Homenatge a Pepeta Plans Sayós

Aquest dissabte, 3 de juliol, dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès, a La Torre d'Oristà:

. A les 6 de la tarda, taller de cançons.
. A les 9 del vespre, sopar popular (reserves al 93 888 03 02).
. A continuació, homenatge a Pepeta Plans Sayós (la meva mare, que també va ser una bona cantadora).
. Actuació de cantadores i cantadors del Lluçanès i d'altres comarques dels Països Catalans.

Vindreu?

ENTRE BELLESA I DOLOR

Quan ja no tinguis cap paraula

parla, comença el so,
no paris, inventa la paraula,
excava cap a dins de les síl·labes, excava,
obre els corredors, obre les mines
imaginades, excava, comença una altra vegada
la llengua començada, no vacil·lis,
no t’aturis, escriu la lletra nova,
escriu-la a les parets de l’aire,
escriu-la als miralls de l’aigua,
parla, no paris, camina amb la paraula,
puja als cims d’abans de la paraula,
baixa als pous de després de la paraula, fica’t
a les coves enlluernades del so, escolta,
escolta les vocals buides quan el so s’acaba,
les vocals immòbils sota l’aigua clara,
escolta les pedres mudes sota l’aigua que passa,
escolta-les i agafa-les d’una a una,
bufa sense parar sobre les cendres blanques,
no t’aturis, bufa, alena, respira, enfila’t
per les escales del silenci, no paris,
fila el llençol incansable de l’esperança,
digues, parla, passada rere passada,
fil impalpable rere fil impalpable, enfila
l’agulla amb la claror inacabable,
cus el silenci inconsolable del dolor, no paris,
cus la pluja que cus la plana i la muntanya,
cus la paraula incomençada, cus,
digues, no paris, anuncia la paraula.

(Manllevo aquesta poesia del bloc Tinta xinesa, de Biel Barnils, que l'ha manllevada de Lluís Solà, l'autor. M'ha impressionat profundament. És una poesia que es pot escriure a les parets de casa, per recitar-la cada dia contra tots els maleficis, com una oració).

Presentació del llibre Entre bellesa i dolor, de Lluís Solà. Vídeo de El 9 Nou.

LA FEINA FETA

Raquel, Mercè:

Quan arriba l'hora de la feina feta, la memòria va passant pel sedàs dels dies i acabes recordant només les hores bones, totes les criatures a qui vas dedicar un somriure, potser confoses en una de sola: un nen o una nena que escoltaven i reien i et sorprenien.

Parlo per mi, és clar. Quan arriba l'hora de la feina feta, t'acostumes a una altra cadència del temps, molt més amable: i et despertes amb els ocells o el sol o la gana; vius una altra relació amb l'entorn, una calma insospitada.

Vénen els dies oberts com flors, com magranes madures, i pots assaborir-los i compartir-los segons el que et diu el cor: agombolar els néts o cuidar els avis, les germanes i els germans, o retrobar amistats perdudes dintre el vertigen dels dies adelerats.

No tot seran flors i violes, és clar; però si aprens a gaudir de les coses molt petites: la flor que s'obre, el ventet que arrissa els arbres i escampa els núvols, la conversa quieta...trobes que el cor et batega a un altre ritme, i que cada dia és nou i irrepetible.

Que en gaudiu per molts anys!

Sant Quirze de Besora, escola Segimon Comes
Disset de juny de 2010

LA CIRERA

Hi ha poques coses que escalfin més el cor que despertar-se, un dia de primavera, a La Cirera, després d'una nit plàcida sense sorolls urbans...Despertar-se i recordar on ets i mirar per la finestra: quina estesa de verds, quina refiladissa d'ocells!

I llavors et ve la urgència de sortir i fondre't dintre el sol i els gallerets, de gaudir la blavor minúscula de la jonça i l'olor de la farigola i la sajolida...

Dintre la casa, que respira la placidesa dels anys viscuts i de les cançons escoltades, mil i un detalls et fan viva la minuciosa i càlida benvinguda de la Isabel, que acull família, amics i hostes amb el mateix somriure: perquè també somriuen els estris arrenglerats a la cuina, les flors seques i la llar de foc fumosa; somriuen els sostres antics i els llençols nets...

I llavors et ve la gana i la set, i potser les ganes de cantar o de sentir cantar; tot dintre d'una alegria tan neta que, a ciutat, es desaprèn massa aviat.

UN RASTRE D'ENGRUNES

El passat dia 19 de gener va morir, als vuitanta-dos anys, Pepeta Plans i Sayós, d’Alpens. Per a nosaltres la mare, l’àvia, la besàvia. Per a tots, la Pepeta de Cal Pei.

I semblava que els dies s’havien d’aturar, però no. Han caminat dies i pluges, llunes i sols i ha arribat de nou la primavera, el bon temps que ella tant delia. Però ja no hi és. No pas com abans, almenys, amb la veu i l’abraçada i el somriure. Però sí en un record molt recent, com una brasa que ens escalfa i entristeix, alhora, el cor.

La Pepeta ens ha deixat, com el Cigronet del conte, un rastre d’engrunes per saber tornar a casa. Només que les engrunes són paraules. Perquè no és el mateix dir “flor” que dir “herba blava, jonça, gallerets o alls de bruixa...”. No és el mateix dir “casa” que dir “Cal Pei, Cal Ton, Cal Jolis, Ca la Damiana...” No és el mateix dir “bosc” que dir “Puigcornador, Santa Margarida, l’obaga clara o la costa del Graell”...

I si les paraules, que ens va saber guardar fins i tot en els anys més foscos, són un riu que flueix sempre nou i sempre vell...les cançons són com els gorgs: aquell lloc de la memòria col.lectiva en què les paraules s’encalmen i tenen fondàries insospitades, ressons d’una història no escrita que ens explica, de viva veu, amors i desamors, tristeses i alegries de pagesos i princeses, de caçadors i ocells, de guilles múrries, de barretinaires...cançons que la mare, com tantes altres dones que avui són o podrien ser aquí, va aprendre de la iaia Caterina i que la iaia havia après de la seva mare, i així podríem recular i recular cap a un passat que, cada vegada que cantem, es fa sobtadament present, ben viu.

I és que abans es cantava més, es cantava molt: per alleugerir la cadència de la sega o mentre s’espellofava el blat de moro durant les llargues vesprades de l’hivern. Es cantava mentre s’estenia la roba o es feia dissabte, mentre es donava el menjar a les gallines o s’arreplegava l’herba per als conills...

Ara, amb aquesta vida frenètica que, si badem, se’ns encomana, desaprenem que les cançons són una altra manera de respirar i de viure. Per això és tan important de trobar-nos avui i de compartir les veus que ens tornen les paraules enfilades com collarets d’una herència ben nostra, d’una llengua i d’una història col.lectives.

Gràcies, Pepeta. Gràcies, mare.

Sense memòria

Viviu sense memòria i
oblidant, vosaltres,
renegant el passat i l'herència...

Xipollegeu en la sang
sense recordar els porcs bruts
que us van degollar...

Els vostres buldòzer no recorden Varsòvia...
Vosaltres feu de cada límit irrisió i saqueig!

Anihileu, afameu, feu pogrom i deportació...
Vosaltres... Just vosaltres!

Acabada la pietat.
Morta la compassió.

Vosaltres, que en vau tastar,
d’aquest pa amarg...
Vosaltres, que en vau morir,
d’aquest tractament...
Com podeu... Vosaltres?

I jo no us entenc
i no puc justificar-vos,
només perquè vau patir...

Però... La vostra memòria on s’ha perdut?

No us veieu, vosaltres, amb altres uniformes
en altres temps?

Què canvia?
Encara que no sigueu vosaltres?


Versos: Giandiego Marigo
Veu: Gisella Vacca
Imatges: Vittorio Arrigoni (http://guerrillaradio.iobloggo.com/)
Música: Ludovico Einaudi




http://www.facebook.com/gisellavacca?v=wall&story_fbid=108226699223187#!/video/video.php?v=1261718835892&ref=mf

Tot és el mateix

La primavera i la mort estan, per a mi, estretament lligades. El pare va morir durant una primavera esclatant, fa quinze anys. La mare es va quedar, quan aquest any tot just havia començat, a mig camí del desig del bon temps...

Ara miro les flors i els arbres tan verds i sé que són la resposta. La vida i la mort roden com les flors i les llavors, en un cicle que sembla incomprensible però que sempre, constantment, recomença.

No devem pas ser menys que una herba o una papallona. Ni més.

Papallona quieta o llavor que vola, tot és el mateix.

Cau de formiga o niu d'estrelles, tot és el mateix.

Primavera i tardor: adolescències.

Estiu i hivern: madureses.

Som nous, som vells.

Acabem de néixer i ja tenim mil anys.

Naixem i morim. És un misteri, però no pas més insondable que la bellesa efímera d'una flor oberta al matí i tancada al vespre. Oberta per sempre, tancada per sempre.

Diem "sempre" i no entenem res. Diem "ara" i ja és "abans". Diem demà i era ahir.

Tot és blanc, tot negre. I la il.lusió dels blaus al mig, el miratge dels grocs, la irrealitat dels vermells.

Tot recomença.