Curset de descripcions on-line: la pràctica

PLOU

Plou!! Ja fa tres dies que plou i tinc pendent un exercici de descripció del paisatge des del meu balcó, però he estat esperant que el temps millori, un poquet de sol ho fa tot més bonic. A la fi, com que diuen que ens hem d’adaptar a la realitat, intento trobar bellesa en la pluja i de fet n’hi he trobat. Tot resplendeix per l’aigua que cobreix teulades, herbes i carrers i el fi plugim que cau esbiaixat fa petites bombolles al terra que es trenquen just després de caure.

Els colors que es veuen des del meu balcó es mouen entre el verd i el marró passant pel taronja i el vermell però no hi ha blaus enlloc, quina diferencia amb els paisatges de vora mar que tant m’agraden! Als carrers normalment tenim més varietat, ja que les carrosseries dels cotxes esquitxen colors que avui no tenim a causa al confinament. En una hora  hora no he vist córrer cap auto o camió,  ni tan sols una bicicleta…

Quan miro endavant, al fons, veig el Castell dels Torelló anomenat el Castell dels Moros tot i que crec que per aquí d’àrabs no en vam tenir en l’època que es va construir el Castell. Bé, el Castell en realitat és una torre i no gaire gran i està just al mig del turó rodejada d’arbres que, avui que fa vent, es gronxen lleument. Fins i tot al principi m’han fet pensar que era gent que es movia però no: són arbres i matolls vençuts pel vent. El cel gris, llis i pesant no deixa veure ni un trist núvol. Els dies de pluja tindran la seva gràcia, però són tristos i aconsellen quedar-te a casa. No importa gaire, nosaltres per evitar els contagis ja ens hi quedem, de fet no en sortim.

Sota el Castell hi ha una esplanada en pendent que dibuixa faixes de diferents tonalitats de verd i quan es fa plana camps de cereals encara no madurs amb algun trosset que grogueja; restes de la colza que van plantar fa uns anys.

Enfront de casa nostra hi ha una vivenda doble, i dic doble perquè són dues, idèntiques, que van construir dos matrimonis de pares i fills. Només  hi ha una diferència: a la de l’esquerra, dins del vessant de la teulada hi van fer una terrassa i a la de la dreta només hi ha teulada i prou. Es curiós quantes vegades hauré vist aquesta casa i no en conec ni la història ni els seus habitants.

Les cases estan  voltades per un jardí amb un saltador per a la canalla i que quan fa bon temps ens permet sentir rialles i crits  que fan companyia  i alegren una mica la soledat del confinament. Al costat hi ha terrenys erms que de ben segur abans eren terres cultivades.

Entre aquesta casa i la nostra hi ha una illa que permetria edificar unes dotze vivendes però per ara sols n’hi ha dues a la banda l’esquerra de construcció recent i dues a la dreta també noves però no recents. Sobre d’elles hi ha una casa inacabada que ja fa més de trenta anys que té el mateix aspecte: sols canvia l’hort que la voreja i que encara ara està conreat.

Al mig, hi ha una sola casa de color groguenc: la casa de la Ramona, que fa un temps tenia una filera de flors a la banda esquerra que feien molt de goig. Vaig tardar temps en saber que les flors eren cascalls. Ara ja estan arrencats;  crec que havien nascut espontàniament, sense demanar permís.

 A la resta de terrenys no construïts, les herbes ara estan molt altes i abatudes per la pluja; aquestes herbes són segades periòdicament per l’ajuntament. Ara, quan sortim amb la Trip, la nostra gossa ,si no estan mullades la cobreixen totalment i hi queda ben amagada. De fet ella prefereix anar a la cantonada del nostre carrer on hi ha l’herba segada i es pot moure millor.

Envoltant el quadrat de les cases hi ha voreres amb arbres plantats entre els que abans hi havia moreres però ara ja no: les han substituïdes per arbres joves i tot i que cap és gran ni frondós normalment es senten moltes piuladisses d’ocells que ara amb la pluja han desaparegut.

El meu balcó és llarg com l’habitació i molt estret; per això les torratxes son llargarudes amb heures, muguet, alguna enfiladissa i una hortènsia mig morta, pobreta. Havia estat molt bonica però va agafar malura i tan sols en queda una representació. Llàstima, les hortènsies son molt vividores i potser hauria de posar-ne una de nova però em sap greu perquè aquesta fa molts anys que la tinc i encara no és del tot morta, no sé què faré. Ara seria un bon moment per plantar-ne una de nova però amb el confinament tampoc no la trobaré. La meva hortènsia feia unes flors grans de color rosa i ocupava gairebé tot el balcó a excepció. La trobo a faltar.

I bé, aquesta és la vista del del meu balcó. Mentre escric es va fent fosc i ara ja baixo la persiana i corro la cortina. En tota l’estona que he estat al balcó han passat tres gossos de passeig: un de petit amb un senyor gran, un altre també petit però crec que jove perquè es veu molt juganer i té les potes molt gruixudes (que fan pensar que li queda per créixer) acompanyat per tres nois i una noia que semblen molt contents i l’últim ja gran, acompanyat d’una xicota jove vestida amb colors molt virolats.

Quina sensació de solitud. Cap veí als balcons, ningú als jardins, cap piuladissa ni passejadors. És el que hem de fer, però…


Autora: Montserrat Guillamon

Curset de descripcions on-line: la pràctica

Des del terrat

Casa nostra queda situada al bell mig d’un revolt que enllaça l’acabament d’un carrer (que en pujar-lo ens porta al centre del poble) i el començament d’un altre que ens porta a la sortida de la vila per la vora del riu.

Des del terrat, que queda ben bé sobre el revolt, veiem una renglera de cases (només les de l’esquerra) que marquen la llargada del carrer que puja. Són cases que han estat reconstruïdes al llarg dels anys, i això els ha fet agafar una modernitat considerable. S’han refet els materials, els colors de les façanes (alguns de llampants com ara granat, groc crema, d’altres més soferts com ara color pastís, color poma verda). Els tancaments de finestres i portes de l’entrada principal ara s’han reforçat amb materials actuals que han utilitzat els colors gris perla i gris plata, que són més relaxants.
Algunes de les cases, les adossades, disposen de garatge i terrat. D’altres no. Amb tot, fruit de l’oferta d’habitatges nous ha estat la vinguda al veïnat de parelles joves amb fills petits que són l’ànima del barri.

Des del balcó, una mica més a l’esquerra, veiem la placeta: petita, amb dos bancs de pedra per fer-hi una parada abans de pujar a casa o bé on les veïnes aprofiten per assabentar-se dels últims esdeveniments; una font on la quitxalla juga a mullar-se de debò i un parterre d’herbei atapeït com una catifa, on ha arrelat un tell majestuós. Al seu voltant, hi ha roserars de roses blanques i roses que conviden a mirar-les i admirar-les i olorar-les, sobretot ara a la primavera, quan les primeres olors de la natura són més ben rebudes.

També des del balcó, més al fons, hi ha una continuació de la placeta però sense vegetació de cap mena, fora d’unes torratxes enormes amb flors de temporada que fan de barrera per evitar que s’hi estacionin cotxes. Aquesta plaça és on els més petits poden moure’s sense perill amb les bicicletes o els patinets o poden practicar amb la pilota.

Si mirem cap a la dreta podem veure el començament del carrer que, havent passat el revolt, ens portarà a la sortida de la vila i que acompanya el riu, sovint ple d’aneguets. Tot i que  l’aigua en ocasions no baixi gaire clara o encara que estigui gelada i que està seriosament prohibit donar-los menjar, és quotidià veure que hi passa algú amb una bossa amb crostons de pa per als aneguets.
Abans del  revolt hi ha una casa que havia estat una casa de pagès i on, fa quaranta-quatre anys, anàvem a buscar la llet eixint de munyir les vaques. Són records d’una època que ja no tornarà. Les noves generacions han deixat l’activitat pagesa i han convertit la casa en una masia molt agradable i contemporània. Han conservat, però, un petit espai de vegetació amb tanques d’herba espessa per tal que quedi fora de la vista dels qui passegen pel carrer.

És agradable, seure al nostre terrat:  hi tenim una jardinera que l’envolta, plantada  de rosers de mata baixa, maduixeres, herbes remeieres com ara menta, poliol, farigola i romaní; herbes que, evidentment, són per prendre en infusions, especialment a l’hivern, per defensar-nos dels constipats. En una torratxa hi ha una olivera bonsai que es fa cuidar amb molt de compte. En un costat de la jardinera, s’enfila una parra que fa molts anys que fa un raïm dolç i sucós i que s’ha de protegir amb tela reixada de les picossades dels ocells maldestres i vividors.

Ben bé damunt d’una finestra de la casa que dóna al terrat hi ha un niu de falciots que vénen cada any a la primavera i se’n van a la tardor,  i el niuet ja queda d’un any per l’altre. Són uns ocellets petits i foscos de color però prou piuladors. Els sentim  molts matins, ben d’hora, acompanyats dels qui fan venir d’altres nius.

I aquesta és la meva descripció de les vistes que percebo des del terrat. Un panorama sense l’horitzó, que queda tallat per l‘alçada de les cases,  que fins i tot ens prenen el sol de l’hivern, que és quan va més baix i més allunyat. Podem veure si el cel està enteranyinat o  desemboirat, però no gaire més. En canvi, a l’estiu, el sol il·lumina tota la casa: les plantes alegren tot l’entorn i tot pren una altra dimensió.

Autora: Assumpció Presseguer.