Torelló, Sant Jordi, 2015.
Aigua i més
aigua: muntanyes d’aigua. La nit de mil braços negres; fred i fosca. No
pensàvem. Érem part de la fusta, un tros de barca, una closca. Tanta por de no
veure’t més, Farida, a tu i als nens, tan a prop i tan lluny. Penso: no pensis.
Aguanta. No sóc res més que una fusta a la deriva, inflada de sal, clivellada,
morta. Me’n sortiré si no hi penso, penso, però el cap no para de cabdellar
l’angoixa, i el fred de mil agulles es cristal.litza com ganivets de gel a cada
mil.límetre de pell entumida. Si ens enfonsem, penso, tants dirhams per a res,
engolits per l’aigua...I mentrestant els nens amb gana i tu ben sola, Farida,
ulls negres i cabells de vesprada al
pati de la casa blanca.
Aquest és el
malson que es repeteix, al cap de tants anys. Em desperto cridant, amarat de
suor salada, de llàgrimes, i et veig, sol.lícita al meu costat: no passa res.
Però sí que passa. Torno a dormir, amb por del malson sense treva: la barca que
arriba, la roba molla que ens pesa damunt el cos baldat com una cadena. Una
sola idea: fugir dels guàrdies i del mar, terra promesa endins. Ens traiem la
roba molla, que queda estesa a la platja com una pell de serp, i entaforem les
mans que no passen i els peus inflats com peixos morts per la roba més o menys
eixuta de recanvi que tu em vas preparar dins la bossa de plàstic. Empenyem la
barca mar endins sabent que tornarà, desferra avarada a la sorra amb les
lletres blanques: “Al.là és gran”. I caminem terra endins fugint de les nostres
ombres, amb aquest gran fred escrit a la pell com un tatuatge...
I després,
tants mesos sol, anys. Amb l’enyor del color lilós de les muntanyes perdudes,
amb la manca de les olors del carrer, de la roba virolada, de la bellugadissa
de gent. Aquí, tot em semblava trist: els colors foscos i discrets dels
vestits, tan poca vida a fora...Tothom viu de porta endins.
Tants mesos
sense tu, anys, amb el cos cruixit després de treballar de sol a sol fent cases
per a l’altra gent, la que no sap res de la gran nit de les barques, la que no
en vol saber res. Cases que mai no seran per a tu i per a mi, per als nostres
fills. Però no em queixo. Treballo, envio diners, dormo, envio, treballo,
dormo. De nit enyoro el teu cos tebi, els nens que ja no saben qui sóc.
Però el teu
record em salvava. Record i desig, nuats com un farcell a les mans, com un nus
a la gola, com un ocell a la gàbia del pit. De tant en tant, el telèfon, la veu
creuant el mar: “Tot va bé”, et deia, i era mentida. Però no et podia pas
explicar les mirades de rebuig, les portes tancades, els bars on no pots
entrar, els bars on et cobren el doble, els sous de misèria només perquè ets fosc i arrissat i véns del
gran fred. No et podia pas explicar el pis petit i atapeït, ple de soledats
d’homes. “Tot va bé”, també em deies, “mleg”, no hi pateixis, quin miracle la
teva veu sota el mar, travessant tones d’aigua i de peixos. Però també era
mentida, i tots dos ho sabíem.
Va costar
tant, fer-vos venir! Apilar els diners robats a la gana, a la son. Trobar la
casa, i en vaig veure tantes de rònegues i humides, abans de trobar aquesta,
petita i vella però daurada de sol. Apilar els papers que diuen “Farida” però
no ets tu; els papers freds, poderosos, misteriosos perquè no puc saber què
diuen, amb els teus ulls espantats davant del fotògraf, ulls de fondària de
pou, oasi.
Em vaig
acostumar a guardar els papers que podien portar-te tots dins la bossa de
plàstic blanca, que no se’n perdés cap. I la bossa creixia i creixia, inflada
d’absències. Mai no hi era tot. Mai ningú no mirava de dret als teus ulls quiets
de la fotografia, on tot era escrit sense paraules. Jo veia amb angúnia les
mans indiferents de gent indiferent damunt els teus ulls de paper, de sorpresa
de pedra. I frisava, sempre tremolant del fred de no tenir-te.
Quan finalment
vau arribar, tu com un somni i els nens que s’havien fet tan grans sense mi, es
va fer la llum a casa, sabia on tornar, els dies eren un camí cap a tu, cap al
miracle de la teva pell càlida i adormida al meu costat, com una gran flor, com
una papallona de llum. Però us havia de defensar de tantes coses, de tantes
pors! Els petits no volien sortir al carrer ni anar a l’escola, on ningú no els
entenia. I vau saber el menyspreu del qual us volia preservar, el rebuig que
no us havia explicat, que no es pot
explicar. Jo et sentia plorar en silenci, de vegades, dins la nit estranya, i
els meus braços no eren ni prou forts ni prou càlids, i feia veure que no et
sentia, que no ho sabia.
Vas plorar
fins que vas conèixer Fatima: la vella, grassa, vital i exuberant Fatima, tota
força i rialla franca, que mentre estenia la roba cantava la cançó de l’èxode
del nostre poble:
“Aigua i més
aigua.
Muntanyes
d’aigua.
La nit de mil
braços negres.
Fred i
fosca...”
Però, així i
tot, les hores de cada dia em portaven a la casa neta on la menta floria i les
olors perdudes retornaven: aroma de cuscús acabat de fer, de te calent, de roba
neta estesa al sol, de henna per als cabells, per a les mans. I vaig pensar que
sí, que ens en sortiríem.
Els nens
començaven a somriure, aprenien sense esforç aparent tantes i tantes paraules
noves, i tornaven de l’escola amb somriures acabats d’estrenar i amb llibres
nous que valien moltes hores de feina. Però això ens feia quasi feliços.
En Saïd, el
noi gran, aviat va trobar la manera d’ajudar-nos. Un dia, havent sopat, ens va
dir que podia treballar després de l’escola, que uns seus companys també ho
feien: repartien propaganda per les bústies, feien alguns diners. Li ho vam
agrair, i ell estava content de ser quasi un home, i encara trobava el temps de
jugar a futbol amb els seus amics d’aquí. Les coses començaven a encarrilar-se;
els meus i els teus cabells blancs no havien florit en va.
Fins que va
arribar el desastre, el dia en què la font de les teves llàgrimes es va
eixugar, Farida, i la ferida del teu nom es va obrir per no tancar-se mai més.
Em vas venir a
buscar a la feina. Quan et vaig veure des de dalt de la bastida, tan petita i
fràgil amb la djilaba de color de foc, vaig saber que passava alguna cosa molt
greu, perquè mai no hauries vingut per dir-me res que fos banal. El color havia
fugit de les teves galtes com un ocell migrador, sud enllà. “Saïd”, deies,
només, i el plor brollava com un riu imparable, i jo no gosava ni preguntar-te
res, perquè cap resposta no podia ser bona: els teus ulls deien ben clar que
havia passat alguna cosa irreparable. I em sentia tan petit, tan poca cosa
contra el dolor, que no gosava mirar-te de dret. “Saïd”, em deies, només,
petita i fràgil; o potser només jo era fràgil contra el destí. Però no sé què
més es pot demanar a un home, Farida. Què més puc fer: treballar d’un cap de
dia a l’altre, viure amb la por com qui conviu anys i anys amb un paràsit sota
la pell, sota les ungles...
Saïd, el
nostre fill, quasi un nen: detingut. “Treballava sense permís”, m’ha dit el
policia, i no l’he pogut ni veure, avui. He hagut de tornar a casa amb el cap
baix, potser culpable d’un horror que no havia previst, que no podia ni
imaginar: per què no hem pogut evitar el dolor als nostres fills, Farida? Si en
som els pares, si els hem vist néixer com un farcellet de no-res, i els hem fet
créixer contra tot i contra tothom: aturant les onades com una pedra; tu i jo,
una muntanya de pedra viva contra el mar de la dissort, per què no podem
carregar-nos el seu dolor i deixar-los viure un camí nou, en un món diferent?
Sé què passa
allà dins, a la Verneda, molt pitjor que una presó : li llençaran a la cara un
entrepà de carn de porc que no es pugui menjar, al cap de les hores, després de
les amenaces i els cops. I, amb només dos o tres dies, se’l poden endur
expulsat al Marroc, on no hi té ningú: ni la casa venuda amb el pati ple de
llum, ni els avis morts, ni els amics que s’han fet grans sense ell. On podrà
anar, si només és un nen, ben sol? Això, o quaranta dies aquí, tancat perquè sí
amb una munió d’homes desesperats, sense espai, sense aire, sense poder dormir.
Al cap de tres
dies inacabables el puc veure, cinc minuts justos en un forat pudent. Només hi
ha passat tres nits, però els seus ulls ja no seran mai més els mateixos: ja hi
ha un dolor insostenible ancorat endins, són ulls d’home ferit; només tres
nits, i li han arrencat el nen que duia dins, li han pres records de castells
de sorra i il.lusions de vent.
Surto sense el
meu fill, impotent, embriac de ràbia: “Encara és un nen!”, crido, explico, però em treuen fora a empentes.
I ara, a casa,
on un gran silenci ha caigut de molt amunt, on la bona Fatima no canta sinó que
cuina per a nosaltres i per als nens que no volen menjar, tu estàs molt quieta,
Farida, i em fites amb la mirada de pedra
als ulls sense prou llàgrimes. Però jo només em rento la por i em mudo amb la
roba del diumenges. Aplego tots els papers que no sé llegir a la bossa blanca,
i no et dic res perquè no et vull mentir.
Apilo els papers i la ràbia, els diners que haurien de servir per
menjar, i me’n vaig i et deixo ben sola de nou,
amb les urpes de l’angoixa
clavades a la pell.
-
I pensar que una verneda eren
arbres vora el riu! –diu Fatima, les mans immenses com un nus de fusta al
davantal, i jo no sé què vol dir.
Ara sóc al despatx
d’uns advocats: saben llegir, saben de lleis, potser ens sabran tornar el noi
abans que se l’enduguin, és un bon noi, els ho diré. Treballava per ajudar-nos,
tenim nens petits, quin mal hi ha? És un bon estudiant, sap llegir, sap
escriure: el seu món ara és aquí, ell mai no ha de saber el gran fred de les
muntanyes d’aigua!
Els advocats
veuran tots els papers, i ens ajudaran, Farida. Potser...
