Sóc només pols, però em penso estrella.

dilluns, 30 d’agost del 2010

Terres germanes: una experiència inoblidable



17 d’agost de 2010

Sortim de Girona a mitja tarda, i ens anem trobant a l’aeroport: la colla de VICUS, la gent jove del teatre Palangana, Josep Riera, la Isabel i jo, Francesc Arnau...anem a Genoni (Sardenya), a la trobada Terres Germanes. L’ànima del projecte és Gisella Vacca, (que havia viscut a Catalunya i parla un català perfecte!) cantant i artista amb tot el significat de la paraula.

En arribar, ens espera la Gisella i tota una expedició de gent del Coro Santa Barbara de Genoni: la Ines, la Rita, els dos Giovanni, el Giorgio, l’Ottavio, el Salvatore...Són tantes les ganes de conèixer-nos, que al cap de cinc minuts ja parlem tots en una barreja de sard-italià-català que es va fent més comprensible a mesura que passen les hores. Sopem plegats (i esplèndidament) a l’Agriturismo de la Franca, una dona tan acollidora i franca com el seu nom. Llavors ens reparteixen per dormir per Genoni i els seus voltants: els nostres amfitrions hauran de fer, durant els tres dies següents, un esforç important per dur-nos d’un lloc a l’altre, ja que Genoni és un poble petit i no hi ha una infraestructura suficient. Ho faran amb tan bon humor i tanta simpatia que se’ns faran indispensables.

18 d’agost de 2010

Esmorzem a ca la Franca i anem concretant el programa amb la Gisella: va tan enfeinada que s’ha d’anar repartint com pot entre nosaltres, perquè tots tenim ganes de saber com anirà tot. Fem la coneixença de l’Aina, la ballarina de flamenc, catalana de Sevilla, i de la Jacky, la Mighela, la Muriel i la Nadine, les cantants de Còrsega.

Al matí, rebuda a l’ajuntament. El sindaco, Roberto Soddu, ens dóna la benvinguda d’una manera molt cordial i poc protocolària, i de seguida anem a visitar Genoni: l’església, els carrerons, els murals a les parets i, sobretot, l’antico convento, que és on pròpiament es fa la trobada i les diferents actuacions. Envolta el poble un paisatge eixut de ple estiu: la giara, on els cavallini, que són l’orgull del poble, pasturen parsiomoniosament.

La primera tarda, el programa ja és atapeït, i comença amb un concert de música sarda a càrrec d’Ignazio Cadeddu, un gran guitarrista que, amb la seva música, ja ens endinsa una mica dintre l’atmosfera inconfusible de Sardenya i de la seva gent. Segueix un concert de cants religiosos corsos del grup U Ponticellu, les noies de Còrsega. Mai no havíem sentit res de semblant. Tenen una potència tal, i juguen tant amb les diferents veus (uns baixos inabastables, sobretot!) que ens fa la sensació que estem escoltant deu o dotze persones amb acompanyament musical; i només són quatre, cantant a capella! Ens expliquen que aquests grups són generalment d’homes; elles en són, doncs, una bellíssima excepció.

A les vuit del vespre comença la xerrada històrica (en italià) del català Jordi Saumell: parla de la història que ens uneix i que també ens separa, perquè la invasió de Sardenya per part dels catalans no va ser precisament pacífica, i ho explica molt clar. La xerrada es va alternant amb cançons tradicionals catalanes a càrrec d’Isabel Iborra, també a capella; això impregna l’acte d’un simbolisme reparador: les cançons contra la guerra, el que ens uneix contra el que ens separa...La veu clara i potent de la Isabel passa les pàgines d’una història sovint cruenta que Jordi Saumell s’encarrega d’explicar.

I ve l’hora del recital Terre Sorelle, és a dir, Terres Germanes, de Gisella Vacca, acompanyada a la guitarra per Marco Lutzu: un devessall de poesia i música, un agermanament de llengües (canta en sard però també en català, castellà i cors, i recita una de les meves “Flors” i un poema de Josep Riera). Una veu que juga i canta i plora i riu: la Gisella, única!

19 d’agost de 2010

Comença la tarda amb una trobada per parlar del meu llibre de prosa poètica “Flors”. La Gisella presenta l’acte i va traduint les introduccions que faig a cada escrit, i que després recita Francesc Arnau, d’una manera molt pausada i entenedora, per tal que també el públic de Sardenya pugui anar seguint, almenys, les idees principals, la qual cosa sembla que s’aconsegueix plenament.

Seguidament hi ha l’actuació del Coro Santa Barbara, els nostres amics i amigues de Genoni, dirigits per la infatigable Gisella, i que inclouen dues cançons catalanes en el seu repertori. Sentir-los cantar “Rossinyol que vas a França” i “La dama d’Aragó” ens fa pessigolles al cor!

Després hi ha una xerrada de Marco Lutzu, que no només és guitarrista, sinó sobretot etnomusicòleg. Ens parla de les semblances entre alguns gèneres musicals sards i els de les terres germanes, per exemple els Goigs catalans i els Gosos sards , i fa una repassada històrica de les “músiques germanes”.

I arriba l’hora de l’actuació d’Aina Núñez, ja entrat el capvespre. Veure els braços nus de l’Aina dibuixant la música, tot el cos que es vincla com un arbre amb la brisa d’un cant antic, fa descobrir ( i redescobrir) el flamenc....

I tanca el dia, ja ben fosc, l’esperat concert “Pell i paraula” a càrrec de VICUS, el grup de Vic que ha posat música a la poesia inigualable de Josep Riera. Entre la nostàlgia i la tendresa; entre la tristesa i l’alegria i un humor molt fi, el Josep Maria, el Lluís, el Miquel i el Josep trenen paraula i música des de molt endins, amb el contrapunt de les recitacions de la Irene, la Carla, l’Andreu i l’Abel del teatre Palangana, unes veus joves i colpidores damunt uns versos que, de tan fondos, ens semblen antics.

20 d’agost de 2010

I ve que tot s’acaba. Els nostres amics sards ens porten, durant el matí, a veure les restes arqueològiques dels “nuraghi” de Barumini, senzillament impressionants.

I comencem la tarda amb una trobada de poetes: la poetessa sarda Anna Cristina Serra, (el cognom diu prou de la nostra història comuna!) i els lluçanesos Josep Riera i jo mateixa. Parlem sobretot de les dificultats d’aprendre el català i el sard, com a llengües germanes que han estat igualment oprimides. La poetessa sarda recita alguns dels seus poemes, molt sentits pel públic local, i els joves del teatre Palangana reciten admirablement alguns poemes de Josep Riera i algunes de les meves proses poètiques.

Les nostres amigues corses, aquesta darrera tarda, ens obsequien amb un recital de música profana, impressionant i divertit, si és que això és una manera d’explicar-se.

L’historiador Jordi Saumell i Isabel Iborra reediten una nova edició alternada de xerrada històrica i de cançons tradicionals catalanes, aquesta vegada amb el títol de “El treball ens un uneix”, que també és el tema de les cançons.

I clouen el dia la dansa de l’Aina, el cant de la Gisella i la guitarra d’Enrico Piredda, amb la mestria i l’emoció de cloure, esperem que provisionalment, la trobada inoblidable de les terres germanes.

I és que, com diu la Gisella, “Els viatges són indispensables, inclosa la fantasia. Les destinacions sempre són dues, almenys: l’ànima del viatjador i la del poble acollidor. Però sovint, increïblement, el viatge més important és aquell que la gent emprèn cap a nosaltres, portant dons que a l’Illa estimem bescanviar. Si els dons son Música i Poesia, tindrem aquestes riqueses per a tota la vida, com el més preuat dels tresors.”

Ara només falta poder acollir a Catalunya, també nosaltres, el tresor del viatge d’ells cap aquí....

http://www.vilaweb.cat/noticia/3769246/terres-germanes-experiencia-inoblidable.html


Els dies 18 a 20 d’agost d’enguany el grup musical vigatà V.I.C.U.S., juntament amb en Josep Riera, poeta d’Oristà, Roser Iborra, escriptora d’Alpens, Isabel Iborra, cantadora d’Alpens, i Jordi Saumell, historiador de Copons, van ser la representació catalana al Festival “ Terre Sorelle – Terres Germanes “ que va tenir lloc a l’illa de Sardenya, al poblet de Genoni.

Participaven també al festival “U Ponticellu” un grup vocal de l’illa de Còrsega, Aina Nuñez, bailaora de flamenc i, representant l’illa i la cultura sarda, la poetessa Anna Cristina Serra, el cor Santa Bàrbara de Genoni, els guitarristes Ignazio Cadeddu, Enrico Piredda i Marco Lutzu i la cantant d’esplèndida veu, Gisella Vacca, directora artística i “Alma Màter” de l’event.

Tres dies estrenyent vincles i compartint realitats artístiques i culturals. Cal destacar la generosa hospitalitat dels habitants de Genoni, que ha contribuït en gran manera a fer d’aquest festival una meravellosa trobada, impossible d’oblidar pel seu alt contingut humà.

“Els VICUS” estem molt contents d’haver ofert les nostres cançons al costat de veus i guitarres d’un alt nivell artístic. L’actuació del nostre grup va consistir en la presentació completa del disc Pell i Paraula sobre els poemes d’en Josep Riera. Irene Solà, Carla Febrer, Andreu Minoves i Abel Miró, membres del grup de teatre La Palangana, anaven recitant uns curts poemes entre cançó i cançó. L’atenció del públic, malgrat la dificultat per entendre els textos, era màxima, i les ovacions molt sentides i emocionades, de les que arriben al cor. Podem parlar d’un concert que va sortir rodó, on tothom va posar el millor que duia a dins.

V.I.C.U.S. també vàrem col·laborar amb la xerrada poètica acompanyant a les veus dels poetes amb música de guitarres. A destacar El Rossinyol que gairebé va esdevenir un himne.

No podem tancar aquesta petita crònica sense esmentar el nostre agraïment a l’ajuntament de Genoni i al seu síndico, Roberto Soddu, així com a Gisella, l’àngel de Terres Germanes.


(Lluís Toran)


dilluns, 23 d’agost del 2010

FLORS D'ACOLLIDA


Si teniu la sort que, a Sardenya, us vinguin a esperar els amics i les amigues de Genoni, just quan el vostre avió ha aterrat com un gran ocell cansat...llavors, esteu a punt de compartir una terra i una gent que mai més no se us esborraran de la memòria.

Perquè, a Sardenya, la generositat es diu Giovanni, Giorgio, Salvatore, Aldo, Roberto, Otto; es diu Gisella, Jesuina, Rita, Ines, Franca, Claudia, Maria Pia...

Quan hi heu estat, i la música s'ha barrejat amb la poesia i la dansa que surt del cor; quan heu compartit la seva taula generosa i les anades amunt i avall de la "giara", on els "cavallini" pasturen lentament el temps...ja esteu tocats del perfum lleu de les flors d'acollida.

I, quan torneu a casa, semblarà que no ha passat res. Només que l'enyorament de la gent senzilla se us adormirà cada nit al clot tebi del coixí.

Però, quan la primavera esclati, després de totes les neus, les flors d'acollida, de color de mirall, minúscules i fràgils, faran una dringadissa inconfusible i us floriran a l'ampit de les finestres i al cancell de les portes, que quedaran per sempre obertes, bo i esperant l'arribada de la bona gent de les terres germanes.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3765110/llucanes-sardenya-terres-germanes.html

dimarts, 17 d’agost del 2010

Cap a Sardenya!


Del 18 al 20 d'agost, festival poeticomusical a la localitat sarda de Genoni

Un festival poeticomusical que se celebra a la localitat sarda de Genoni, entre el 18 i el 20 d'agost, acollirà diferents propostes lluçaneses de la mà de la cantant, actriu i creadora Gisella Vacca.

http://www.vilaweb.cat/llucanes/

dimarts, 3 d’agost del 2010

Plou molt!


- Està plovent molt, iaia!
- Oh, que bé! M'agrada, la pluja d'estiu. Es regarà el jardí.
- Però els trons em fan por...
- Por? Què dius? Una vegada, quan eres petita, et vas adormir i tot, mirant una tempesta. I deies: "Un altre llampet, un altre llampet"!
- No sabia dir llampec?
- No, encara no.
- Saps què? Obrirem una mica els porticons, i semblarà que estem en una discoteca.
- ...
- Saps per què veiem abans la llum i després el tro?
- No.
- Perquè la llum viatja més de pressa que el so. No us ho han explicat, a l'escola?
- No.
- Ai, aquests mestres...
- La mama diu que pots saber si la tempesta s'acosta o no comptant els segons entre llampec i llampec.
- Deus voler dir entre llampec i tro.
- Un, dos, tres, quatre, cinc...
- És que són tan seguits que fa de mal comptar...
- Vull anar amb la mama.
- Ja hi aniràs, dona. Però aprofita que ara ets aquí, amb una iaia tan guapa com tens...
- Que no.
- Que no? Amb el munt de fotos que m'has fet avui!
- Ja no plou tant.
- El meu pare deia que, quan trona, al cel estan canviant els mobles de lloc, i sí, ho sembla, com si arrosseguessin un armari, no trobes?
- Zzzzzzz.
- Bona nit, preciosa.

dijous, 29 de juliol del 2010

Xàfec d'estiu


Quina ploguda, avui! Aigua a bots i barrals damunt la set de l'estiu, bullida de núvols i de vents i trons...

Plou i fa sol. Les bruixes pentinen parracs de boira tèbia muntanya amunt.

I ve la nit amb els peus molls, somrient, amb ulls negres i cabells de pols de lluna.

Farà de bon dormir.

dilluns, 26 de juliol del 2010

Terres germanes: acollida de música i poesia a Sardenya

Genoni, Sardenya

La Gisella Vacca ens ha convidat a Sardenya. Comença el compte enrera!

dilluns, 5 de juliol del 2010

Dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès


Es pot posar paraules a la música, però...la música es pot dir amb paraules? Em penso que no. Als qui en som només oïdors ens queda amarada a la pell com una pluja de primavera, ancorada en un raconet de la memòria, dissolta a la saliva com un sucre molt fi.

I no sabria com més dir-ho. Sopar, cançons i fresca de la nit fins a les quatre de la matinada, abraçades i records de la mare Pepeta, cantadora, a qui es va retre un homenatge ben merescut i emotiu, dins de la dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès, a La Torre d'Oristà, aquest passat dissabte 3 de juliol.

Des d'aquí vull agrair-ho a tothom qui ho va fer possible, amb una sinceritat i un sentit de país que no sap de constitucions ni de roïneses. Va ser inoblidable.

dimecres, 30 de juny del 2010

Homenatge a Pepeta Plans Sayós


Aquest dissabte, 3 de juliol, dissetena trobada de cantadores i cantadors del Lluçanès, a La Torre d'Oristà:

. A les 6 de la tarda, taller de cançons.
. A les 9 del vespre, sopar popular (reserves al 93 888 03 02).
. A continuació, homenatge a Pepeta Plans Sayós (la meva mare, que també va ser una bona cantadora).
. Actuació de cantadores i cantadors del Lluçanès i d'altres comarques dels Països Catalans.

Vindreu?

dimecres, 16 de juny del 2010

ENTRE BELLESA I DOLOR


Quan ja no tinguis cap paraula

parla, comença el so,
no paris, inventa la paraula,
excava cap a dins de les síl·labes, excava,
obre els corredors, obre les mines
imaginades, excava, comença una altra vegada
la llengua començada, no vacil·lis,
no t’aturis, escriu la lletra nova,
escriu-la a les parets de l’aire,
escriu-la als miralls de l’aigua,
parla, no paris, camina amb la paraula,
puja als cims d’abans de la paraula,
baixa als pous de després de la paraula, fica’t
a les coves enlluernades del so, escolta,
escolta les vocals buides quan el so s’acaba,
les vocals immòbils sota l’aigua clara,
escolta les pedres mudes sota l’aigua que passa,
escolta-les i agafa-les d’una a una,
bufa sense parar sobre les cendres blanques,
no t’aturis, bufa, alena, respira, enfila’t
per les escales del silenci, no paris,
fila el llençol incansable de l’esperança,
digues, parla, passada rere passada,
fil impalpable rere fil impalpable, enfila
l’agulla amb la claror inacabable,
cus el silenci inconsolable del dolor, no paris,
cus la pluja que cus la plana i la muntanya,
cus la paraula incomençada, cus,
digues, no paris, anuncia la paraula.



(Manllevo aquesta poesia del bloc Tinta xinesa, de Biel Barnils, que l'ha manllevada de Lluís Solà, l'autor. M'ha impressionat profundament. És una poesia que es pot escriure a les parets de casa, per recitar-la cada dia contra tots els maleficis, com una oració).


Presentació del llibre Entre bellesa i dolor, de Lluís Solà. Vídeo de El 9 Nou.

LA FEINA FETA


Raquel, Mercè:

Quan arriba l'hora de la feina feta, la memòria va passant pel sedàs dels dies i acabes recordant només les hores bones, totes les criatures a qui vas dedicar un somriure, potser confoses en una de sola: un nen o una nena que escoltaven i reien i et sorprenien.

Parlo per mi, és clar. Quan arriba l'hora de la feina feta, t'acostumes a una altra cadència del temps, molt més amable: i et despertes amb els ocells o el sol o la gana; vius una altra relació amb l'entorn, una calma insospitada.

Vénen els dies oberts com flors, com magranes madures, i pots assaborir-los i compartir-los segons el que et diu el cor: agombolar els néts o cuidar els avis, les germanes i els germans, o retrobar amistats perdudes dintre el vertigen dels dies adelerats.

No tot seran flors i violes, és clar; però si aprens a gaudir de les coses molt petites: la flor que s'obre, el ventet que arrissa els arbres i escampa els núvols, la conversa quieta...trobes que el cor et batega a un altre ritme, i que cada dia és nou i irrepetible.

Que en gaudiu per molts anys!

Sant Quirze de Besora, escola Segimon Comes
Disset de juny de 2010

dimarts, 15 de juny del 2010

LA CIRERA



Hi ha poques coses que escalfin més el cor que despertar-se, un dia de primavera, a La Cirera, després d'una nit plàcida sense sorolls urbans...Despertar-se i recordar on ets i mirar per la finestra: quina estesa de verds, quina refiladissa d'ocells!

I llavors et ve la urgència de sortir i fondre't dintre el sol i els gallerets, de gaudir la blavor minúscula de la jonça i l'olor de la farigola i la sajolida...

Dintre la casa, que respira la placidesa dels anys viscuts i de les cançons escoltades, mil i un detalls et fan viva la minuciosa i càlida benvinguda de la Isabel, que acull família, amics i hostes amb el mateix somriure: perquè també somriuen els estris arrenglerats a la cuina, les flors seques i la llar de foc fumosa; somriuen els sostres antics i els llençols nets...

I llavors et ve la gana i la set, i potser les ganes de cantar o de sentir cantar; tot dintre d'una alegria tan neta que, a ciutat, es desaprèn massa aviat.

dissabte, 12 de juny del 2010

UN RASTRE D'ENGRUNES


El passat dia 19 de gener va morir, als vuitanta-dos anys, Pepeta Plans i Sayós, d’Alpens. Per a nosaltres la mare, l’àvia, la besàvia. Per a tots, la Pepeta de Cal Pei.

I semblava que els dies s’havien d’aturar, però no. Han caminat dies i pluges, llunes i sols i ha arribat de nou la primavera, el bon temps que ella tant delia. Però ja no hi és. No pas com abans, almenys, amb la veu i l’abraçada i el somriure. Però sí en un record molt recent, com una brasa que ens escalfa i entristeix, alhora, el cor.

La Pepeta ens ha deixat, com el Cigronet del conte, un rastre d’engrunes per saber tornar a casa. Només que les engrunes són paraules. Perquè no és el mateix dir “flor” que dir “herba blava, jonça, gallerets o alls de bruixa...”. No és el mateix dir “casa” que dir “Cal Pei, Cal Ton, Cal Jolis, Ca la Damiana...” No és el mateix dir “bosc” que dir “Puigcornador, Santa Margarida, l’obaga clara o la costa del Graell”...

I si les paraules, que ens va saber guardar fins i tot en els anys més foscos, són un riu que flueix sempre nou i sempre vell...les cançons són com els gorgs: aquell lloc de la memòria col.lectiva en què les paraules s’encalmen i tenen fondàries insospitades, ressons d’una història no escrita que ens explica, de viva veu, amors i desamors, tristeses i alegries de pagesos i princeses, de caçadors i ocells, de guilles múrries, de barretinaires...cançons que la mare, com tantes altres dones que avui són o podrien ser aquí, va aprendre de la iaia Caterina i que la iaia havia après de la seva mare, i així podríem recular i recular cap a un passat que, cada vegada que cantem, es fa sobtadament present, ben viu.

I és que abans es cantava més, es cantava molt: per alleugerir la cadència de la sega o mentre s’espellofava el blat de moro durant les llargues vesprades de l’hivern. Es cantava mentre s’estenia la roba o es feia dissabte, mentre es donava el menjar a les gallines o s’arreplegava l’herba per als conills...

Ara, amb aquesta vida frenètica que, si badem, se’ns encomana, desaprenem que les cançons són una altra manera de respirar i de viure. Per això és tan important de trobar-nos avui i de compartir les veus que ens tornen les paraules enfilades com collarets d’una herència ben nostra, d’una llengua i d’una història col.lectives.

Gràcies, Pepeta. Gràcies, mare.

dimecres, 2 de juny del 2010

Sense memòria


Viviu sense memòria i
oblidant, vosaltres,
renegant el passat i l'herència...

Xipollegeu en la sang
sense recordar els porcs bruts
que us van degollar...

Els vostres buldòzer no recorden Varsòvia...
Vosaltres feu de cada límit irrisió i saqueig!

Anihileu, afameu, feu pogrom i deportació...
Vosaltres... Just vosaltres!

Acabada la pietat.
Morta la compassió.

Vosaltres, que en vau tastar,
d’aquest pa amarg...
Vosaltres, que en vau morir,
d’aquest tractament...
Com podeu... Vosaltres?

I jo no us entenc
i no puc justificar-vos,
només perquè vau patir...

Però... La vostra memòria on s’ha perdut?

No us veieu, vosaltres, amb altres uniformes
en altres temps?

Què canvia?
Encara que no sigueu vosaltres?


Versos: Giandiego Marigo
Veu: Gisella Vacca
Imatges: Vittorio Arrigoni (http://guerrillaradio.iobloggo.com/)
Música: Ludovico Einaudi




http://www.facebook.com/gisellavacca?v=wall&story_fbid=108226699223187#!/video/video.php?v=1261718835892&ref=mf

Tot és el mateix


La primavera i la mort estan, per a mi, estretament lligades. El pare va morir durant una primavera esclatant, fa quinze anys. La mare es va quedar, quan aquest any tot just havia començat, a mig camí del desig del bon temps...

Ara miro les flors i els arbres tan verds i sé que són la resposta. La vida i la mort roden com les flors i les llavors, en un cicle que sembla incomprensible però que sempre, constantment, recomença.

No devem pas ser menys que una herba o una papallona. Ni més.

Papallona quieta o llavor que vola, tot és el mateix.

Cau de formiga o niu d'estrelles, tot és el mateix.

Primavera i tardor: adolescències.

Estiu i hivern: madureses.

Som nous, som vells.

Acabem de néixer i ja tenim mil anys.

Naixem i morim. És un misteri, però no pas més insondable que la bellesa efímera d'una flor oberta al matí i tancada al vespre. Oberta per sempre, tancada per sempre.

Diem "sempre" i no entenem res. Diem "ara" i ja és "abans". Diem demà i era ahir.

Tot és blanc, tot negre. I la il.lusió dels blaus al mig, el miratge dels grocs, la irrealitat dels vermells.

Tot recomença.

dilluns, 31 de maig del 2010

Israel ataca l'expedició humanitària a Gaza:entre 16 i 20 morts.


Comunicat unitari

contra l'atac d'Israel als vaixells amb ajuda humanitària a Gaza



Front a l’atac per part de l’exèrcit israelià contra els membres de la flota d’ajut humanitari, en missió pacífica de resistència civil, que pretenia trencar el setge de Gaza, denunciem i condemnem les greus violacions del Dret internacional dels drets humans i del Dret internacional humanitari que, un cop més, ha comés i ha ordenat cometre el govern israelià.

Més enllà que l’abordatge s’hagi comès en aigües internacionals o dins de l’espai marí palestí, controlat per Israel, l’ús desproporcionat de la força armada contra la població civil, interna o internacional, suposa una flagrant violació del Dret internacional.

Instem a que és produeixi un clar pronunciament de les autoritat polítiques internacionals, de l’Estat espanyol i de Catalunya contra aquest nou menyspreu de les autoritats israelianes cap al principi del respecte de la dignitat humana. Recordem que el silenci equival a complicitat. Esperem que els nostres polítics estiguin a l’alçada dels valors de la dignitat humana i condemnin aquesta situació que ha costat la vida i ha ocasionat un gran nombre de ferits a activistes internacionals i no es quedin en silenci com va passar durant l’Operació Plom Fos, en la que varen morir més de 1.300 palestins.

Concentració

31 de maig a les 19h

davant la Cambra de Comerç Catalunya-Israel
Travessera de gràcia, 21 de Barcelona


Convoca: Plataforma Aturem la Guerra Comunitat Palestina de Catalunya, Plataforma amb Palestina al Cor

Barcelona, a 31 de maig de 2010.


http://www.lahaine.org/index.php?blog=3&p=10003

Altres convocatòries:

Madrid: Hoy a las 19:00, frente al ministerio de relaciones exteriores.

Bibao: 19:00 Gran Vía 33, frente a las oficinas de la UE

Gijón: 20:00 Plaza Mayor

Girona: 19:00 Plaça del Vi (Davant L’Ajuntament)

Iruña: 19:00 Plaza Gaztelu

San Sebastián: 19:00 Boulevard

Sevilla: 20:00 Plaza Nueva

Soria: 20:30 Plaza de Herradores

Valencia: 19:00 Plaça de l’Ajuntament

Valladolid:
20:00 Plaza de la Fuente Dorada

Vilafranca del Penedès:
19:00 Plaça de l’Ajuntament

Londres: hoy a las 14:00, en Downing Street.

Estocolmo: hoy a las 18:00 en Plattan, con manifestación hacia la embajada de Israel.

Uppsala: hoy a las 17:00 en la Stor Torget.

:: Concentraciones Martes 1 de junio:

Coruña: 20:30 Obelisco

Las Palmas: 18:00 Av. Marítima, frente a los juzgados.

Pamplona: 19:00 Plaza del Castillo

Zaragoza: 20:00 Delegación del Gobierno en Aragón, Plaza del Pilar


dissabte, 29 de maig del 2010

Vic clama contra la xenofòbia i contra l'ús polític que es fa de la immigració



Amb el lema 'Tots som persones: contra el racisme i la xenofòbia ', una vintena d'entitats han aplegat aquest dissabte a més de mig miler de persones a la plaça Major de Vic, en una acció reivindicativa per a la convivència ciutadana.
La mobilització ha servit també per reclamar a les institucions i partits polítics un compromís ferm en la defensa dels drets de les persones, sigui quin sigui el seu origen, religió o condició econòmica. De fet, ha estat també un 'toc d'atenció' contra l'ús electoralista que s'està fent del fenomen de la immigració i per mesures com el control del procés d'empadronament que volia impulsar el consistori vigatà.

En el manifest s'ha fet constar que 'cap societat està vacunada contra el virus de la intolerància'. Fins i tot, s'ha comparat casos de discriminació amb el que s'havia viscut durant el nazisme a la Segona Guerra Mundial, o durant el règim de l''apartheid' a Sudàfrica. 'Els atacs a les minories són una amenaça a la democràcia' clama el document.

Des de Vic, s'ha insistit que la capital osonenca és un model de convivència i que les persones que han volgut generar confrontació amb la immigració ho han fet per 'guanyar notorietat'. La concentració ha comptat també amb la presència d'immigrants i plataformes ciutadanes de Salt, el Vallès i Barcelona, entre d'altres indrets.

divendres, 28 de maig del 2010

TOTS SOM PERSONES. CONTRA EL RACISME I LA XENOFÒBIA


Després d’un segle XX ple d’atrocitats lligades als prejudicis racials, avui encara no hem fet net. Cap societat està vacunada contra el virus de la intolerància. Des del nazisme fins a l’apartheid sudafricà, la història ens ensenya que la discriminació i la negació dels drets fonamentals de les persones acompanyen ideologies que amenacen la convivència en llibertat. L’autèntica pau i la cohesió social s’han de fonamentar en el respecte a les minories i el tractament igualitari de la diversitat.

Alguns ajuntaments catalans són vulnerables davant del creixement d’actituds intolerants, arribant a prendre decisions discriminatòries. La crítica irracional al fenomen migratori pot derivar cap a la negació de drets: d’uns drets fonamentals, que són inseparables de les persones. Per això ningú que tingui sensibilitat democràtica se n’hauria de desentendre. Els atacs a les minories són una amenaça greu a la democràcia. Posen en perill els anhels catalans d’avançar cap a un sistema de llibertats integrador, on tots i totes puguem formar part d’un projecte comú. Per això,

MANIFESTEM:

- Reclamem a les institucions públiques una postura clara i decidida a favor de la garantia dels drets de totes les persones, sigui quin sigui el seu origen, religió, ètnia, condició econòmica o situació administrativa.

- Exigim als partits polítics un paper actiu i explícit en la defensa dels valors democràtics i en el rebuig a la xenofòbia; que renunciïn a la utilització interessada i electoralista del fenomen de la immigració.

- Emplacem l’Ajuntament de Vic, i els altres que posen obstacles a l’empadronament, per tal que es comprometin públicament i sense ambigüitats a facilitar a tothom, sense distincions, el compliment de l’obligació d’empadronar-se.

- Esperem que els mitjans de comunicació prenguin la màxima cura en preservar la dignitat de totes les persones i grups, impedint la criminalització de la immigració i evitant la difusió d’ideologies que atempten contra els drets de les persones.

- Demanem que tots els àmbits de la societat, associatius, religiosos, culturals recreatius i esportius, es mobilitzin i es comprometin en la defensa de les llibertats col•lectives i els valors humanitaris; que actuïn contra les idees xenòfobes i el racisme, i promoguin l’educació en la igualtat.

- Fem una crida a tots els ciutadans i ciutadanes: que estiguin permanentment vigilants, a punt de respondre i contrarestar qualsevol discriminació, agressió o campanya racista; que tothom s’impliqui d’una manera clara i compromesa. Totes i tots hem de treballar colze amb colze a favor de la convivència. Per això, proclamem que:

TOTS SOM PERSONES! NO AL RACISME! NO A LA XENOFÒBIA!

Vic, maig del 2010.

ENTITATS ORGANITZADORES:

ASSOCIACIÓ ESPAI DEMOCRÀTIC INTERCULTURAL - ASSOCIACIÓ PAPERS I DRETS PER A TOTHOM - CASAL INDEPENDENTISTA MANEL VIUSÀ - CATALUNYA PLURAL - CITE - CCOO - COORDINADORA ANTIFEIXISTA - COORDINADORA D'ENTITATS DE NOUVINGUTS - CULTURA I PAU - ENTRE VEÏNS-VEÏNES OSONA - JAMEIAT ESSALAM -LA TORRATXA - MAULETS - SOS RACISME-CATALUNYA - VEUS DIVERSES

CAL PEI

Diumenge passat vaig anar a Cal Pei, aprofitant que hi havia la meva germana i la seva família i que, per tant, no m'hauria d'enfrontar al silenci d'una casa buida. No hi havia estat des del dia de l'enterrament de la mare, fa més de quatre mesos.

Però el silenci hi era. Al pati, on encara les roses havien tornat a florir, com si no s'adonessin de l'error; a cada racó dels graons amb rajoles de color de terra, grogues o vermelloses. A Cal Pei, ara, hi ha un polsim molt fi de casa antiga que s'ha cansat de bategar.

Hi ha records mig esborrats, com els meus, i altres d'irrecuperables, com els de la mare i del pare i dels avis que ja no hi són. Coses minúscules que vaig oblidar preguntar, com ara: "On vaig néixer, jo? A l'habitació del davant? A la del mig? A la del darrera?". Se'm fa estrany, no haver-hi pensat, i que ara les preguntes em vinguin al cap com si encara hi fos a temps...

Observo cada paret, cada sostre embigat, cada finestra, amb una intensitat desconeguda. Les cases haurien de poder parlar, penso, perquè tenen somnis passats que amaren els racons, com una pluja imperceptible.

Respiro la claror esmorteïda de l'habitació del davant, tan freda a l'hivern i tan agradable a l'estiu, quan es pot obrir la finestra de bat a bat i sentir les rialles del carrer com si fossin a tocar, les campanades que cauen dins la nit com fruita madura, i la remor del forn de pa de Cal Jolis, que es desperta cada matinada.

M'aturo al quarto del mig, el de la iaia Maria amb el penjador de ferro ventrut de tan ple i tapat amb una cortineta (no hi havia armaris a les cases senzilles, abans). El quarto interior, amb una finestreta a banda i banda que comunica amb les habitacions del costat. Com si fos un cor que batega, amagat. Comento que aquí, abans, just a la paret que ara tapa un armari, hi havia un quadre d'un Sagrat Cor temible. "Sempre et mirava", comenta la meva germana, anticipant-se al que estic pensant. Perquè, quan la iaia ja no hi va ser, si estàvem malalts la mare ens hi aïllava, amb la pretensió sempre inútil que no ens poséssim tots malalts. I enmig de la febre veies el Sagrat Cor amb el cor sangonós a la mà que bategava dins l'ombra i et fitava, sempre, encara que tanquessis els ulls i no gosessis mirar.

El quarto de darrera, que ara dóna a un terrat que abans no existia, és un mirador damunt dels horts i les muntanyes que el sol de ponent daura amb pinzellades sempre diferents. La costa del Graell, que també vèiem des del taller; la mateixa que, aquest darrer any, la mare contemplava des de la seva habitació, a casa del meu germà, sempre atenta al viatge lent del sol des de l'hivern tan llarg cap a un estiu que ja no veurà.

No vaig pujar escales amunt, on encara sura, potser imaginària, l'olor de les peres posades a madurar, esteses damunt la palla, i l'olor inconfusible del rebost, amb patates grillades i tomàquet confitat. El rebost que després va ser el dormitori de les nenes, de les noies, de fet, que xerràvem i xerràvem fins que la mare ens feia un crit des del replà del pis de sota:

- Roser! Apagueu el llum!

I jo no entenia mai per què sempre es dirigia a mi, si de fet érem tres. Però jo era la gran.

dilluns, 24 de maig del 2010

FORJADORS DE FUTUR


Pujant pel camí de la vinya, a mà esquerra, hi havia la ferreria vella. De petita, m'agradava molt aturar-m'hi i veure la meravella del foc i el Joan que en treia el ferro roent amb unes grans tenalles. Llavors el repicava damunt el mall amb una força que a mi em semblava màgica. Perquè recordo el Joan molt alt i gros i amb la pell ennegrida del polsim del ferro: com una estàtua viva, com un gegant...

Anys a venir, jo vaig créixer i ell se'm va fer petit, humà i accessible. Llavors el trobava a la fonda, invariablement amb un diari al davant, el somriure fàcil i la xerrada amena.

Tot això m'ha vingut al cap aquest diumenge, durant la trobada de forjadors. Tants ferrers escalfant i picant el ferro, al costat de la fàbrica vella, al costat de l'arbre de Vulcà de l'any passat, que el rovell ha fet més nostre!

Tants forjadors de futur, penso. Tothom estava content. Es podia copsar l'alegria dintre l'aire radiant i olorós de ferro vermell.

divendres, 14 de maig del 2010

CONTRA EL RACISME I LA XENOFÒBIA


El dissabte 29 de Maig tindrà lloc una multitudinària concentració a nivell de tot Catalunya a la Plaça Major de Vic sota el lema TOTS SOM PERSONES, contra el racisme i la xenofòbia.

El proper *29 de maig *diverses entitats han convocat una concentració a nivell nacional per protestar *contra el racisme i la xenofòbia* a la plaça major de Vic, amb l’objectiu de demostrar als partits polítics i a gran part de la societat que ens oposarem contundentment al l’ ideari discriminatori, deplorable i criminal que la dreta Europea més extrema introdueix a través de partits política com Democràcia Nacional, Espanya 2000 o Plataforma per Catalunya.

Aquests partits, durant els últims anys, han experimentat un preocupant creixement , fins arribar, en alguns casos, a incidir en les politiques locals, com és el cas de *Vic*. I no només això, és molt provable que a les properes eleccions catalanes el partit xenòfob PXC tingui representació parlamentària.

Tenint en compte la gravetat dels fets i la demagògia que sovint es fa sobre el tema, creiem convenient que tots els col•lectius i/o persones antifeixistes que hi puguem assistir, deixant de banda les tendències politiques de cadascú, ho fem conjuntament.

Des de la Coordinadora Antifeixista d’Osona amb la voluntat de mostrar el nostre contundent rebuig a aquesta situació, convocarem una manifestació paral•lela que sortirà de la *Plaça de l'estació a les 16h* i acabarà a la concentració unitària de la Plaça Major.

És imprescindible una gran participació, tots junts podem fer callar moltes boques, i demostrar que hi ha gran part de la població contraria a l’ideari de la nova extrema dreta.

-La passivitat és complicitat-

*_CONVOCATÒRIA:_
Data: 29 de maig
Lloc: Plaça de l'estació de Vic
Hora:16h
*

Si teniu algun dubte poseu-vos en contacte amb la Coordinadora Antifeixista d’Osona a través de osona_antifa@hotmail.com

diumenge, 9 de maig del 2010

TOTS SOM PERSONES


CRÒNICA DE L'ACTE DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE ‘LA HUELLA DE LA BOTA’ A VIC


Una vuitantena de persones van assistir el passat divendres a Vic a la
presentació del llibre ‘La huella de la bota: de los nazis del
franquismo a la nueva ultraderecha’.

L’acte de presentació del llibre ‘La huella de la bota’ va començar
fent una referència al 65è aniversari de l’alliberament del camp de
concentració nazi de Mauthausen, que es celebrava la mateixa setmana,
i dedicant l’acte a totes les víctimes del nazisme. La projecció d’un
documental anomenat ‘Informe Raxen’ on es documentaven els últims
crims d’odi que hi ha hagut a l’Estat espanyol va servir per començar
a escalfar motors.

Just després, un membre de la Coordinadora Antifeixista d’Osona
explicava que la presentació del llibre ‘La huella de la bota’ a Vic
no es feia per casualitat. “Els esdeveniments succeïts en els últims
mesos relacionats amb el padró a l’Ajuntament de Vic ha accelerat la
creació de la Coordinadora Antifeixista d’Osona”, comentava un dels
seus membres. “Volem posar de manifest l’auge de les idees xenòfobes a
la nostra comarca, difoses inicialment pel partit feixista Plataforma
per Catalunya i assumides per l’equip de govern de Vic amb una clara
finalitat electoralista. Creiem que algunes pràctiques i discursos
atempten clarament contra els Drets Humans i inciten a l’odi i
lamentem que la ciutat de Vic i la comarca d’Osona hagin esdevingut un
referent de polítiques neofeixistes”, afegia.

Esteban Ibarra, president del Moviment Contra la Intolerància, va
afirmar que “el discurs de la nova ultradreta és un discurs construit
al laboratori en el que s’identifica la immigració com a delinqüència”
i afegia que “progressa un projecte de llei d’igualtat de tracte. Es
defensarà a les persones, per llei, en la igualtat de tracte. Si
aconseguim que progressi i es consolidi serà una bona notícia”.

Per la seva banda, Joan Cantarero comentava que “el llibre ens porta a
analitzar el present actual i com aquests nazis, que ja no van vestits
com abans, estan intentant viure de la democràcia. Rebaixen l’aparença
nazi o feixista per intentar arribar a les institucions”. Després de
donar quatre idees de fins on podria arribar tot plegat, Cantarero va
dir que “la guerra que s’ha plantejat des d’Europa és la formació
d’una gran plataforma europea per combatre la immigració i, sobretot,
l’islam. Entre tots els espanyols que espiraven a formar-ne part,
Josep Anglada ha estat l’escollit”. Per acabar amb la seva
presentació, Joan Cantarero comentava que “un periodista ha de ser
independent. De les qüestions que ens afecten com a persones no podem
ser imparcials”.

Jamal El Meziani va ser l’encarregat de tancar la presentació, que
donaria pas a un posterior debat, comentant que “l’Anglada tots sabem
com és i com pensa. El que em sap més greu és que els partits
considerats democràtics assumeixin el seu discurs”.

Després de dues hores, l’acte acabava amb diverses reflexions del
públic i amb una crida a participar a la concentració nacional que es farà a Vic el proper 29 de maig sota el lema “Tots som persones”.

dimecres, 5 de maig del 2010

VELLUT DE PLUJA



Sobre el camí de Vallcàrquera, avui, un sol blau esquartera els núvols. Feia tres dies que plovia seguit, i tot és ben xop. Els ocells xisclen, revifats. Les flors s'espolsen els pètals amarats, mig obren la corol.la ensonyada, i sembla que pensin: "Sí que he dormit, avui...!".

El sol ja és alt. Fa un aire suau de vellut de pluja. L'aigua canta mil i una cançons: degota de les molses, travessa el camí i s'estimba marges avall per trobar la riera; s'arrissa als gorgs, s'estarrufa als graons de les pedres i es despentina en petites cascades. A la font, el doll de vidre fos, ben ple, continua una conversa inacabada.

Se sent l'olor dolça dels arços florits, olor de mel amagada. Els geranis de bosc obren i tanquen les flors rosades i fràgils. Fins i tot l'ortiga llueix les flors blanques, i els ranuncles d'or estrenen el groc de xarol dels pètals brillants.

Però els blaus m'encisen encara més: blau intens de flors que potser són gencianes, i blau de cel encès del corniol, amb les petites cúpules modernistes que Gaudí potser va somniar.

Avui vaig una mica més enllà. Passo l'alzina de tres caps, com un drac de cabells eriçats i foscos. Al revolt més solell, flors-que-no-sé, rosades, entapissen els estrats de pedra vermella, i la farigola estrena la florida petita i quasi blanca.

Torno. Als marges, les petites maduixes florides que encara no són. Els núvols s'han agrumollat i es retiren. Guanyen les clarianes blaves. Escolto el concert d'aigua i ocells. Tinc set d'olors i colors d'aigua.

dijous, 22 d’abril del 2010

Sant Jordi, 2010

La poncella

Veig que encara no ha florit
la poncella mig badada.
El roser sembla adormit.
Potser no ha vingut la fada
amb la vareta d'argent
que transfigura les coses...
Potser no ha passat el vent
que sap despertar les roses...

Joana Raspall

dilluns, 19 d’abril del 2010

El temps quiet



Quan arribo a La Tuta, ja tard, un dels safareigs, el més ombriu, està glaçat: no l'hi havia vist mai. I, al primer revolt del camí, la llengua de glaç és llarga i compacta. La casa és freda, amb un gruix de moltes nits sense caliu. Aviat, però, les llengües altes del foc llepen la xemeneia ennegrida, i la fredor es fon lentament a l'entorn, com una clapa de neu assolellada.

La nit és alta d'estrelles, que el recer de lluna nova em deixa contemplar llargament: una volta immensa amb pous de llum. L'espasa d'Orió és un amulet contra la solitud del cor.

Comparteixo el sopar amb el Cartutxo, el gos terrós que lladra sovint a un gos amic imaginari (li respon el ressò dels seus propis lladrucs), i vagarejo per la casa mig atemperada , amb un vent petit que es filtra per les finestres i que va esmolant, minuciós, les estrelles.

L'endemà, en contra dels pronòstics, el dia és emboirat, amb llenques petites d'un blau estantís. Delerosa de sol, pujo a Cabrera. La plana, al lluny, sota el Montseny nevat, és una aquarel.la efímera de blaus i boires que algú ha pintat apressadament. Em segueix l'esfera blanca i opaca del sol, com una piloteta que em fa, ara i adés, l'ullet des dels núvols.

A Cabrera hi fa fred. Al llarg del camí, només he trobat un sol caminant solitari. Un gran forrellat de color de rovell em barra el pas al camí dels espadats. I em quedo amb les ganes d'un cafè amb llet calent: molt calent i olorós, en la meva imaginació.

De tornada erro el camí, i em trobo seguint els còdols blaus del Pla d'Aiats. Desfaig la marrada, no pas sense el premi d'unes quantes flors blaves d'herba fetgera, encara mig descloses, amb la promesa dels pistils blancs.

Les pedres grogues em tornen a casa. Avui la posta és només una ratlla malva a l'horitzó de núvols espesseïts. Entro els troncs per passar la nit. Roïneja.

Dormo sense lluna, sense cap estrella, només amb la flor de sol de posta del foc, ben abrandat.

I, de nou al matí, la sorpresa: la mica de neu com grapats de sucre a les obagues. M'he despertat amb el sol ja alt, molt tebi. Vaig a comprar ous a Sant Julià de Cabrera. L'aire renovat és una promesa de primavera.

El gos negre de La Massallera m'ha bordat i olorat i mirat amb un ull malalt.

Xiuladissa d'ocells. La taca de glaç del camí es fon, i el rierol llisca enmig de la neu.

Quan torno, les ovelles s'han acostat molt a la casa, pasturen i es mouen totes alhora, parsimoniosament, com un núvol de picarols. Molt a prop, el saltironeig d'un pitroig, amb el pitet de color de fulla seca.

Menjo dos ous ferrats per dinar, petits, amb el rovell molt groc: semblen dues margarides.

I escolto la tarda als prats que abans eren horts: el núvol d'esquellerincs d'ovelles em volta. M'acotxen el sol i les fulles seques i arrissades dels roures, que fan un fresseig de paper vell. Veig al lluny dos ocells grossos que van planejant, aire calent amunt.

Passa un avió baix amb el ventre vermell. Torno arrossegant un arbret mort.

A casa, la cuina s'ha omplert de fum; atio el foc. Al mòbil, una trucada perduda.

A la sala buida, el sol ponent dibuixa, només una estona, una finestra de llum entre vermella violada a la paret.

Baixo al porxo i veig el naufragi d'un sol fúcsia ben rodó dintre un mar gris sense horitzó visible.

El Cartutxo lladra al seu company imaginari. Just quan s'empassa el sol, sento una remor al meu darrera, i veig el ramat d'ovelles que es retira, obeint una ordre secreta.

Jo també m'he tancat. Surto només un moment per veure Venus i Saturn esquivant els núvols, ara de color de cendra amb un cor rosat, com les brases quan moren a la llar.

La Tuta, 16 de febrer de 1999.

dijous, 8 d’abril del 2010

Menorca



L'any passat deia que "Menorca és tan bonica que fa mal". Aquest any hi he tornat, i crec que és un dels llocs on sempre fa de bon tornar. Hi hem trobat gent que hi van anar per uns dies i s'hi han quedat! Crec que a mi, però, se'm faria l'illa petita de seguida: no pas perquè ho hagi vist tot (ni de bon tros!) sinó perquè els de "sa península" estem acostumats a unes altres distàncies ...

El que volia explicar és que , aquest any, hem tingut l'oportunitat de veure de prop les tradicions de Setmana Santa: des de les processons fins al "Deix lo dol" (que correspon a les nostres caramelles de Pasqua) i el "ball des caramel", el dissabte. I una cosa encara més sorprenent, el diumenge: la matança dels "bujots", que són uns ninots penjats als carrers (de la mateixa mida d'una persona, fan una mica d'angúnia). Els bujots van acompanyats d'una pancarta reivindicativa, que denuncia diversos aspectes de la vida pública de Menorca: des de la corrupció dels polítics fins a la crisi o les obres que no s'acaben. Però no sembla una crítica gaire agra; més ambígua que contundent. Ho hem vist a Ciutadella, no sé si ho fan a tot arreu. (No em puc treure del cap, però, que l'origen de la tradició no tingui alguna cosa a veure amb "matar jueus". La meva mare m'explicava que, quan ella era petita, les criatures anaven a "matar jueus" per Setmana Santa; feien soroll i picaven amb una mena de martellet. "No sabíem pas què fèiem, és clar"...)

Els bujots estan plens de palla i papers. Quatre o cinc homes amb escopetes els van disparant, fins que s'encenen. Deu fer molts anys que es fa, però a nosaltres l'espectacle ens va semblar una mica violent, inquietant.

Ara: la gent, molt acollidora, i el català que parlen és el més musical que he escoltat mai: Beníssim, que diuen.

BUJOT m.
|| 1. Figurota d'home o de dona, feta de palla o de pedaços i revestida de roba, que serveix per fer por als ocells i evitar que facin mal als sembrats o a la fruita (Menorca); cast. espantajo. Fadrina qui du morena | ben gandosa deu estar, | amb un bon bony a s'esquena, | just un bujot de favar, cançó pop. Men. (ap. Ferrer Cançon. 128).
|| 2. Figurota d'home o dona, feta de palla i revestida de roba, que el dissabte de Pasqua és penjada enmig d'una plaça i li tiren trets d'escopeta fins que li peguen foc (Ciutadella); cast. pelele.
|| 3. Home o dona mal vestit, amb una roba massa gran o rompuda (Men).
|| 4. Persona beneitota, inútil (Men.); cast. pelele.
|| 5. Persona que sempre va de berbes, que fa riure la gent (Ciutadella).
|| 6. Menjada de fruita que la gent jove anava a fer el dissabte de Sant Joan (Inca)
|| 7. Herba de camp que s'estén per la terra, de fulles petitonetes llargues i flors de color moradenc (Ariany). V. bugiot, || 2.
Fon.:
buʒɔ̞́t (Mallorca, Menorca).
Etim.:
variant de bugiot.

(Del Diccionari català-valencià balear)

dijous, 11 de març del 2010

Desglaç


Fa sol i la neu comença a regalimar. Com que tinc por del glaç que vindrà, en aquest carrer costerut, surto amb una galleda d'aigua tèbia i la faig fora amb recança del davant de la porta. Es torna d'esponja, tova i fràgil, i llavors l'enretiro amb l'escombra i penso: "em sap greu", perquè estic desfent una meravella.

Al cap d'una estona, però, el sol que ja és alt fa una feina implacable i la neu es va fonent amb un presagi de primavera que revifa les flors. I surto a veure els narcisos mig colgats per la nevada, que treuen el caparró groc i altiu; la llenya apilada amb farbalans blancs; la muntanya resplendent i enjoiada que va perdent el vel de núvia pels camins.

Quin dia més canviant, quin temps més fràgil. Tot s'esdevé ràpidament, i no pots aturar-ho a la memòria...

El temps crema al foc de la llar, es fon amb la neu de teulades i carrers. I no saps si t'escalfa el cor la flama o la llenya i l'arbre que era, la neu o l'aigua que se'n va, i que sempre torna...

divendres, 5 de març del 2010

Ca la Niana



Fa sol damunt la neu d'ahir, i tot resplendeix. El cel és intensament blau, esmolat, de ceràmica llunyana. Un colom blanc damunt la neu blanca d'una teulada, que es fon lentament.

La muntanya, omnipresent, majestuosa, llueix amb orgull quiet la neu estrenada damunt la neu vella. Remor d'aigua. Pertot caramells de glaç (caramels d'anís?). Els arbustos són escultures de glaç enmig dels recs.

Vaques de color de terra amb les nits encrostades passen a poc a poc, parsimonioses. Rosers amb les fulles enfredorides repensen poncelles glaçades, sorpreses sense obrir al cor de l'hivern.

Tot el poble somriu, gèlid però acollidor. Cada porta (ajustada, però no tancada) és una promesa de llar de foc encesa. El fum prim de les xemeneies respira pausadament sota el ventre blau del cel.

Petjades bessones i minúscules d'ocells anònims broden la neu. Petjades de gossos, roderes de carro glaçades. Homes i dones feiners han fos la neu al mig dels carrers, com una ferida.

Neu d'esponja sense estrenar a les teulades. Migdia. Sorpresa del sol que fa plorar l'espurneig de la neu. Tanta llum als ulls...

A Ca la Niana, la teulada degota el fred damunt l'herba florida de neu del pati. La llenya reposa, dormen les fulles de tardor dels faigs. El gat color de neu i cendra mira atentament amb els ulls d'aigua pàl.lida.

A la llar, el foc llepa alegrement la fusta olorosa, i el caliu vermell respira com si fos viu. A les parets, des d'un passat ignorat, ens miren dones i homes absents en fotografies quietes. El record es palpa com una molsa interna, abriga el cor i ens somriu.

La casa que ens han deixat és plena de llibres. I hi ha pols de dies quiets als vidres que no paren de mirar la muntanya, i sabates buides que saben de molts camins.

També cada estri de la cuina té una història. Cuinar, aquí, és com un joc en què cal descobrir-ho tot: l'escorça negra de les paelles, la fredor neta dels gots, l'aigua oculta de les patates grillades i enyorades de la primavera. Hi ha cebes amb tels prims i daurats de molts dies silenciosos, plats i olles i culleres de fusta amb records quiets de boscos pretèrits... Tot plegat abriga com si fóssim molts.

Som molts a la casa: quan ens desperta el sol que fon la neu, quan el gat puja sigil.lós les escales, quan l'aigua bull a la cuina, quan el foc floreix, els records reviuen. Éssers que ignorem seuen amb nosaltres a la taula rodona, oloren el cafè amb llet i somriuen, benèvols.

Cada dia nou és un regal tancat, previsible però inèdit. Tot és vell i nou: la mica de son que tornes a engolir àvidament de bon matí, com si et mengessis un tros de formatge o una llesca de pa de pagès, neu enfornada; un trosset de col confitada al rebost; un branquilló de faig que crema com una ofrena.

L'alegria, quieta i compartida, és una rosa intacta i secreta al mig de l'hivern.

Ger (La Cerdanya), 3 de gener de 1995.

dimecres, 3 de març del 2010

"MIDDLE CLASS BLUES" (Crítica literària)

Hans Magnus Enzensberger


No ens podem queixar.
tenim coses per fer.
estem farts.
mengem.
la gespa creix,
el producte social,
l'ungla,
el passat.
els carrers estan buits.
els saldos comptables surten perfectes.
les alarmes aèries callen.
tot va passant de llarg.

els morts han fet el seu testament.
la pluja ha afluixat.
la guerra encara no ha estat declarada.
això no té cap pressa.

ens mengem la gespa.
ens mengem el producte social.
ens mengem les ungles.
ens mengem el passat.

no tenim res per amagar.
no podem fer campana enlloc.
no tenim res per dir.
tenim.

el rellotge té corda.
els rotllos estan en ordre.
els plats estan nets.
l'últim autobús passa de llarg.
va buit.
no ens podem queixar.
què estem esperant encara?


Hans Magnus Enzensberger (1929-)


Durant aquestes passades vacances de Nadal vaig estar per Liverpool (UK). Allà vaig visitar alguns amics. I un dia vaig sortir a donar una volta prop de la universitat. Per casualitat vaig entrar en una llibreria de vell i alguns minuts més tard, ja havia trobat un llibre antic que em va interessar molt: "German verse" (McMillan of Australia, Hong Kong, 1969). De seguida vaig fullejar-lo. Es tractava de poesia alemanya --en versió original, però comentada en anglès-- des del segle XVII fins a mitjans del XX. Hi havia obres de Martin Luther, Johan Wolfgang Goethe, Friedrich Schiller, Heinrich Heine, Günter Grass, Hans Magnus Enzensberger...

Ràpidament em vaig fixar en "Middle Class Blues" d'Enzensberger, perquè recordo que el 1968 vaig llegir un llibre d'aquest autor: "Política y Delito"; una antologia de contes curts i reportatges. El que més em va impressionar fou la història de l'únic soldat nord-americà que, durant la Segona Guerra Mundial, fou condemnat per desertor a la pena de mort. I també durant aquestes vacances d'hivern, he llegit alguna cosa sobre Enzensberger a "The Observer": "L'home que hauria pogut aturar Hitler", que signa el periodista Peter Preston. I és que Enzensberger ha escrit un altre llibre: "Els silencis de Hammerstein: una història alemanya"; i aquí explica la història d'un important general de la Wehrmacht, (von Hammerstein, un aristòcrata) que estava contra els nazis, però que no va fer res per aturar Hitler... potser aquest llibre també es pot trobar a Barcelona, vaig pensar jo... però de moment, puc llegir i intentar comprendre aquesta poesia d'Enzensberger, que he trobat en la llibreria de vell: "Middle Class Blues".

EN RELACIÓ AMB LA FORMA.

La poesia porta un títol anglès. Per què el poeta ha preferit utilitzar les paraules angleses, abans que les alemanyes, en la seva versió original alemanya? Potser volia dir-nos amb això que la classe mitjana alemanya no és diferent de la classe mitjana de la resta del món? Per què no? Pot ser... I què ha passat amb les lletres majúscules, que normalment encapçalen tots els substantius alemanys? On són? I les majúscules després de cada punt i apart? És possible que el poeta vulgui cridar així més l'atenció de la gent? Segurament.

I AMB EL FONS.

Enzensberger fa aquí una crítica molt dura contra la corrupció, que impregna la classe mitjana. Aquesta és la raó de la seva impossibilitat per queixar-se: la classe mitjana té tot el que es pensa que necessita... i els membres de la classe mitjana veuen normals totes les coses que passen: el món és tal com cal que sigui. No hi ha cap problema per a ells. La seva consigna és la llei del mínim esforç... Menyspreen els problemes de l'altra gent... però alhora es mengen el producte social. No saben què fer amb el seu temps... i és per això que es mengen les ungles. No volen reflexionar sobre el temps passat... i per això se'l mengen. "El rellotge té corda". Pot continuar funcionant. Què poden desitjar més? Ja s'han afartat... però l'últim autobús ja ha passat... i anava buit... Em sap greu!

I quan he tornat a Barcelona, he mirat quins llibres d'Enzensberger tenen a la biblioteca: "El curt estiu de l'Anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti" (Frankfurt am Main, 1972); aquest és el que he trobat. I aquest és el que estic llegint durant aquest mes de febrer, però d'això n'haurem de parlar un altre dia.

Francesc Arnau i Arias, 2-3-10.

diumenge, 21 de febrer del 2010

TROBADA LITERÀRIA DE PRIMAVERA A LA NATURA


Arribada, a LA CIRERA (Sant Boi de Lluçanès) : dissabte 27 de març a la tarda.

1- Sopar i xerrada:
"Descripcions i natura", a càrrec de Roser Iborra.
Aportacions dels assistents/tes: poemes, escrits, cançons...

2- Dormir i esmorzar a la casa de turisme rural.

3- Diumenge 28 de març al matí:
Visita comentada a la font de la Prada i al roure de la
Senyora, amb Isabel Iborra.

4- Dinar, cantada de cançons... i comiat!

Preu de l' estada, sense el dinar...30 €
Amb dinar... 40 €

divendres, 19 de febrer del 2010

VA CAIENT LA NEU.

Rodney Graham *

Va caient la neu, seguit. S'agafa de seguida. Enfarina les carenes, omple les fondalades.

Hi ha un silenci espès, com un brou que ofega. Si surto al carrer i vull dir: "bon dia!", és gairebé segur que les paraules no em sortiran.

I és que neva inevitablement, irremissiblement.

Han callat els ocells. S'ha perdut l'últim ressò de l'últim tren.

Damunt de cada lletra de les paraules no dites, s'hi fa un tapís blanc i rodó que es va omplint, fins a assolir una forma punxeguda de muntanyeta.

No podrem pas canviar la línia d'aquest paisatge horitzontal, ni passarem pàgina. No podrem desenterrar el temps, l'oblit de les paraules.

No direm res.

Si no és que algun ocell agosarat torna. Una merla negra amb el bec de pastanaga? Un pitroig menut, una garsa cridanera?

És la nostra última esperança: que vinguin els ocells amb el bec esmolat i desenterrin cada lletra: ena, e, u. O bé: essa, ena, o, ve doble. O bé...

* Rheinmetall/Victoria 8 (2003) posa en escena una imatge surrealista. Graham havia adquirit en uns encants de Vancouver una màquina d’escriure fabricada als anys trenta i gairebé sense utilitzar. Per començar, documenta l’objecte en l’estil fotogràfic de la Nova Objectivitat, i després hi va abocant farina per damunt fins que desapareix: una imatge corprenedora de l’emmudiment de l’escriptura.

dimecres, 10 de febrer del 2010

DESIG DE PRIMAVERA


La primavera és aquí. Sí, ja sé que tothom diu que encara és hivern, i que no paren d'anunciar neus i pluges. Però el bon temps és aquí, a l'aguait, amagat en cada brot a punt d'esclatar, en la terra humida on les arrels s'espongen i el baf de les boires es desfà en el sol tebi.

Que ja ve la primavera ho diu ben alt cada flor agosarada d'ametller, a la vall del Congost. Ho diu cada pitroig que s'acosta i ho canta la veu enrogallada de les garses que volen curt.

Ho diu el cor, finalment, que sent la frisança de les flors futures i la seda del ventet present. Ho diu el temps adormit als nius encara visibles a les branques nues, que ja s'omplen de borrissol.

Ho diuen els dracs blancs dels núvols, que treuen llengües de foc i incendien el fred dels capvespres.

Ho diu el foc que espetega a la llar i l'omple de flors de guspires, de papallones de flama que volen xemeneia amunt.

diumenge, 7 de febrer del 2010

"AVATAR" (Crítica de cinema)


"Avatar" és una paraula que es pot trobar en gairebé tots els diccionaris de llengua, catalana, anglesa i espanyola, però que prové de l'idioma sànscrit. I significa "prodigi". Un prodigi que consistiria en la personificació d'alguna divinitat de la Índia. Però a mi, la pel•lícula nord-americana del director James Cameron m'ha semblat un prodigi de propaganda política. Propaganda política per a temps de guerra. Ho dic en el mateix sentit que la pel•lícula "Casablanca" (USA-1942), protagonitzada per Humphrey Bogart, estava rumiada per afavorir la moral de la ciutadania, sobretot la francesa i la nord-americana, enfrontada durant la Segona Guerra Mundial amb el nazisme alemany d’Adolf Hitler, i amb els feixismes --italià i japonès, respectivament-- de Mussolini i Hiro Hito,

En un primer moment --quan apareix el personatge de la científica o investigadora vaig confondre Sigourney Weaver amb Jane Fonda, perquè des del principi de la pel·lícula representa el paper d'un personatge digne, enmig de tota la propaganda i serveix per tal que tot plegat no es faci massa pesat. I mentre veia "Avatar" vaig anar recordant que, en 1937, el pare de Jane, que es deia Henry Fonda, ja va protagonitzar la primera pel·lícula de Hollywood, que criticava de manera oberta i decidida el cop d'estat del general Franco, arran del bloqueig de la ciutat de Bilbao, a càrrec de les tropes feixistes. I reconec que tant Sigourney com Jane acostumen a treballar bé sempre, però en "Avatar" sembla com si no hi hagués lloc per als bons o per a les bones intèrprets...

Doncs bé, em sembla que una de les intencions més clares del director Cameron consisteix en convèncer l'espectador, que l'exèrcit nord-americà no és tan dolent. Per això, els més dolents de la pel•lícula no són pròpiament militars ianquis, sinó que són mercenaris, a sou d'una empresa multinacional. Una multinacional nord-americana, com les moltes que operen per l'Orient Mitjà, Irak, Afganistan, Pakistan... per cert, a l'Irak n'hi ha una que es diu "Blackwater" i que, degut als nombrosos casos de corrupció i atrocitats, que ha perpetrat contra les poblacions civils, ha hagut de canviar de nom; ara es diu "Xe", segons ha explicat entre altres, Xavier Vinader al setmanari "El Temps".

Cameron vol demostrar que, si és que hi ha algun dolent, que fa coses que no s'han de fer, ni a l'Irak ni enlloc, aquest s'hauria de buscar entre els mercenaris pròpiament dits --que per això cobren-- i no a les files de les tropes ianquis.

I LA CIA NORD-AMERICANA ?

A la pel•lícula, podria semblar que la CIA nord-americana ("Central Intelligence Agency") no surt per enlloc, però no és així. Fixeu-vos quan el responsable militar màxim de les tropes de l'empresa multinacional, li demana secretament al noi de la pel•lícula --un honest "marine" ianqui, veterà i ferit en mil batalles-- que el mantingui informat de tot allò que resulti interessant, sobre les seves converses amb els científics de la base. Li està demanant que s'infiltri i faci d'espia. Ni més ni menys. Però Cameron posa les labors d'espionatge --que acostumen a ser brutes a més no poder-- no en mans d'un agent de la CIA --que deu n'hi do fins a quin punt estan desprestigiats-- sinó en mans del bo de la pel•lícula, el "marine"...

La ingenuïtat del "marine" és perfectament buscada i presentada per Cameron. Una ingenuïtat que es manifesta tant davant dels oprimits de la pel•lícula, com davant dels opressors. Una ingenuïtat que no té límits, però que se'ns presenta com a sana i correcta en el context de "l'Avatar". Potser aquesta és una de les poques coses que em resulten creïbles de la pel•lícula: els "marines" nord-americans són ingenus. Sempre em recordo d'un professor d’anglès, que vaig tenir durant els anys seixanta. Un dia va dedicar la classe a explicar-nos frases fetes, proverbis o refranys. Un dels exemples que ens va posar i que recordo clarament, és una frase que es diu per Amèrica del Nord, encara ara, quan una persona vol manifestar incredulitat, davant d'alguna cosa que un altre li explica: "Tell that story to the Marines!". És a dir: "Això que m'expliques no m'ho puc creure. I no s'ho creurà ningú. Vés i explica-ho als "marines". Ells són tan ingenus, que potser et creuran...!"

Pel que fa a la resta, ja us ho podeu imaginar: ciència-ficció, efectes especials, els rambos i supermans de sempre... i la idea vergonyant --massa repetida des de fa anys, com si fos una cançó enfadosa-- que els qui tenim la pell blanca, sempre som més forts, més llestos, més valents... que els qui la tenen fosca o negra o simplement no tan blanca, de manera que l'helicòpter més gros de les tropes enemigues ha de ser sempre abatut per obra d'un heroi blanc. I així ens volen fer creure que l'alliberament del poble oprimit es pot produir no gràcies a l'acció conscient d'aquest mateix poble, sinó gràcies a una oportuna, audaç i intrèpida intervenció estrangera... la qual paràbola, per cert, també ens la volen fer aplicar a la complicada i sagnant situació que pateix ara mateix l'Orient Mitjà...

Francesc Arnau i Arias.
7 de febrer de 2010

divendres, 29 de gener del 2010

TRISTESA


La tristesa se m'ha instal·lat, endins. Faig com si res. Em llevo, miro el temps que fa, enyoro el sol, passejo, escampo molletes de pa per saber tornar a casa. Només que, a casa, la mare no hi és, i el pare tampoc. Ja no puc inventar-me infanteses, estan totalment perdudes. Els ocells em segueixen, es van menjant els records.

La tendresa m'ha tornat. Em llevo, miro als ulls de l'escombriaire, del carter, de la veïna, bon dia, i penso que mai no m'havia adonat que tenien ulls com pous, amb tristeses endintre, amb alegries, potser.

L'hivern blanc, com un corc, com una larva, m'ha rosegat molt endins. Em sento eixuta, de fusta, un arbre podat d'aquesta manera salvatge que s'estila en aquest país: cada branca perduda com una ferida, arran d'escorça, arran de pell. Faig com si res. Però de tant en tant un record se m'apilota, potser una paraula em torna i se'm fa grop, sóc bonyeguda i trista per sempre, penso, potser, com un d'aquests plàtans de carretera vells i escapçats que somien primaveres impossibles.

dilluns, 25 de gener del 2010

Bon repòs, mare!



La nostra mare ha mort tal com va viure: serenament. Pensant més en els altres que en ella mateixa ("Per què no seus?", em va dir, i al cap de res s'adormia per sempre).

Viurem amb el seu record. Serem el seu record. Serem la seva força.

dimecres, 2 de desembre del 2009

Ha arribat el fred



Cada matí, aquests dies, la gebrada broda els camps amb el seu fil blanc trencadís. Cada fulla, cada bri, cada teranyina, queden enjoiats amb la meravella.

És hora de recollir-se i gaudir el foc sempre inèdit, de mirar endins, o de córrer amb avidesa darrera els dies curts i provar d'atrapar la claror que s'estimba, l'instant que no és.

Una estona molt curta, abans de colgar-se un sol indecís, el cel és ben vermell. Les vaques, molt lentes, rumien la fosca, el fred.

dimecres, 11 de novembre del 2009

PAISATGE HUMÀ


El tren fa via cap al nord. A la dreta, uns quants núvols afuats pel vent es van encenent, color de brasa, amb el foc del sol que neix. Encara és una mica fosc, el dia triga.

A l'esquerra, una lluna molt rodona i pàl.lida, quasi transparent, s'acosta a l'horitzó i transforma el paisatge en un dibuix perfecte que no em canso de mirar. Qui sap per quina raó el vent, a ponent, ha engrunat els núvols, molt blancs, i els ha escampats com molles del pa d'àngel immaterial del satèl.lit.

Heures molt vermelles enfilen la tardor a les cases. Miro les finestres il.luminades i penso que hi deu haver algú esmorzant: potser beu cafè amb llet, potser mossega l'olor de les torrades. Som tan semblants...

Davant meu, una dona ossosa, tota grops, seu molt immòbil. Porta una brusa taronja i els cabells tenyits de groc. Sembla de fusta. Però, de sobte, veig que parla amb algú i que es mou amb una vivacitat inesperada: somriu, es transforma.

Més enllà, dorm un noi jove de cabells molt negres, vinclat al seient com un jonc. "Deu tenir els ulls verds", penso. Jonc vora l'aigua intocada.

Els qui viatgem en aquesta hora som una mica més fràgils, tenim la son encauada als ulls, com un alè d'infància.

Una noia amb bufanda vermella espera, dreta, davant la porta del tren que, ara, alenteix. I baixa d'una revolada àgil, com una fulla madura. "Som tots d'un mateix arbre", m'insinua l'espurna d'un somni recordat. Tan vells i tan nous i, sembla, tan diferents.

Miro la lluna que ja no hi és. El sol espia de biaix i encega els vidres. Mig despullats, una filera de pollancres dibuixa una randa negra contra la llum del cel, feta branques i nius i una cresta de fulles amb ocells.

"No som pas més que una fulla", penso. Ni més. Fets del mateix misteri, igualment caducs i eterns.

Al nord, ara, ja es veuen les muntanyes amb neu estrenada: potser pols de lluna, potser miratge i sorpresa.

Endins i enfora del tren, del temps, la tardor camina.

Baixo. Cau el vent.