Sota el paraigua d'olor del lilà, a l'hort de casa, jugàvem a cuinetes. Hi havia una porta de ferro sempre tancada, i tres o quatre graons que baixaven per accedir-hi: era una caseta, un refugi. Escombràvem els graons, delimitàvem espais: primer graó el menjador, segon la cuina, tercer el dormitori. Hi posàvem ramets de flors.
Era un raconet petit, fet a mida. Però, damunt nostre, la caseta tenia per teulada el cel sencer, amb tots els núvols que hi dansaven i les estrelles amagades, la lluna i les òrbites dels planetes, el temps sense temps de quan ets petit, la suspensió pura dintre l'univers.
Hi cuinàvem delícies: cargols, arròs de llavors, pastissos amb pedretes, sal de sorra fina, enciam de pètals de rosa.
Quan anàvem a dormir de mentida al llit inexistent, abrigàvem finestres imaginàries amb la cortina d'olor de flors i tancàvem els ulls ben desperts durant un instant molt breu.
