Ifigenia i Orestes, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1751-1829, Alemanya)
Una nit d’aquestes, pujava jo pels voltants de les onze l’Avinguda de Catalunya (St. Adrià de Besòs, Barcelonès) i, com tantes altres nits, em vaig creuar amb una colla que anava en direcció contrària per la mateixa vorera. Jo sempre havia sospitat que venien de l’Ateneu i, més concretament, de fer teatre. Efectivament, aquella nit m’ho varen confirmar.
Entre els de la colla de veins i veïnes hi havia un home de
la meva edat, que de jovenet havia jugat a futbol amb l’equip del St.
Gabriel i amb el qual ja havíem tingut ocasió
de rememorar una excursió que vàrem fer a Viena l’estiu de 1966, per participar
en un torneig esportiu internacional.
Vaig anar afirmant-me en la meva creença que es tractava
de gent de teatre, per la manera com aquell
home m’havia recitat de memòria, entre altres coses, el nom i els dos cognoms
alemanys d’una noia que formava part d’un grup de col·legiales que estaven
allotjades en la mateixa residència juvenil que nosaltres, la del carrer Peter
Jordan Strasse de Viena, aquell any de 1966 (he escrit l’any dues vegades,
expressament, per deixar clar que no m’equivoco i que d’això, ja en fa
quaranta-set anys !). Per cert, gairebé ningú de nosaltres havia estat
mai en una ciutat que tingués tants jardins com aquella.
DON JUAN TENORIO
Doncs bé, l’altra nit, aquest antic futbolista em va aturar
i em va comentar que els faltava una persona per fer un paper, molt senzill,
en la comèdia que estan assajant ara mateix. El paper és precisament el que
correspon a un dels agutzils que surt en una versió bufa de l'obra Don Juan Tenorio; aquell que, en un
moment donat, assenyala Don Juan i li diu: En
nombre de la Justicia, daos preso, Tenorio! I en això i poca cosa més
consisteix la meva intervenció, que he de fer (això sí!) posant molta cura en
gesticular amb el braç esquerre, és a dir, aquell que queda més endins de
l’escenari, de manera que no dificulti la visió de la gent del públic, tal i
com m’ha explicat el director.
IFIGENIA
Em sembla que, encara que no m’haguessin aturat ells pel
carrer, igualment els hauria aturat jo un altre dia (o una altra nit) per
fer-los la proposta que a hores d’ara ja circula entre el grup. Resulta que
estic fent un treball d’investigació per l’Universitat de Barcelona, entorn del mite grec d’Ifigenia que, segons la mitologia
de la Grècia clàssica, era filla d’Agamemnon, el comandant en cap de la flota
grega que va anar a conquerir la ciutat de Troia.
Es tracta d’estudiar com ha arribat fins a nosaltres aquest
mite, que ja va ser tema de dues tragèdies (Ifigenia
a Àulida i Ifigenia a Tàurida) escrites per Eurípides, cinc-cents anys
abans de la nostra era moderna (500 a.C.).
JOAN MARAGALL
Tenorio i Donya Inés— va aconseguir representar, a Barcelona, en el teatre dels Jardinets d’Horta, la versió catalana de l'obra Ifigenia a Tàurida, de Johann Wolfgang von Goethe, que ell mateix havia traduït de l’original alemany. Després d’això aquesta obra s’ha representat molt poques vegades i crec que fóra una experiència interessant poder representar-la a l’Ateneu Adrianenc.
Maragall, en la seva introducció a la traducció esmentada,
en analitzar la “vàlua i significació artístiques i morals” de les dues
Ifigenies (la d’Eurípides i la de Goethe) ens explica que se li acut de fer un
experiment: agafa una dona (a manera de públic) i li explica el que fa la
Ifigenia d’Eurípides i el que fa la de Goethe. Exposa davant de la dona com la
Ifigenia grega enganya Thoas, rei dels taures i com, finalment, s’escapoleix.
Després, com la Ifigenia de Goethe, devota dels deus, sent repugnància per la
mentida, es mostra noble i clara davant del rei i, finalment, aconsegueix el
seu propòsit de salvar Orestes, Pilades i salvar-se ella mateixa, sense
apartar-se de la veritat.
TEATRE DE SENTIMENTS I D’IDEES
Així Maragall, observant la reacció diferent d’aquella
senyora (el seu públic experimental) davant la conducta de cadascuna de les
Ifigenies, pren partit ell mateix a favor de la Ifigenia de Goethe i la fa
seva. Aquest és el teatre de sentiments (... i en els ulls se li va posar una mena de cosa ... diu Maragall de
la senyora) i d’idees, que es correspon amb l’època de Maragall i que trobo que avui, amb els temps que
corren, no ens faria gens de mal d’intentar recuperar. Els clàssics són
clàssics justament per això: perquè no passen mai de moda.
També fou el mateix Joan Maragall qui, en un article
publicat en aquell diari, conegut popularment com el Brusi (1) va realitzar un elogi dels modestos grups de teatre de
poble, els quals compten amb molt pocs mitjans i, de vegades, són capaços de
proporcionar al públic estones de veritable entreteniment formatiu.
Nota.- (1) “Fruta de
invierno”, Diario de Barcelona, 17-10-1905,
Obres completes, edició dels fills, Barcelona, 1931.
.jpg)