïna, Josep! Neu de muntanya i prou!
Neu, i boira, i baf calentó dins de casa a la vora del foc, blanc a les finestres...caliu d'hivern.
Bones diades, Roser, amb tot el cor!
Espero que al final el blanc de la neu no hagi estat excessiu. Bon any 2009!
Bon any nou a tothom! I posem el mocador palestí a la finestra!
Publica un comentari a l'entrada