Alpens sencer ahir era una enclusa, i la cançó dels
malls encomanava una petita vibració a l’aire que feia tremolar els gallerets
dels marges, tan vermells, i les orquídies petites i intocades. Fins i tot les
orenetes, sorpreses i encuriosides, feien vols rasants i ràpids damunt de les
teulades per veure les fornals enceses i els homes i dones ajupits damunt dels ferros
de color de cirera.
A la Fonda, el Lluís no parava de fer cafès i el
Ramon s’asseia amb nosaltres a la taula groga, que li havíem ocupat.
A cal Jolis no paraven de vendre coques. A Ca la
Glòria volaven les llonganisses i al Casino la cervesa omplia got rere got...
L’olor del ferro calent omplia el poble de records. Aquest
any, la festa de l'art col·lectiu convocava els absents als carrers amb converses
actuals i pretèrites, encreuades com una punta al coixí dels dies perduts.
A la Fonda, el pare Enric eixuga gots amb un petit
somriure sorneguer, quasi imperceptible, i el Ton de Cal Pei hi barreja cartes
oblidades.
Al Casino, el Jesús de Cal Vinyes escombra les flors
blanques de les acàcies i passa el drap per les taules vermelles.
El cotxe vermell del Jepino sotragueja carretera
amunt. El camió de la llet sotragueja Ramal avall, esquivant la farola i les
criatures que hi juguen, enfilades.
A Cal Jolis, l’Assumpció ven un pa amb torna una
mica escassa, però regala conversa. La Pepeta de Cal Pei rega les flors de la
finestra, escombra el carrer i xerra amb l’un i amb l’altre. A Cal Sastre cusen al
balcó.
A Cal Peret Cai la Trini omple els gots als homes que
hi fan la barreja. La Concepció torna a ser una nena arrissada que ajuda a la botiga i la seva mare
talla costelles de xai amb un tall molt net i precís, i les apila damunt del
paper d’estrassa.
Mossèn Tomàs fa la brometa amb tothom qui passa. Les
campanes repiquen a missa.
Don José tanca l’escola i se’n va xino-xano, amb el
diari sota el braç.
La Dolors de Ca la Deli, amb el seus passets petits de
pardal, travessa a poc a poc la placeta i s’asseu a reposar, somrient, al banc de La
Fonda. L’avi de Cal Sala li fa lloc i xerren una estona. La Remei, amb davantal
blanc, feineja a la botiga, davant mateix.
Al carrer de Baix, la Palmira seu al porxo i el Paco
de Cal Frígola i el Ferran del Casó passen tot xerrant, amb grans gambades. La Carme de Cal
Guarda contempla la paret que ha convertit en un jardí vertical de flors i s'eixuga les mans al davantal, satisfeta.
Al carrer Vilamala la mare del Quico, sempre feinera
i somrient, cull enciams a l’hort...
A Roca Monada l’altra Palmira, endiumenjada, mira
embadalida una noia de ferro que corre a la paret, sota la carretera, i enfila
el camí cap a l’església on l’àvia Maria, amb mantellina negra, passa el rosari
i on l’àvia Caterina, amb mantellina blanca, canta cançons inaudibles.
A Cal Terra han obert la botiga de roba un parell d'hores.
A Can Pous venen petricons de llet acabada de munyir.
A Cal Teta la fressa dels telers no s'atura.
Al balcó de Cal Ferreró la mare de la Conxita, menuda i
feinera, rega el devessall de flors.
A la Vinya, la ferreria està oberta de bat a bat, i
pare i fill repiquen amb un mall alternativament el ferro roent de l'enclusa, sense equivocar mai el ritme i després, amb unes grans tenalles, fiquen
la peça a la galleda amb aigua. En refredar-se de cop, el ferro xiula una mica,
i l’aigua bull amb una petita fumera.
Encisada, jo m’hi he anat acostant.
Hi ha un tel prim de pols molt negra a les finestres. El
Joanet, un home alt de mans grans i fosques i de somriure molt blanc i ample, em diu:
-
- Aparta’t una mica, nena... que no
prenguessis mal!
