Avui (13-11-15) "El 9 Nou" publica aquest article, com a carta al director.
Per a Josep Comajoan,
periodista, company, amic.
Tens el do de la paraula, company. De la primera,
nua: aquella que va ser dita, amb meravella, a les beceroles del temps.
Sovint m’he preguntat quina devia ser, la primera
paraula. Va ser aigua? Menjar? Fred...? Foc...?
El que és segur és que no va ser la paraula paraula
(que és la meva paraula preferida) perquè descriu, en un revolt magnífic del
pensament, tot allò que som i volem dir. Tot allò que volem dir perquè som... o
tot allò que podem pensar perquè ho podem dir.
Però resulta que ara vivim a corre-cuita, justament;
en uns temps convulsos de paraules rebregades, fetes malbé, prostituïdes. Dites
amb mala fe i escrites amb més mala fe, encara. Mots utilitzats no només com a
eines, sinó com a armes de destrucció massiva : mots que diuen freds, lleis
injustes; legalitats il·legítimes; desnonaments, usura; fam i guerres i nens
ofegats a la riba dels camins impossibles... com si fos allò que fatalment ha
d’esdevenir i no hi hagués ni un bri d’esperança.
Enmig de tot plegat, engrunes: algú que diu, com
pot, veritats; des de tots els racons del món i amb totes les llengües, hi ha poetes
o periodistes com tu que esmolen paraules i en treuen espurnes de llum,
tendreses o esperances o tralles contra els mercaders dels temples del consum
forassenyat d’alguns que mena a la catàstrofe de moltes, de molts. Però volem
el pa sencer!
En paraules del nostre poeta, Segimon Serrallonga:
Diuen: temps ha
que tot fou dit i res
de nou ja no pot
dir-se,com si fos
tot mort i l’alegria no cabés
en llengua meva
i tot de cert no fos
vingut bramosament
de tots els homes.
Doncs, això, amic: tens el do de la paraula neta, i
ets prou valent per fer-la servir. Ens havíem acostumat a l’article des del
qual, sempre a corre-cuita i amb urgència, ens obries una finestra i posaves el
dit a la nafra i la tendresa al servei de l’alegria i del patiment del món.
En
aquesta gran època, que diu Jordi Martí Font, les paraules són punys. Ho han de ser
per força, per part nostra. Però també carícia, cançó, poema, i la
transparència increïble de la paraula apresa per primera vegada per una nena o
un nen petit: mare, pare, aigua, menjar,
fred, foc...
A vegades el temps, que va tan de pressa, que no
sabem ben bé què és, se’ns agrumolla al cafè amb llet del matí i deixa un pòsit de sucre amarg a la tassa,
una mica de por de no-res que l’aigua del dia esbandeix. Però obrim el periòdic
o el llibre o la pantalla, hi llegim les paraules netes d’algú com tu, i això
ens escalfa el cor. I anem per feina... com si cada dia fos nou, que ho és.
Si ara la teva finestra es tanca només pot voler dir
que s’obre una porta: ens veurem en aquest futur pròxim, Josep. No triguis!
