Els carrers seran sempre nostres!

dimecres, 22 d’abril de 2015

EL GRAN FRED

Aclaparada, aquests dies, per les morts  d'immigrants a la fossa comuna del Mediterrani, rescato un escrit de fa molt de temps, com a petit homenatge. 
Torelló, Sant Jordi, 2015.


Aigua i més aigua: muntanyes d’aigua. La nit de mil braços negres; fred i fosca. No pensàvem. Érem part de la fusta, un tros de barca, una closca. Tanta por de no veure’t més, Farida, a tu i als nens, tan a prop i tan lluny. Penso: no pensis. Aguanta. No sóc res més que una fusta a la deriva, inflada de sal, clivellada, morta. Me’n sortiré si no hi penso, penso, però el cap no para de cabdellar l’angoixa, i el fred de mil agulles es cristal.litza com ganivets de gel a cada mil.límetre de pell entumida. Si ens enfonsem, penso, tants dirhams per a res, engolits per l’aigua...I mentrestant els nens amb gana i tu ben sola, Farida, ulls negres i cabells  de vesprada al pati de la casa blanca.

Aquest és el malson que es repeteix, al cap de tants anys. Em desperto cridant, amarat de suor salada, de llàgrimes, i et veig, sol.lícita al meu costat: no passa res. Però sí que passa. Torno a dormir, amb por del malson sense treva: la barca que arriba, la roba molla que ens pesa damunt el cos baldat com una cadena. Una sola idea: fugir dels guàrdies i del mar, terra promesa endins. Ens traiem la roba molla, que queda estesa a la platja com una pell de serp, i entaforem les mans que no passen i els peus inflats com peixos morts per la roba més o menys eixuta de recanvi que tu em vas preparar dins la bossa de plàstic. Empenyem la barca mar endins sabent que tornarà, desferra avarada a la sorra amb les lletres blanques: “Al.là és gran”. I caminem terra endins fugint de les nostres ombres, amb aquest gran fred escrit a la pell com un tatuatge...

I després, tants mesos sol, anys. Amb l’enyor del color lilós de les muntanyes perdudes, amb la manca de les olors del carrer, de la roba virolada, de la bellugadissa de gent. Aquí, tot em semblava trist: els colors foscos i discrets dels vestits, tan poca vida a fora...Tothom viu de porta endins.
Tants mesos sense tu, anys, amb el cos cruixit després de treballar de sol a sol fent cases per a l’altra gent, la que no sap res de la gran nit de les barques, la que no en vol saber res. Cases que mai no seran per a tu i per a mi, per als nostres fills. Però no em queixo. Treballo, envio diners, dormo, envio, treballo, dormo. De nit enyoro el teu cos tebi, els nens que ja no saben qui sóc.

Però el teu record em salvava. Record i desig, nuats com un farcell a les mans, com un nus a la gola, com un ocell a la gàbia del pit. De tant en tant, el telèfon, la veu creuant el mar: “Tot va bé”, et deia, i era mentida. Però no et podia pas explicar les mirades de rebuig, les portes tancades, els bars on no pots entrar, els bars on et cobren el doble, els sous de misèria  només perquè ets fosc i arrissat i véns del gran fred. No et podia pas explicar el pis petit i atapeït, ple de soledats d’homes. “Tot va bé”, també em deies, “mleg”, no hi pateixis, quin miracle la teva veu sota el mar, travessant tones d’aigua i de peixos. Però també era mentida, i tots dos ho sabíem.

Va costar tant, fer-vos venir! Apilar els diners robats a la gana, a la son. Trobar la casa, i en vaig veure tantes de rònegues i humides, abans de trobar aquesta, petita i vella però daurada de sol. Apilar els papers que diuen “Farida” però no ets tu; els papers freds, poderosos, misteriosos perquè no puc saber què diuen, amb els teus ulls espantats davant del fotògraf, ulls de fondària de pou, oasi.
Em vaig acostumar a guardar els papers que podien portar-te tots dins la bossa de plàstic blanca, que no se’n perdés cap. I la bossa creixia i creixia, inflada d’absències. Mai no hi era tot. Mai ningú no mirava de dret als teus ulls quiets de la fotografia, on tot era escrit sense paraules. Jo veia amb angúnia les mans indiferents de gent indiferent damunt els teus ulls de paper, de sorpresa de pedra. I frisava, sempre tremolant del fred de no tenir-te.

Quan finalment vau arribar, tu com un somni i els nens que s’havien fet tan grans sense mi, es va fer la llum a casa, sabia on tornar, els dies eren un camí cap a tu, cap al miracle de la teva pell càlida i adormida al meu costat, com una gran flor, com una papallona de llum. Però us havia de defensar de tantes coses, de tantes pors! Els petits no volien sortir al carrer ni anar a l’escola, on ningú no els entenia. I vau saber el menyspreu del qual us volia preservar, el rebuig que no  us havia explicat, que no es pot explicar. Jo et sentia plorar en silenci, de vegades, dins la nit estranya, i els meus braços no eren ni prou forts ni prou càlids, i feia veure que no et sentia, que no ho sabia.

Vas plorar fins que vas conèixer Fatima: la vella, grassa, vital i exuberant Fatima, tota força i rialla franca, que mentre estenia la roba cantava la cançó de l’èxode del nostre poble:

“Aigua i més aigua.
Muntanyes d’aigua.
La nit de mil braços negres.
Fred i fosca...”

Però, així i tot, les hores de cada dia em portaven a la casa neta on la menta floria i les olors perdudes retornaven: aroma de cuscús acabat de fer, de te calent, de roba neta estesa al sol, de henna per als cabells, per a les mans. I vaig pensar que sí, que ens en sortiríem.

Els nens començaven a somriure, aprenien sense esforç aparent tantes i tantes paraules noves, i tornaven de l’escola amb somriures acabats d’estrenar i amb llibres nous que valien moltes hores de feina. Però això ens feia quasi feliços.

En Saïd, el noi gran, aviat va trobar la manera d’ajudar-nos. Un dia, havent sopat, ens va dir que podia treballar després de l’escola, que uns seus companys també ho feien: repartien propaganda per les bústies, feien alguns diners. Li ho vam agrair, i ell estava content de ser quasi un home, i encara trobava el temps de jugar a futbol amb els seus amics d’aquí. Les coses començaven a encarrilar-se; els meus i els teus cabells blancs no havien florit en va.

Fins que va arribar el desastre, el dia en què la font de les teves llàgrimes es va eixugar, Farida, i la ferida del teu nom es va obrir per no tancar-se mai més.

Em vas venir a buscar a la feina. Quan et vaig veure des de dalt de la bastida, tan petita i fràgil amb la djilaba de color de foc, vaig saber que passava alguna cosa molt greu, perquè mai no hauries vingut per dir-me res que fos banal. El color havia fugit de les teves galtes com un ocell migrador, sud enllà. “Saïd”, deies, només, i el plor brollava com un riu imparable, i jo no gosava ni preguntar-te res, perquè cap resposta no podia ser bona: els teus ulls deien ben clar que havia passat alguna cosa irreparable. I em sentia tan petit, tan poca cosa contra el dolor, que no gosava mirar-te de dret. “Saïd”, em deies, només, petita i fràgil; o potser només jo era fràgil contra el destí. Però no sé què més es pot demanar a un home, Farida. Què més puc fer: treballar d’un cap de dia a l’altre, viure amb la por com qui conviu anys i anys amb un paràsit sota la pell, sota les ungles...

Saïd, el nostre fill, quasi un nen: detingut. “Treballava sense permís”, m’ha dit el policia, i no l’he pogut ni veure, avui. He hagut de tornar a casa amb el cap baix, potser culpable d’un horror que no havia previst, que no podia ni imaginar: per què no hem pogut evitar el dolor als nostres fills, Farida? Si en som els pares, si els hem vist néixer com un farcellet de no-res, i els hem fet créixer contra tot i contra tothom: aturant les onades com una pedra; tu i jo, una muntanya de pedra viva contra el mar de la dissort, per què no podem carregar-nos el seu dolor i deixar-los viure un camí nou, en un món diferent? 

Sé què passa allà dins, a la Verneda, molt pitjor que una presó : li llençaran a la cara un entrepà de carn de porc que no es pugui menjar, al cap de les hores, després de les amenaces i els cops. I, amb només dos o tres dies, se’l poden endur expulsat al Marroc, on no hi té ningú: ni la casa venuda amb el pati ple de llum, ni els avis morts, ni els amics que s’han fet grans sense ell. On podrà anar, si només és un nen, ben sol? Això, o quaranta dies aquí, tancat perquè sí amb una munió d’homes desesperats, sense espai, sense aire, sense poder dormir.

Al cap de tres dies inacabables el puc veure, cinc minuts justos en un forat pudent. Només hi ha passat tres nits, però els seus ulls ja no seran mai més els mateixos: ja hi ha un dolor insostenible ancorat endins, són ulls d’home ferit; només tres nits, i li han arrencat el nen que duia dins, li han pres records de castells de sorra i il.lusions de vent.

Surto sense el meu fill, impotent, embriac de ràbia: “Encara és un nen!”, crido,  explico, però em treuen fora a empentes. 

I ara, a casa, on un gran silenci ha caigut de molt amunt, on la bona Fatima no canta sinó que cuina per a nosaltres i per als nens que no volen menjar, tu estàs molt quieta, Farida, i em fites amb la  mirada de pedra als ulls sense prou llàgrimes. Però jo només em rento la por i em mudo amb la roba del diumenges. Aplego tots els papers que no sé llegir a la bossa blanca, i no et dic res perquè no et vull mentir.  Apilo els papers i la ràbia, els diners que haurien de servir per menjar, i me’n vaig i et deixo ben sola de nou,  amb les urpes de l’angoixa  clavades a la pell.

-         I pensar que una verneda eren arbres vora el riu! –diu Fatima, les mans immenses com un nus de fusta al davantal, i jo no sé què vol dir.

Ara sóc al despatx d’uns advocats: saben llegir, saben de lleis, potser ens sabran tornar el noi abans que se l’enduguin, és un bon noi, els ho diré. Treballava per ajudar-nos, tenim nens petits, quin mal hi ha? És un bon estudiant, sap llegir, sap escriure: el seu món ara és aquí, ell mai no ha de saber el gran fred de les muntanyes d’aigua!

Els advocats veuran tots els papers, i ens ajudaran, Farida. Potser...