En Quico i l’Enriqueta,
germans de Manel Arnau i Gil, el dia de la proclamació de la Segona República
Espanyola, 14-4-1931. ( Fixeu-vos en la bandereta tricolor que aguanta en
Quico)
St. Adrià 18.- La
meva primera pregunta va ser : "El teu pare, en Francesc Arnau i Cucala va
morir molt jove, oi?" I aleshores en
Manel Arnau i Gil, de vuitanta-un anys i veí de St. Adrià de Besòs (Barcelonès) de tota la vida, va començar a
desgranar els seus records, amb l’assistència amatent de la seva esposa,
Claudina Vallès i Antonio. Així es va iniciar un discurs històric, que ens va
transportar, naturalment, cap a la seva infantesa.
“Sí, el meu pare, és a dir, el teu avi patern, va
morir a l’edat de 42 anys. Això ho recordo molt be. Fou en temps de guerra,
entre 1936 i 1939."
LA CARTOIXA DE MONTALEGRE
“Jo amb prou feines tenia cinc anys i, si rumio una
mica, podria arribar a concretar-te l’any de la seva mort, perquè recordo que
el meu pare va caure malalt de tuberculosi. El varen haver de tractar a
l’hospital que hi havia instal·lat a la Cartoixa de Montalegre, aquella que hi
ha a les muntanyes, entre Tiana, Montgat
i Badalona. Nosaltres anàvem a veure’l sempre que podíem. Arribàvem al centre
de Tiana amb un tramvia que hi havia i ens posàvem a caminar muntanya amunt.
Quan jo em cansava, el meu germà gran, és a dir, en Quicu (el teu pare, que deuria
tenir 12 o 13 anys) em pujava a coll-i-be i au amunt! Darrera venia la meva
germana Enriqueta –la teva tia, que tenia nou anys- i més avall encara, la meva mare Magdalena –la teva àvia.
EL BOMBARDEIG DE LA CAMPSA
“Durant una d’aquestes caminades, vàrem sentir de
cop i volta els avions. Eren els de Franco, que venien a bombardejar la
CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos Sociedad Anónima), les
instal·lacions del “pont del petroli” de Badalona. Ens vàrem espantar molt.
Ajupits observàvem els impactes de les bombes sobre l’aigua del mar. I els
sortidors que provocaven... Et dic això, perquè aquest bombardeig deu estar
enregistrat a la premsa de la època. I, si ho busquéssim, això ens permetria
assegurar l’any...
UN ANIVERSARI I UN FUNERAL
“Però espera! Ara ho recordo! Quan el van veure que
empitjorava tant ràpidament, ens varen permetre
emportar-nos el meu pare cap a casa nostra, a St. Adrià. I només va durar tres dies. Va morir el mateix dia que
l’Enriqueta feia els anys. Era un 24 de Maig... aquell dia ella en feia nou... va
néixer en 1928... doncs està clar: el bombardeig fou en 1937 i el meu pare va
morir, precisament, el 24 de Maig de 1937. Ja ho tenim!
“Ah! I has de saber que la Magdalena havia tingut
encara una altra filla, que fou la primera, però va morir molt petita... de
meningitis... En aquella època, hi havia moltes morts per tuberculosi,
meningitis i coses així...”
MORIR PER
SOLIDARITAT
Mentre el tiet
Manel m’explica tot això, jo recordo la primera vegada que la meva mare,
Montserrat Arias i Tarrés, em va explicar quines foren les circumstàncies que
varen fer emmalaltir de tuberculosi aquest meu avi patern.
Era un dia
qualsevol, en aquesta rereguarda republicana de St. Adrià de Besòs, que
aleshores es deia El Pla de Besòs. Hi
havia molta fam. El meu avi se n'havia anat, amb uns quants veïns més, cap a
les muntanyes del Vallès Oriental, a veure si trobaven alguna cosa per menjar.
El mitjà de transport fou un camió. Potser era un camió requisat per les
milícies d’algun sindicat obrer. Potser a la caixa del camió hi havia una
pintada blanca o negra, amb les sigles de la CNT-FAI (Confederació
Nacional de Treballadors – Federació Anarquista Ibèrica).
El cas és que,
quan ja tornaven cap a casa, es va posar a ploure a bots i barrals.
En un moment
donat, el meu avi, que anava assegut dins la cabina, va fer parar el camió i va
cedir el seu lloc a una dona, que portava una criatura petita. S’estaven
mullant totes dues, al costat d’altra gent, a la caixa del camió, que quedava a
l’aire lliure, sense cap tipus de
coberta.
Ell va continuar
el viatge enfilat al sostre de la cabina, en una mena de plataforma que hi
havia, protegida només per una petita barana de ferro, d’un pam d’alçada, que
normalment servia per a subjectar-hi paquets.
Així el meu avi, a la part davantera del camió, per molt que intentés protegir-se de la pluja,
va anar entomant l’aigua que li queia a sobre, ininterrompudament, durant
tota la resta del llarg trajecte de la tornada. Va ser així com es va posar malalt de tuberculosi i va donar la
vida per la seva gent.
UNA DISCUSSIÓ
Recordo que, quan
la meva mare va em va explicar aquests fets, al final vàrem acabar discutint,
ella i jo, perquè ella ho explicava amb un to d’amargor, com si volgués
criticar-li, a l’avi, que ell havia anat
massa lluny amb la seva actuació solidària. I jo, que aleshores devia tenir uns
vint anys, li vaig replicar que l’avi no havia fet altra cosa que complir amb
la seva obligació: donar la vida per la seva gent...
La tieta Claudina
i el tiet Manel expliquen i expliquen. I jo vaig apuntant... ja seguirem posant-ho
en net i publicant...
