El senyor Llobet i la seva companya
24-03-10. St. Adrià de Besòs (Barcelonès).- “No sé per què varen haver de treure la farola de St. Adrià…!” Jo me’l quedo mirant i ell continua: “Sí, home, la farola que hi havia aquí dalt, a la plaça de Maria Grau… allà on tenien la parada de taxis… allò era un punt de reunió, que sempre utilitzavem la gent jove… sempre quedàvem allà, per trobar-nos.”
Amb prou feines m’ha donat temps per treure el paper i
el llapis. En Federic Llobet i Reta té 79 anys molt ben portats i encara va amb
una bona cabellera. Avui ha arribat a l’arxiu municipal abans que jo, tot i que
no s’acaba de trobar massa bé… però no ha volgut deixar de venir… li sabia greu
faltar a la cita amb mi. En Fede és alt, més alt que jo; a mi sempre m’ha
semblat encara més alt del que és, a partir d’un dia de 1959 que em va agafar a
coll, per ajudar-me a travessar un corrent d’aigua gelada, en plena Serra del
Cadí, a prop del Pedraforca.
La gent de dalt i la
gent de baix
“A Sant Adrià sempre hi ha hagut una separació bastant
clara, entre la gent de dalt i la gent de baix. Avui és l’autopista la que
separa, però abans igualment sabíem que el carrer Corts era com una línia
divisòria. Per cert que jo, com que vivia a prop de l’església de dalt, més
d’una vegada m’havia sentit a dir, a la fàbrica on treballava, que jo estava de
part dels rics. És veritat que aquí, a dalt, hi vivien els terratinents. A dalt
sempre hi ha hagut l’Ateneu i abans teníem el cine “Recreo”. A baix tenien el
bar de Can Toscas, el bar Sevilla… També hi havia la bodega de l’Abril, on
venien tota classe de licors i hi anàvem a prendre una copa… normalment
demanavem una cervesa i anàvem a fora, al carrer, a beure. Una mica més amunt
hi havia una mena de fàbrica de licors… davant s’hi feien llargues cues, sobretot
en dies com el 24 de desembre. Era un alcohol especial que feien ells no sé
com"
Les Festes Majors a
l’envelat
“A la que després va ser la meva dona, la vaig
conèixer al Passatge Sampere. Ella era de Santa Coloma. Anàvem a ballar,
sobretot per la Festa Major, a l’envelat… ens ajuntàvem un grup de sis i
llogàvem un palco… venien orquestres molt bones… era l’època dels ‘boleros’,
Antonio Machín, Sepúlveda, Rafael Medina…
“També anàvem molt al camp de futbol de l’Adrianenc,
on havien vingut a jugar equips de tot arreu: l’Horta, el St. Martí, el Sants,
el Badalona, l’Ilerdense… de l’Ilerdense va sortir en Gensana, que després va
jugar amb el Barça, a primera divisió… Ara, a St. Adrià, només hi ha la Penya
Barcelonista i la Penya de l’Espanyol…"
Després va morir en
Franco
"Després va morir en Franco i no em va afectar. Ha
vingut el rei i no m’agrada. Quan miro endarrera, el que em sembla més trist és
la fam… però jo sempre m’hi he trobat bé, a Sant Adrià i em costaria molt anar a
viure a un altre lloc…”
Quan en Llobet parla de
quedar-se o marxar de Sant Adrià, jo, que no vaig néixer fins al 1948, recordo gent que finalment no va poder aguantar més i va haver de marxar. Vaig
conèixer, per exemple, Mossèn Pere Ribot, un poeta que a més era capellà. Va morir
molt gran i, poc abans de morir, va fer unes declaracions a la revista “El
temps”, on explicava el perquè va haver de marxar de la parròquia de Sant Joan
Baptista, la d’allà baix. Resulta que, en un moment donat, a principis dels
anys cinquanta ja no va poder aguantar més els afusellaments. Cada matinada, des de
la rectoria, ell sentia les metralladores del Camp de la Bóta i, després, els
tirs ‘de gràcia’ que mataven els condemnats a mort als consells de guerra
franquistes… de manera que aquell poeta va haver de marxar del poble.
El dia més alegre
“Un dels dies que recordo haver sentit més alegria, va
ser la primera vegada que vàrem poder ballar sardanes, després de la guerra.
Les rotllanes es varen fer gairebé al mig de la carretera, just enfront del bar
de Can ‘Cintu’, perquè aleshores passaven molt pocs cotxes… Recordo que la meva
germana estava molt alegre. També estàvem molt contents, cada any, per Sant Josep, perquè celebràvem el sant del meu pare i el de la meva germana petita.
Aquell dia menjàvem bé i fèiem crema… Era l’època de l’’Auxilio Social’. Anàvem
al col·legi del ‘Polidor’, amb la canalla més pobra i cada dia ens donaven
l’esmorzar. Molts nanos de la part de baix venien al ‘Polidor’, encara que
també hi havia una escola al costat de la via del tren."
El meu pare
“El meu pare va morir molt jove, el 1937, als cinquanta-dos anys.
Ell era del sindicat de la CNT i acabava d’arribar d’una reunió… es va trobar
malament… vàrem avisar el doctor Raso, però l’endemà ja era mort… patia del
cor… en aquella època ja ens havien bombardejat molt… recordo el germà de
l’Àngel, el barber, quan va venir de permís, des del front de guerra i deia:
‘Mira, jo estic al front fent la guerra i ara, aquí, a la reraguarda, també em
venen a bombardejar…’ Venien a llançar bombes per aquí, perquè segurament
buscaven les bateries d’artilleria que hi havia al Sanatori i al Turó d’en
Caritg. I allà encenien els reflectors i tiraven…"
Sobre això dels
bombardejos a la reraguarda, per aterroritzar i desmoralitzar la població
civil, jo penso que aquest soldat, veí d’en Fede Llobet, que venia de permís
del front d’Aragó, podia ben bé ser el protagonista d’una novel·la com aquella
d’Erich Maria Remarque (‘Temps per viure, temps per morir’). Aquell soldat,
Graeber, també tornava de permís des del front de Rússia, el 1943 i es trobava
que la casa dels seus pares ja no existia. El seu barri, la seva ciutat, eren
objectius dels bombardejos diaris. I al principi no s’ho creia… pensava que
aquella primera casa en runes, que estava per les afores de la ciutat, devia
haver patit un accident… li semblava massa terrible… no podia ser cert, que ell
vingués de la guerra i es trobés la guerra dins del seu propi país, Alemanya,
dins de la seva pròpia ciutat…
“Segurament buscaven també les fàbriques dels
voltants: la Maquinista, l’Elizalde… tot d’una tocaven les sirenes i tothom a
córrer cap el refugi que hi havia a la plaça de l’Església. L’església també la
varen cremar… va quedar abandonada… qualsevol podia entrar-hi… nosaltres hi
jugàvem a ‘fet i amagar’… era quan hi havia una font al mig de la plaça…"
Un dia va caure el pont
“Precisament jo estava al cinema que hi havia al
costat del pont del riu. Feien una pel·lícula on surtien uns mariners. I, de
cop, vàrem sentir un soroll molt fort, que no podia, de cap manera, sortir de
la pel·lícula… era el pont que estava caient…"
Mentre escolto aquest
episodi d’en Llobet, em passa com sempre, que també vaig recordant coses que
m’havia explicat el meu pare. Per exemple, que ell mateix es va haver de
refugiar sota el que quedava d’aquell pont, un dia, quan ja havia començat la
‘Retirada’ i els avions d’en Franco varen metrallar la gent que fugia per la
carretera…
I penso que jo també he
viscut moments molt dramàtics –fa molts anys—moments que m’han quedat gravats a la memòria, al costat de les pel·lícules que estava veient, precisament, en
aquells mateixos moments. Així, quan aquell dilluns, 23 de febrer de 1981, el
‘teniente coronel’ Tejero, al front de tropes de la Guàrdia Civil, va assaltar
el Congrés dels Diputats de Madrid, a la TV acabaven de fer ‘Objetivo
Birmania’ (o ‘Burma’, en el títol original anglès), protagonitzada per Errol
Flynn. I més tard, durant aquella llarga matinada, en varen fer una de pirates,
amb Bob Hope.
Altres veïns del barri
“Recordo altres veïns del barri. En ‘Juanitu’
Prats, que tenia una botiga al final del carrer Nebot i sempre anava amb
aquella bata de color beige… aquest home havia estat en un camp de concentració,
després de la guerra, amb en Sans, el pintor del carrer Andreu Vidal, que era
veí dels teus pares… en Sebastià Aragall, carnisser, que sempre anava al
‘Matadero’… Josep Royo, d’aquella família que venia l’oli… i és que jo vaig
néixer al número trenta-tres del carrer Major… també recordo en Pepitu Narbón, que havia
fet d’escrivent a la fàbrica del ‘Carburo’.“La botiga d’en Geli, allà, a la
carretera, on podíem anar a llogar les bicicletes… el Servei Militar, que al
final no vaig haver de fer, perquè a la revisió mèdica em varen trobar una
pleura i durant tres anys vaig haver d’anar passant revisions, fins que em
varen declarar exempt."
La riuada de 1962
"En la ‘Besosada’ de 1962 va morir una noia de La
Catalana, que treballava amb nosaltres al ‘Teixit’ de la fàbrica de Can
Baurier… que jo sàpiga no va morir-hi ningú més de Sant Adrià… el camp de futbol
va quedar negat.
Sobre l’arribada de la TV, jo recordo haver anat a
veure-la a Badalona, al bar Serra, enfront del cine ‘Picarol’. Com que jo era força alt, encara que em toqués molt endarrera, podia
veure-la, si em posava ben dret. De les primeres ràdios, també me’n recordo. Com
que el meu pare havia d’anar molt al mercat central de Barcelona, al Born,
doncs es relacionava amb la gent d’allà. I allà hi havia de tot… al principi
ens va portar una ràdio d’aquelles tan grosses, que semblaven nínxols…"
En Fede, en recollir la copa, al camp del club de futbol adrianenc, els anys quaranta
"A l’Ateneu sí que parlàvem en català"
“Després de la guerra –continua en Fede—hi havia molt
poques coses per divertir-se. Teníem els locals del ‘Frente de Juventudes’, amb
el ping-pong, els billars… i a l’Ateneu hi havia un quadre escènic, que dirigia
en Puig, aquell que tenia un fill, que després va ser director del mercat
municipal… i teníem els balls que organitzaven els d’’Educación y Descanso’…
però no podies cantar cançons en català, pel carrer, perquè estava prohibit i
la gent tenia molta por… encara que a l’Ateneu sí que parlàvem tots en català…
de vegades ens hi havíem barrejat rics i pobres… allò era com una petita
Andorra…"
"El pitjor dia de la meva
vida"
“El pitjor dia de la meva vida va ser quan varen
tancar la fàbrica de Can Baurier i ens vàrem quedar sense feina, el meu fill i
jo. Allò va ser el sotrac més gran que jo he patit. Jo m’estimava la fàbrica. I
com jo gairebé tots els treballadors… a mi em va ensenyar a tallar la roba el
teu pare, en ‘Quicu’. Va ser l’encarregat, que es deia Valentí Costa, que em va
dir: ‘Fede, ves i posa’t amb en ‘Quicu’, que t’ensenyarà a tallar el ‘piqué’…’
I encara tinc a casa aquelles tisores negres i grosses, que vàrem fer servir
el primer dia… però el tancament va ser molt dur… jo tenia 60 anys d’edat i en
portava 46 treballats en aquella fàbrica… i, de cop i volta, au! Tots al
carrer! Sembla que els empresaris italians no es varen entendre amb la família
Baurier. Varen canviar el nom de l’empresa… llavors es dèia SABA (‘Sociedad
Anònima Barcelonesa de Acabados’) i ‘LACOMBE Textil’… me’n recordo d’altres
encarregats com en Josep Maria Magem, o el Senyor Rosanes, que era molt bona
persona…"
“També recordo molt els altres treballadors…
en ‘Miguelín’, que era més gran que nosaltres i havia estat a la guerra, a les
trinxeres… era dels qui ens explicaven històries del front de Guadalajara, de
quan ‘varen fer córrer’ els italians… Recordo el seu germà, en Llorenç… i la
seva filla Glòria. També hi havia un home que es deia Segura, que vivia al
carrer Andreu Vidal i havia anat voluntari al front d’Aragó… era molt bona
persona.”
I mentre en Fede
m’explica això, com que el carrer Andreu Vidal també ha estat el meu carrer
durant molts anys, em ve al cap la fesomia del senyor Martínez, que vivia amb
la seva família, a prop de casa meva, a la mateixa planta baixa on tenia el
taller mecànic. Aquest home és el primer que em va parlar de la Columna
‘Durruti’. Fou l’estiu de 1967, durant una conversa al bar ‘Bon dia’, a la
cantonada del carrer de les Monges, al costat de la font. De vegades em sembla
sentir-lo encara, com es lamentava de la derrota de 1939: "No podíem guanyar de
cap manera… des d’aleshores hi he pensat molt… uns ho donàvem tot al front
i, quan veníem de permís a Barcelona, sempre vèiem la mateixa gent divertint-se
i fent gresca per les Rambles… allò no podia ser…!"
Deu néts i dos besnéts
En Fede m’explica que té deu néts i dos besnéts, el
més petit de sis mesos. Precisament és per això que hem d’acabar l’entrevista,
abans que el rellotge toqui la una del migdia, perquè ha d’anar a buscar un nét
a l’escola. I, en qualsevol cas, no es cansa d’explicar-me:
“Els temps que vénen haurien de ser millors, però no
ho sé… tot està molt malament… no ho arribo a entendre… cada dia s’inventen un
partit nou… de vegades, tot això sembla un vodevil. Tots són iguals… i aquesta
esquerra… com es pot ser d’esquerres i cobrar el dineral que cobren…? No, no el
veig gaire lluït el futur dels nanos d’ara…"
Les novel·les de
l”Oeste”
"A partir de 1939, jo vaig poder estudiar molt poc,
només a la nit, amb el senyor Garcia de l’acadèmia de Donya Carmen, perquè a
les escoles nacionals del ‘Polidor’ només ens ensenyaven a cantar i resar… jo
tenia dotze anys… érem cinc germans i el meu pare havia mort… menjàvem alguna
cosa d’un hort que cultivàvem… i, quan al nostre hort no hi havia res,
anàvem a l’hort del veí… jo vaig voler continuar estudiant a la nit, perquè
volia poder parlar igual que els altres nanos amb qui em relacionava: en
‘Paquitu’ Martínez, els de la carnisseria… al principi, quan ells parlaven, jo
em quedava a les fosques… i això no m’agradava. A mi sempre m’ha tirat molt la
lectura: novel·les de pirates, de cow-boys, de tiros… Hi havia autors com James
Oliver Curbot, que era del Canadà; o Zane Grey… Ralph Segram… i altres que
m’agradaven menys, com el Marcial Lafuente Estefania, que, amb una sola bala,
en matava no sé quants, dels dolents…"
“Anàvem al mercat de St. Antoni, els diumenges al
matí, a canviar novel·les i a comprar-ne de segona mà. Així, perquè llegia una
mica, vaig començar a atrevir-me a participar en segons quines converses.
Recordo un dia que, en un bar, vaig estar escoltant un home que era professor i
ens explicava que tot allò del ‘Cid Campeador’ era mentida, que mai havia
guanyat batalles després de mort… que no podia ser… que no ens ho creguéssim que
l’haguessin posat mort sobre el seu cavall, per fer fugir els moros… que era
tot una mentida… Aquestes crítiques em varen sorprendre molt… era l’època que
circulaven aquells ‘tebeos’ de ‘El guerrero del antifaz’ i ‘Roberto Alcázar i
Pedrín’…
Treballàvem moltes hores i jo fèia tantes hores extra
com podia, perquè així tenia diners per sortir els caps de setmana i em sentia
més independent…"
I, de moment, acabem
aquí l’entrevista, perquè estan a punt de sortir les criatures de l’escola…
