El tren fa via cap al nord. A la dreta, uns quants núvols afuats pel vent es van encenent, color de brasa, amb el foc del sol que neix. Encara és una mica fosc, el dia triga.
A l'esquerra, una lluna molt rodona i pàl.lida, quasi transparent, s'acosta a l'horitzó i transforma el paisatge en un dibuix perfecte que no em canso de mirar. Qui sap per quina raó el vent, a ponent, ha engrunat els núvols, molt blancs, i els ha escampats com molles del pa d'àngel immaterial del satèl.lit.
Heures molt vermelles enfilen la tardor a les cases. Miro les finestres il.luminades i penso que hi deu haver algú esmorzant: potser beu cafè amb llet, potser mossega l'olor de les torrades. Som tan semblants...
Davant meu, una dona ossosa, tota grops, seu molt immòbil. Porta una brusa taronja i els cabells tenyits de groc. Sembla de fusta. Però, de sobte, veig que parla amb algú i que es mou amb una vivacitat inesperada: somriu, es transforma.
Més enllà, dorm un noi jove de cabells molt negres, vinclat al seient com un jonc. "Deu tenir els ulls verds", penso. Jonc vora l'aigua intocada.
Els qui viatgem en aquesta hora som una mica més fràgils, tenim la son encauada als ulls, com un alè d'infància.
Una noia amb bufanda vermella espera, dreta, davant la porta del tren que, ara, alenteix. I baixa d'una revolada àgil, com una fulla madura. "Som tots d'un mateix arbre", m'insinua l'espurna d'un somni recordat. Tan vells i tan nous i, sembla, tan diferents.
Miro la lluna que ja no hi és. El sol espia de biaix i encega els vidres. Mig despullats, una filera de pollancres dibuixa una randa negra contra la llum del cel, feta branques i nius i una cresta de fulles amb ocells.
"No som pas més que una fulla", penso. Ni més. Fets del mateix misteri, igualment caducs i eterns.
Al nord, ara, ja es veuen les muntanyes amb neu estrenada: potser pols de lluna, potser miratge i sorpresa.
Endins i enfora del tren, del temps, la tardor camina.
Baixo. Cau el vent.
