Per
al Joan, que sempre em desvetlla les paraules.
Menjo una poma.
La vaig trobar al bosc,
enmig d’un tou de fulles
que la tardor li havia preparat.
És ben groga, una mica macada.
Fa dies que va fent sucres per dins,
i ara se’m barregen a la boca
amb una saliva que sembla, i potser és,
feta de records.
Encara estimo l’eixida i les pomes
que maduraven a la palla
de la meva infantesa.
Encara sento l’olor que s’escampava
per l’escala, i veig el sostre baix,
la casa tan protectora.
La poma se’m desfà i recordo
petons furtius que feien
un gust i una olor semblants.
Devia ser molt jove, perquè el cos
em tibava com una poma verda
a la branca més alta, intrèpida
i potser a punt de caure.
Ara mastego a poc i poc i miro el cel gris
travessat d’un sol imminent, com si fos
el borrissol tebi d’un ocell petit
que lentament, al niu, es desperta.
Desperto. M’empasso d’un mos
el dia que em creix.
