Les dones d’aigua van plorar i riure a Alpens, just
quan l’estiu xafogós, com l’home del sac, s’enduia la pols dels camins.
Eixelebrades, van despertar núvols grisos i patacs d’aigua.
Van ballar nues sota la pluja freda i van fer focs d’encenalls amb les paraules
massa sabudes.
Agressives, bruixes, van estimbar parets de
prejudicis i van esllavissar camins molt fresats, creences molt arrelades. Van
estimar i odiar, van despertar trons i llamps, van córrer l’endemà de la
tempesta amb parracs de boira esquinçada, amb dolors esberlats.
Serenes, van somriure amb ullades de sol i complicitats
petites. Amb revolucions fetes d’una sola paraula. Amb històries collides als
camins i atresorades al rebost on les paraules, confitades i guardades en pots
petits, esperen els dies freds per consolar arideses i tristeses massa fondes.
Dolces, van escampar petons i abraçades amples com
faldilles blaves i llençols estesos. Cançons pregones com gorgs d’encanteri. Cançons
com roques de lluna i de pedres vives. Dibuixos fets d’herbes de colors i olors
de segles.
Sempre, boniques. Sempre, úniques. Sempre, germanes.
Gràcies!
https://www.dalpens.com/2020/04/alpens-poesia.html
