Fragilitats

La merla, tan negra, em mira des del pati amb la pastanaga del bec insolent. Immòbil, però ara es gira, es deixa veure de costat i vola. Dues orenetes rumien a la branca més alta, i un pardal travessa quietament el silenci.
Sempre enyoro els ocells. Els tornaré a veure? S'aturaran o no? Seran uns altres?
El riu del temps va i ve, tot sembla el mateix.
Però de cop la fragilitat humana colpeix algú que estimes, i el camí de tornada a la salut perduda és llarg i costerut.
La merla, tan viva, diu que tot torna.

Estrelles i flors.

Anem a Ballestar, on la Teresa i el meu germà petit, Pei, que és poeta d'estrelles i de flors, ens tenen preparats el sopar i el telescopi. Compartim pa amb tomàquet i cel d'estiu, amb estrelles que cauen i que no. Artur i l'óssa major; la polar, Vega, i el planeta Júpiter amb el seu seguici de satèl.lits. La lluna panxacontenta amb cràters esmolats ens enterboleix una mica la negror...

En Pei va explicant. La llum que arriba i ja no és; temps i distàncies. Les criatures pregunten, amb una avidesa que a nosaltres se'ns ha desgastat.

Així i tot, és magnífic estirar-se a terra i deixar anar els ulls i la imaginació per cels oblidats. Sentir-se petit i que alhora  formes part d'una bellesa tan gran!