Sóc només pols, però em penso estrella.

diumenge, 21 de febrer del 2010

TROBADA LITERÀRIA DE PRIMAVERA A LA NATURA


Arribada, a LA CIRERA (Sant Boi de Lluçanès) : dissabte 27 de març a la tarda.

1- Sopar i xerrada:
"Descripcions i natura", a càrrec de Roser Iborra.
Aportacions dels assistents/tes: poemes, escrits, cançons...

2- Dormir i esmorzar a la casa de turisme rural.

3- Diumenge 28 de març al matí:
Visita comentada a la font de la Prada i al roure de la
Senyora, amb Isabel Iborra.

4- Dinar, cantada de cançons... i comiat!

Preu de l' estada, sense el dinar...30 €
Amb dinar... 40 €

divendres, 19 de febrer del 2010

VA CAIENT LA NEU.

Rodney Graham *

Va caient la neu, seguit. S'agafa de seguida. Enfarina les carenes, omple les fondalades.

Hi ha un silenci espès, com un brou que ofega. Si surto al carrer i vull dir: "bon dia!", és gairebé segur que les paraules no em sortiran.

I és que neva inevitablement, irremissiblement.

Han callat els ocells. S'ha perdut l'últim ressò de l'últim tren.

Damunt de cada lletra de les paraules no dites, s'hi fa un tapís blanc i rodó que es va omplint, fins a assolir una forma punxeguda de muntanyeta.

No podrem pas canviar la línia d'aquest paisatge horitzontal, ni passarem pàgina. No podrem desenterrar el temps, l'oblit de les paraules.

No direm res.

Si no és que algun ocell agosarat torna. Una merla negra amb el bec de pastanaga? Un pitroig menut, una garsa cridanera?

És la nostra última esperança: que vinguin els ocells amb el bec esmolat i desenterrin cada lletra: ena, e, u. O bé: essa, ena, o, ve doble. O bé...

* Rheinmetall/Victoria 8 (2003) posa en escena una imatge surrealista. Graham havia adquirit en uns encants de Vancouver una màquina d’escriure fabricada als anys trenta i gairebé sense utilitzar. Per començar, documenta l’objecte en l’estil fotogràfic de la Nova Objectivitat, i després hi va abocant farina per damunt fins que desapareix: una imatge corprenedora de l’emmudiment de l’escriptura.

dimecres, 10 de febrer del 2010

DESIG DE PRIMAVERA


La primavera és aquí. Sí, ja sé que tothom diu que encara és hivern, i que no paren d'anunciar neus i pluges. Però el bon temps és aquí, a l'aguait, amagat en cada brot a punt d'esclatar, en la terra humida on les arrels s'espongen i el baf de les boires es desfà en el sol tebi.

Que ja ve la primavera ho diu ben alt cada flor agosarada d'ametller, a la vall del Congost. Ho diu cada pitroig que s'acosta i ho canta la veu enrogallada de les garses que volen curt.

Ho diu el cor, finalment, que sent la frisança de les flors futures i la seda del ventet present. Ho diu el temps adormit als nius encara visibles a les branques nues, que ja s'omplen de borrissol.

Ho diuen els dracs blancs dels núvols, que treuen llengües de foc i incendien el fred dels capvespres.

Ho diu el foc que espetega a la llar i l'omple de flors de guspires, de papallones de flama que volen xemeneia amunt.

diumenge, 7 de febrer del 2010

"AVATAR" (Crítica de cinema)


"Avatar" és una paraula que es pot trobar en gairebé tots els diccionaris de llengua, catalana, anglesa i espanyola, però que prové de l'idioma sànscrit. I significa "prodigi". Un prodigi que consistiria en la personificació d'alguna divinitat de la Índia. Però a mi, la pel•lícula nord-americana del director James Cameron m'ha semblat un prodigi de propaganda política. Propaganda política per a temps de guerra. Ho dic en el mateix sentit que la pel•lícula "Casablanca" (USA-1942), protagonitzada per Humphrey Bogart, estava rumiada per afavorir la moral de la ciutadania, sobretot la francesa i la nord-americana, enfrontada durant la Segona Guerra Mundial amb el nazisme alemany d’Adolf Hitler, i amb els feixismes --italià i japonès, respectivament-- de Mussolini i Hiro Hito,

En un primer moment --quan apareix el personatge de la científica o investigadora vaig confondre Sigourney Weaver amb Jane Fonda, perquè des del principi de la pel·lícula representa el paper d'un personatge digne, enmig de tota la propaganda i serveix per tal que tot plegat no es faci massa pesat. I mentre veia "Avatar" vaig anar recordant que, en 1937, el pare de Jane, que es deia Henry Fonda, ja va protagonitzar la primera pel·lícula de Hollywood, que criticava de manera oberta i decidida el cop d'estat del general Franco, arran del bloqueig de la ciutat de Bilbao, a càrrec de les tropes feixistes. I reconec que tant Sigourney com Jane acostumen a treballar bé sempre, però en "Avatar" sembla com si no hi hagués lloc per als bons o per a les bones intèrprets...

Doncs bé, em sembla que una de les intencions més clares del director Cameron consisteix en convèncer l'espectador, que l'exèrcit nord-americà no és tan dolent. Per això, els més dolents de la pel•lícula no són pròpiament militars ianquis, sinó que són mercenaris, a sou d'una empresa multinacional. Una multinacional nord-americana, com les moltes que operen per l'Orient Mitjà, Irak, Afganistan, Pakistan... per cert, a l'Irak n'hi ha una que es diu "Blackwater" i que, degut als nombrosos casos de corrupció i atrocitats, que ha perpetrat contra les poblacions civils, ha hagut de canviar de nom; ara es diu "Xe", segons ha explicat entre altres, Xavier Vinader al setmanari "El Temps".

Cameron vol demostrar que, si és que hi ha algun dolent, que fa coses que no s'han de fer, ni a l'Irak ni enlloc, aquest s'hauria de buscar entre els mercenaris pròpiament dits --que per això cobren-- i no a les files de les tropes ianquis.

I LA CIA NORD-AMERICANA ?

A la pel•lícula, podria semblar que la CIA nord-americana ("Central Intelligence Agency") no surt per enlloc, però no és així. Fixeu-vos quan el responsable militar màxim de les tropes de l'empresa multinacional, li demana secretament al noi de la pel•lícula --un honest "marine" ianqui, veterà i ferit en mil batalles-- que el mantingui informat de tot allò que resulti interessant, sobre les seves converses amb els científics de la base. Li està demanant que s'infiltri i faci d'espia. Ni més ni menys. Però Cameron posa les labors d'espionatge --que acostumen a ser brutes a més no poder-- no en mans d'un agent de la CIA --que deu n'hi do fins a quin punt estan desprestigiats-- sinó en mans del bo de la pel•lícula, el "marine"...

La ingenuïtat del "marine" és perfectament buscada i presentada per Cameron. Una ingenuïtat que es manifesta tant davant dels oprimits de la pel•lícula, com davant dels opressors. Una ingenuïtat que no té límits, però que se'ns presenta com a sana i correcta en el context de "l'Avatar". Potser aquesta és una de les poques coses que em resulten creïbles de la pel•lícula: els "marines" nord-americans són ingenus. Sempre em recordo d'un professor d’anglès, que vaig tenir durant els anys seixanta. Un dia va dedicar la classe a explicar-nos frases fetes, proverbis o refranys. Un dels exemples que ens va posar i que recordo clarament, és una frase que es diu per Amèrica del Nord, encara ara, quan una persona vol manifestar incredulitat, davant d'alguna cosa que un altre li explica: "Tell that story to the Marines!". És a dir: "Això que m'expliques no m'ho puc creure. I no s'ho creurà ningú. Vés i explica-ho als "marines". Ells són tan ingenus, que potser et creuran...!"

Pel que fa a la resta, ja us ho podeu imaginar: ciència-ficció, efectes especials, els rambos i supermans de sempre... i la idea vergonyant --massa repetida des de fa anys, com si fos una cançó enfadosa-- que els qui tenim la pell blanca, sempre som més forts, més llestos, més valents... que els qui la tenen fosca o negra o simplement no tan blanca, de manera que l'helicòpter més gros de les tropes enemigues ha de ser sempre abatut per obra d'un heroi blanc. I així ens volen fer creure que l'alliberament del poble oprimit es pot produir no gràcies a l'acció conscient d'aquest mateix poble, sinó gràcies a una oportuna, audaç i intrèpida intervenció estrangera... la qual paràbola, per cert, també ens la volen fer aplicar a la complicada i sagnant situació que pateix ara mateix l'Orient Mitjà...

Francesc Arnau i Arias.
7 de febrer de 2010