dilluns, 22 de desembre de 2008

Colors d'hivern: blanc



El blanc és l’hivern, el silenci. Quietud de l’aigua que s’adorm enmig del degoteig, estalactita de la cova de l’aire.


És la mica de sol que fa les muntanyes rosades: neu de color de brasa. És la llum perduda entre la boira, el sol de color de lluna, el núvol que crema les hores en somort.


El blanc és record i promesa, port i naufragi. És l’instant alentit, els peixos efímers que neden el temps darrera el vidre de l’aigua.


És la pàgina en blanc que pots tornar a escriure. Esborres tot el que no et cal, i dibuixes només amb l’alfabet de branques nues dels arbres, molt a poc a poc. Un mot que es ramifica, dos.


És el solc que la gebrada cristal·litza, camí que llaura el ventre tebi de la terra, llençol, llavor colgada.






6 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

un blanc de puresa que no amaga les passions

Josep ha dit...

M'ho sembla a mi, o tot és ple d'al·lusions a la cocaïna?

Roser ha dit...

Res de cocaïna, Josep! Neu de muntanya i prou!

zel ha dit...

Neu, i boira, i baf calentó dins de casa a la vora del foc, blanc a les finestres...caliu d'hivern.
Bones diades, Roser, amb tot el cor!

Josep ha dit...

Espero que al final el blanc de la neu no hagi estat excessiu. Bon any 2009!

Roser ha dit...

Bon any nou a tothom! I posem el mocador palestí a la finestra!