El Senyor Joaquín
Agea i González va néixer el dia 28-11-1922 i té 91 anys. Ara mateix és
una de les persones més grans de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès Nord) i té dos fills (Araceli i
Joaquín); quatre néts (Blas i Joaquín Llamas i Agea, Aitor i Wendy Agea i
Gómez) i sis besnéts (Laia i Irene Llamas López; Blas i Eric Llamas
Alvarez i Maria i Pablo Agea Martos.
El Senyor Agea, de petit, ja havia estat molt amic dels meus pares:
“Amb el teu pare (el Quicu) i la
teva mare (la Montse) havíem jugat a ‘fet i amagar’, a ‘la corda’ i al
‘burro’, aquell joc que consistia en ajupir-se tots, un darrera l’altre
enfront d’una paret, de manera que es formava com un cavall ben
allargat, sobre el qual havíem de saltar els altres i aguantar-nos-hi...
Moltes vegades anàvem cap el riu Besòs, a veure els ànecs i les
gallines; cap a Torre Baró, on es formava un rierol petit i ens hi
podíem banyar sense perill; i cap a la Font de l’Alzina...
“Quan ens vàrem fer grans, els teus
pares varen venir tots dos a treballar amb mi, a Can Baurier, aquella
fàbrica tèxtil que hi havia allà baix, al barri de St. Joan. Més
endavant el teu pare va plegar, per anar a treballar a l’empresa
‘Gradulux’, la de les persianes. El teu oncle Manel també hi va
treballar i recordo que em va venir a posar unes persianes a casa.
“Últimament els teus pares venien
molt cap a Tarragona, on nosaltres tenim una torreta i, de vegades, s’hi
estaven una nit i després continuaven cap al Delta de l’Ebre a fer
excursions... també anaven a veure uns cosins que tenien per allà. Un
dia aquests cosins els varen regalar molts pollastres petits i els varen
portar per a nosaltres...
EL ‘CAMP DE LA BÓTA’
“De després de la guerra m’han
quedat les imatges terribles dels afusellaments del ‘Camp de la Bóta’.
Els més atrevits del barri havíem anat alguna vegada, a les sis del
matí, a amagar-nos pels voltants, entre la vegetació, que era molt densa
i havíem pogut observar com mataven aquella pobra gent. Ara un, ara
l’altre. I sobretot, al final, sentíem els trets ‘de gràcia’. Els
comptàvem i així sabíem quants n’havien mort aquell dia... però el meu
pare se’n va assabentar, em va renyar molt fort i no vaig tornar-hi
més...”
I en aquest punt, per a mi és inevitable
tornar a recordar-me d’aquell capellà, Mn. Pere Ribot, que fou rector
de la parròquia de St. Joan en la postguerra i en una entrevista al
setmanari ‘El Temps’, va explicar poc abans de morir, que el soroll de
les metralladores cada matinada se li va fer insuportable i va haver de
marxar del poble.
LES SIRENES
“De durant la guerra recordo
sobretot les sirenes, que avisaven quan venien avions a bombardejar:
‘Són de los nuestros? No? Pues a correr, a los campos’ I tots corríem a
amagar-nos on podíem, però el meu pare es quedava sempre a fora, perquè
era carrabiner i havia de vigilar...
“En els camps no havíem fet mai maleses. Com a màxim havíem agafat alguna panotxa per menjar, però res més...
UN ‘MAQUIS’
“Mentre jo feia el servei militar, a
principis dels anys quaranta, un dia varen detenir a França un ‘maquis’
(aquest era el nom que es donava als guerrillers antifranquistes) i el
varen entregar aquí. Quan jo el vaig conèixer, vaig intentar
reconfortar-lo i li vaig dir que jo pensava que no li farien res. Ell,
agraït per les meves paraules, em va regalar un rellotge d’or que
portava, però després en la seva declaració va haver d’explicar que
havia consultat el rellotge i que, en arribar, l’havia regalat a un
soldat. De manera que vaig haver de retornar aquell rellotge, però d’una
manera discreta i no em va passar res... A ell, com a tants altres,
se’l va emportar la Guàrdia Civil i no vaig tornar a saber-ne res
més...”
EL CASAMENT
“Vaig ser l’últim de la meva colla
en llicenciar-me de la ‘mili’. I aleshores em vaig casar amb l’Araceli;
era el 12 de desembre de 1946. I vàrem posar-nos a viure al carrer
Simanques, en el barri d’Artigues, amb el cunyat i la cunyada, tots en
comunitat, perquè era l’única manera; després, en 1954, quan ja havien
nascut els meus dos fills, vàrem traslladar-nos al barri del Remei. I
així va començar aquell ritme de vida que va durar tants anys: deu
minuts abans de les sis del matí sortia cap a Can Baurier, on treballava
fins a les dues del migdia. I després de dinar, tota la tarda tallant
cabells als homes per les cases... I a tu, més d’una vegada i més de
dues, t’havia anat a buscar a l’escola, per portar-te a casa i tallar-te
els cabells...
ELS LLOCS DE TREBALL
“A Can Baurier de seguida va saber
tothom que jo feia de barber, de manera que fins i tot el Director,
senyor Rosanes, un dia que es passejava per la fàbrica amb l’amo –que
era un francès-- em va veure com tallava els cabells a un altre
treballador i em va demanar que després anés a casa seva, a
tallar-los-hi. I així, quan la gent va veure que jo tallava els cabells
al director i a altres encarregats com en Magem i en Gabarró, varen
començar a demanar-me favors. I de vegades aconseguíem alguna cosa, com
quan varen entrar a treballar dos disminuïts psíquics, encara que tenien
molt poca força i varen portar alguns problemes, però el cas és que
n’hi ha un a qui diem Joanitet, que encara el veig ara i, almenys, cobra
una pensió de jubilació i pot anar tirant...
ELS BUROTS
El meu pare, com a carrabiner, també
havia fet servei de burot, per controlar les mercaderies que entraven
al municipi. En aquella època, hi havia gent que feia aquests controls i
que robaven molt. Igual que els que treballaven al moll de Barcelona.
Uns robaven molt i altres res. El meu pare era d’aquests últims...
EL ‘BARRI XINO’
“De totes maneres, no puc dir que no
m’hagi divertit. Això també és veritat. Hi havia l’amic Puga, que era
el propietari de la sala de festes ‘Apol•lo’, al ‘Barri Xino’. I els
de St. Adrià ens considerava tots amics seus, de manera que ens deixava
entrar de franc .
“També li vaig tallar els cabells al
Manolo Escobar, que vivia aquí al costat, en el Barri de ‘La Salut’. I
moltes vegades anàvem a veure’l quan actuava. Sempre hi havia gent fent
cua davant del seu camerino, per veure’l i parlar amb ell. Quan ens veia
a nosaltres ens feia un petó i de seguida passàvem cap a dintre...
LES BROMES D’EN JOAQUÍN
El senyor Agea també és un gran
bromista. Una vegada va distreure una colla de nens, dient-los que a la
cantonada hi havia un camió ple de caramels, que s’havia estimbat i que
tothom en podia agafar. Un altre dia a un amic seu, que es deia Miguelín
Garcia, li va insistir tant que feia mala cara, que l’altre es va
suggestionar de mala manera i va acabar acudint al metge, per veure què
li passava. Sempre hi havia algú que hi queia, en els seus acudits, per
exemple quan ell els deia que un mico estava a punt de caure del cel en
paracaigudes...
I QUAN VA MORIR EN FRANCO
“Collonut! Em va semblar collonut,
perquè jo sempre he tingut idees socialistes, però de veritat, no com
ara... de molt jovenet jo havia anat amb els ‘pioneros’ de la UGT (Unió
General de Treballadors). I me’n recordo molt, d’en Durruti (el de la
CNT-FAI), perquè va venir diverses vegades aquí, a St. Adrià, al bar
‘Sevilla’; i sempre tenia molt en compte les criatures i ens saludava...
“El meu germà gran, Sebastián Agea,
el que treballava a la fàbrica de ‘El Vidre’, va marxar voluntari amb la
columna del capità Vayo. Primer varen intentar desembarcar a Mallorca,
però no varen poder i varen tornar cap aquí. Després varen anar cap a
Teruel i allà varen morir, en Sebastián i un cosí germà nostre...
I, finalment, no puc deixar de fer
constar que un dia va tenir una experiència molt especial, que el va
convertir en protagonista involuntari d’un article periodístic en la
revista especialitzada ‘KARMA.7’ (1).
I ell mateix no pot deixar de fer
constar que, per sobre de tot, se’n recorda molt, de la gent de St.
Adrià. I em posa exemples: en Narbón, els germans Blasco (Miquel i
Florenci), la vídua d’en Miquel, senyora Conxita...
(1)‘KARMA.7’, nº 214, setembre 1990,
pàg. 44, Así se investiga un caso OVNI, per R. Navia i J. Díaz, on el
senyor Agea és al•ludit amb les inicials J.G.