Sóc només pols, però em penso estrella.

dissabte, 20 d’agost del 2011

Estrelles i flors.

Anem a Ballestar, on la Teresa i el meu germà petit, Pei, que és poeta d'estrelles i de flors, ens tenen preparats el sopar i el telescopi. Compartim pa amb tomàquet i cel d'estiu, amb estrelles que cauen i que no. Artur i l'óssa major; la polar, Vega, i el planeta Júpiter amb el seu seguici de satèl.lits. La lluna panxacontenta amb cràters esmolats ens enterboleix una mica la negror...

En Pei va explicant. La llum que arriba i ja no és; temps i distàncies. Les criatures pregunten, amb una avidesa que a nosaltres se'ns ha desgastat.

Així i tot, és magnífic estirar-se a terra i deixar anar els ulls i la imaginació per cels oblidats. Sentir-se petit i que alhora  formes part d'una bellesa tan gran!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Roser, llegir les teves paraules és un plaer tant gran com mirar les estreles. Sentir-se acompanyat per vosaltres encara és millor.
Moltes gàcies per ser-hi

Pei.

Roser ha dit...

Vinga, Pei. Que per molts anys puguem continuar gaudint de la companyia mútua i d'aquest món que, malgrat tot, és tan bonic!