El mes de juliol de 1968 vaig estar a Coventry (Anglaterra), en una casa de colònies que es deia John F. Kennedy House. El viatge estava organitzat pel SEU (Sindicato Espanyol Universitario)
i durant dues o tres setmanes vaig conviure amb altres estudiants de la
meva edat i més grans, vinguts d'Alemanya, França, Txecoslovàquia,
Estats Units... Pel matí ens feien treballar una mica, en labors de
vigilància i manteniment del museu, que hi havia en el recinte de la
Catedral, de la qual només quedaven ruines, després del bombardeig nazi
durant la Segona Guerra Mundial. I a la tarda i els caps de setmana, ens
organitzaven excursions per fer-nos conèixer la ciutat i rodalies.
Aquella estada em va obrir molt els
ulls. Els altres estudiants, nois i noies, em varen explicar coses que
jo no havia sentit mai i em varen descobrir un món nou. Cal tenir en
compte que a Alemanya, a França, Estats Units... s'acabava de produir
tot el moviment revolucionari estudiantil, que va aconseguir sacsejar
les societats respectives... i a Txecoslovàquia, el mes d'agost s'havia
de produir l'irrupció de l'anomenat comunisme de rostre humà, que va acabar amb la intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia...
INTERVENCIÓ DEL TRIBUNAL DE ORDEN PÚBLICO
Durant el viatge de tornada, com que
se'm varen acabar els diners a l'alçada d'Irún (Euskal Herria)), vaig
haver de fer auto-stop i em va recollir un camioner que sortia de
l'empresa Laminaciones de Lesaka, amb un carregament destinat a
Barcelona. Eren els primers dies del mes d'agost i, en el bar on ens
varem aturar per menjar alguna cosa, només es parlava d'un
aconteixement: la mort aquell mateix dia d'un policia, que es deia
Melitón Manzanas, en un atemptat reïvindicat per ETA...
Tot això fou la causa que, en tornar a
St. Adrià de Besòs (Barcelonès), em posès a escriure frenèticament per explicar tot allò, tant
nou, que jo havia vist... i publicar-ho en la revista Besòs que feiem sortir cada mes amb els meus amics de l'Associació d'Antics Alumnes del Col·legi dels Hermanos.
El resultat fou que el nº 15 de la revista, que era, precisament, el
de la Festa major, fou literalment segrestat per ordre del Tribunal de Orden Público,
de Madrid. El número incloia un editorial sobre la situació en Euskal
Herria, una carta oberta al general Franco i un article de quatre folis
sobre el sindicat clandestí de Comissions Obreres (CCOO), que
s'introduia amb una cita de Gregorio López Raimundo, aleshores secretari
general del no menys clandestí Partit Socialista Unificat de Catalunya.
ELS JOCS FLORALS
Desprès dels 45 anys que han passat, tot
allò em sembla que era inevitable. Tot era producte del mateix temps i
del mateix país. Durant aquell mes d'agost del 68, mentres preparavem la
revista per la Festa Major, també varem organitzar uns Jocs Florals,
que tingueren molt de ressó en el poble i més enllà. Els premis varen
quedar distribuits entre escritors procedents de Barcelona, Calella,
Madrid i Toledo. La reina dels jocs fou la Montse, filla de la
Montserrat Perruquera (Montserrat Arias), de la qual jo també
soc fill. El jurat estava composat per Salvador Alsina Valls, Màrius
Sampere i Passarell, Josep Gual i Lloberes, Maria del Carme Oller i jo
mateix, que feia de secretari. El mantenidor dels jocs fou l'escriptor
Angel Carmona Ristol, que després va publicar una memorable columna en La Vanguàrdia --que encara es deia Espanyola-- on, entre altres coses, deia:
"... Ante las buenas gentes de San
Adrián de Besós, capaces de llenar el entoldado, tanto para asistir a
unos Juegos Florales, como para bailar después al ritmo de la música
moderna, pensé de nuevo...
"... constituian su jurado
calificador miembros de uno de los grupos más interesantes y rebeldes de
la moderna literatura catalana..."
I acabava parlant de Carles Riba, Salvat-Papasseit, Paul Eluard...
Com que segurament nosaltres ja ens véiem venir la pedregada (i al dir nosaltres vull dir, per exemple, Manuel Zaguirre Cano, que després fou secretari de la Unió Sindical Obrera (USO); Higini Baiges i Moral, que tenia una secció fixa en Besòs, amb el títol Juicio de los hombres
i que encara avui treballa d'advocat; Bonaventura Aumatell Tarradellas,
avui feliçment jubilat, després d'haver treballat gairebé tota la vida,
combinant la seva feina a La Maquinista Terrestre y Marítima
amb la seva veritable passió, que és la pintura artística, amb la qual
avui encara continua, i d'altres) doncs per fer una mica de contrapés
polític i proveïr-nos d'una certa cobertura, varem anomenar un Comité d'Honor
dels Jocs Florals, que també consta en el programa d'actes de la època.
Em sembla que n'hi ha prou amb dir que el primer de la llista era el
Capità General de Catalunya, Alfonso Pérez-Viñeta y Lucio...
I crec que també contribueixo a explicar
aquells temps, si explico que el policia municipal que apareix, vestit
de gala, amb ulleres, a la dreta de la reina dels jocs, en la fotografia
de La Vanguàrdia del 10-9-68, es deia Matias Cristiano i era un ex-combatiente de la División Azul
que, per cert, havia ajudat a moltes criatures, agafant-les de la mà, a
l'hora de creuar la carretera de Mataró, avui Avinguda de Pi i
Margall... de totes maneres aquella pedregada no la vàrem aturar del tot i, acabada la Festa Major, la policia de la Brigada Político-Social, de la Jefatura de Via Laietana va venir al col·legi dels Hermanos...
I MENTRESTANT...
Mentrestant, abans i després d'aquella
Festa Major, a St. Adrià passaven altres coses: Gregorio López-Bravo,
ministre franquista d'industria, inaugurava la Central Tèrmica del Besòs (7-8-68, El Correo Catalán); les obres de canalització del riu Besòs estaven paralitzades des de feia dos anys (Cercle, agost
68); uns precaris serveis mèdics d'ambulatori funcionaven rellogats en
una antiga casa consistorial; la biblioteca pública s'havia clausurat (El Correo, 9-11-68); les obres de l'edifici de Correos y telégrafos també estaven paralitzades (Diario de Barcelona, 27-3-68). I els casos de desnutrició entre la població infantil adrianenca no eren infreqüents (La Vanguàrdia, 4-2-68)...
Peu de foto: La reina dels Jocs i el mantenidor encapçalen la comitiva (1968). Foto: arxiu família Arnau i Arias.
