Joan, et vaig conèixer a peu de carrer. Eres el
cuiner en una trobada de Capgirem Vic. Un arròs fantàstic, val a dir-ho. I, al
cap dels dies, ens hem anat trobant al carrer. De paella en paella, diríem,
perquè no fa pas gaire que tornaves a fer de cuiner en un acte de Càrnies en
lluita. T’ho vam demanar i vas dir que sí sense fer-te pregar ni poc ni gaire:
érem una taula de vuitanta, que aviat és dit.
I aquesta és la mena de gent de qui em refio: dels
qui, com tu, són a les institucions però
també a les trinxeres. A l’ajuntament de
Vic i als escorxadors. Els qui parlen quan cal i també callen i saben escoltar
quan convé.
Potser t’han triat des del Tribunal d’Ordre Públic
de Madrid per escarmentar la gent que, com tu, som a peu a carrer. Potser
esperaven que series un esquer fàcil. Però no saben pas prou amb qui s’han
topat: la lluita que representes s’ha construït des de la base, no té els peus
de fang sinó la força del convenciment.
T’ha denunciat el feixisme de Vic, que es diu
Anglada però té la complicitat culpable de molts d’altres. Els anirem
encerclant i aïllant amb la força de la raó i del respecte.
Perquè si tu fas la paella, Joan, nosaltres farem la truita
amb tu. Trencarem l’ou de la bèstia, del racisme. Farem una ciutat nova i un
país nou, des de la desobediència a les lleis injustes.
Sempre amb tu, company. Amb el somriure, la revolta!
