DOS DE MARÇ DE 1974

Salvador Puig Antich

DOS DE MARÇ DE 1974 (*)

[I]

Enfora de tot encara vull dolçament ésser
en veu mirant amb natura d'aigües fort els verns
foscos, Cerdanya, torrent de Forns i llum,
i, el tro per sobre rodolant, beure de nou
al rec, amb pensament lliure i cor en pau.

[II]

I veure així mateix un cop i un altre el temps
aturat amb mi sobre la pura buidor, més amorosa,
on encabeixo sol la mirada quieta i sento
la pau, endins, com en un centre que em ve.

[II]

Potser molt més hem d'esperar i no sofrir
amb tant de mal estès la crueltat
viciosa dels senyors i l'urc que fa picar
sobre bardisses de foc, oh joventut
entorn de la canilla!
D'on ve, però, aquest doll de crim? On aniran
els vostres plors, germanes dolces? i on
pujaré jo la meva
ira aplanada i aquest voler-me meu
que em lleva el pensament i fa
la meva llarga vida bruta? Per què gent
d'amor no poden més? Per què no es para
tot? Ametllers del Congost, rius innocents!
Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos,
cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua.
Tots amb un hem pogut morir sota el garrot.

(*) Dia en què Puig Antich va ser assassinat al garrot vil per les autoritats franquistes

SEGIMON SERRALLONGA I MORER

Un ratolí de jardí

Allà on siguis, Joan, que hi faci un bon solet i que t'escalfi la calidesa que ens has deixat.
Una abraçada, Tivi i família.

Feia dies que el ratolí em feia el boig. Si jo volia anar aquí, ell anava allà; m'obria finestres sense sota ni volta o s'encallava al bell mig d'una pàgina que no podia tancar...

Vaig trucar al Joan, informàtic i amic, que va venir de seguida.

- Té piles? -em va preguntar, perquè ja em coneix.

Li vaig dir que sí, que li havia posat les piles que havia tret d'una llanterna. Ell va fer que no amb el cap i es va treure un parell de piles noves de la butxaca.

- Ho veus? - ja torna a funcionar.
- Sí, però es menja les piles en un tres i no res!
- Quants anys té, aquest ratolí?
- Uns quants...
- Sí, sí, uns quants: l'un sobre de l'altre, com jo! Compra'n un de nou, dona, que no són pas tan cars!

Em recava una mica, comprar un ratolí nou, perquè el vell em tornava a picar l'ullet vermell, i semblava content de tornar a córrer amunt i avall de la pantalla.

Però li vaig fer cas, al Joan. Vaig anar a La Garriga i vaig comprar un ratolí nou: gris fosc i amb els bigotis negres, més petit (més jove...), més ràpid i amb un aire més aviat fatxenda.

I ja estava a punt de llençar el ratolí vell (blanc, esgrogueït) a la bossa del rebuig dels dimecres (perquè al Figaró som molt tocats i posats, en aquestes coses), quan vaig tornar a veure el pampallugueig vermell.

- A bona hora! - li vaig dir. Però em va semblar que es posava trist.

I no m'hi vaig veure amb cor, de llençar-lo. Quan feia de mestra (ara m'he jubilat) solia explicar als nens aquell conte del ratolí de bosc i el ratolí de ciutat... el sabeu? I vaig pensar que era justament aquest, el cas.

O sigui, que em vaig endur el ratolí vell al jardí. El vaig deixar al racó més assolellat, vora la paret de les sargantanes. I, tot i que no li he canviat mai més les piles, de tant en tant encara em pica l'ullet. No sé pas què menja: erugues, papallones, llavors...? S'ha tornat més fosc, diria que s'ha engreixat una mica i tot.

Ara ens ho prenem tot amb més calma, ell i jo. Sempre el vaig a veure, quan fa un bon solet i surto amb el llibre. Sembla feliç. És un ratolí jubilat.