SETEMBRE, UNA TARDOR D’AURORA QUE FA UN ANY

Sara Blázquez i Josep Comajoan. Referents.

Hi ha coses que duren per sempre, o ho sembla, perquè la renovació és constant i són un referent sense el qual no sabríem viure.

Duren les flors, tan efímeres en si mateixes, però tan presents, un any rere l’altre, arreu, petites meravelles perfectes.

Dura el foc domèstic, les brases de la nit que encenen les brases del matí i que escalfen la casa i els cors. 

Duren les mares i els pares: ara joves, ara vells, ara més enllà dels dies i de les nits. La seva generositat invencible, la casa on durant tants anys podem tornar...

Duren els horts que dormen a l’hivern i que revifen sempre a la primavera, generosos de colors i d’olors.

Dura l’aigua quieta i glaçada, dura l’aigua que salta i esquitxa, dura l’aigua amagada , les sirenes que hi neden, les mans de descoberta dels saurins.

Duren les amigues i els amics. Aquelles que a vegades no parlen però hi són. Aquells que sempre tornen quan hi han de ser.

Dura la lluita sempre precària, les riuades al carrer i les petites desobediències que ens fan grans.

Duren les paraules que no enganyen, aquelles dels qui no s’omplen les butxaques sinó els cors.

Dura Setembre, una tardor d’aurora que fa un any. Duren les qui són imprescindibles, les qui escriuen a peu de carrer i neden riu amunt contra les mentides televisades, magnificades, aclaparadores.

Però no ens ho podem deixar prendre. Cal regar el jardí i omplir el rebost; proveir de llenya els dies freds; fangar els horts; dir que ens estimem: tornar-ho a dir.

Tornar al carrer i no oblidar.

Tornar a desitjar la pluja.

Tornar a voler Setembre. Tornar-ho a dir. Omplim-los el  rebost, que les paraules no els faltin, ni la tinta, ni el paper, ni les ganes, ni la nostra amistat. Són nostres, i ens han de durar per sempre.

A POR ELLOS???

Queridas amigas y amigos andaluces:

Durante estos últimos años, y gracias a mi jubilación, he venido a menudo a conocer esta tierra preciosa del sur que nunca había tenido ocasión de visitar con calma.

He paseado por calles muy blancas y muy floridas; he pisado arenas fulgurantes y he respirado su luz y su hospitalidad, si es que ambas cosas se pueden respirar.

He estado en Sevilla, en Almería, en Málaga, en Huelva:  allí donde el azul del Mediterráneo se funde con el océano. En Mojácar, empinado como un pueblo de un belén, precioso, o en Trevélez, donde la nieve añora el mar, o en el Cabo de Gata, torreón de los vientos y los azules infinitos.

He escuchado con deleite su acento, su gracia, he agradecido su buen talante y sus sonrisas. He probado su comida, he escuchado sus risas.

Y sí, ya sé que no fueron todos, por supuesto, solamente una minoría enloquecida, pero pueden imaginar mi tristeza?

¿Cuántos de ustedes tienen familia en Cataluña? Porque sepan que ustedes son también ahora mi familia: los apellidos andaluces y los catalanes se han mezclado en mi casa, sin ningún problema, por supuesto.  

A POR ELLOS??? Esto no es un partido de fútbol, esto no es un juego.

Quienes vienen con sus armas a impedir una votación (y nada más que eso!) no van a una guerra: llevan la guerra con ellos y cuando vuelvan se volverán contra ustedes, los jaleadores y los que no. 

Son los mismos que impiden que la tierra andaluza sea de quien la trabaja; son quienes meten a Andrés Bódalo en la cárcel y empobrecen su pueblo y el nuestro. Son quienes defienden a los terratenientes, a los usureros, a quienes echan a la gente de sus casas y de sus tierras, a quienes convierten el Mediterráneo en una fosa abierta, a quienes empujan la juventud sin trabajo a un exilio y a una añoranza sin fin.

A POR NOSOTROS?  Los compañeros del SAT han estado aquí, acompañando y defendiendo nuestra lucha. Porque el enemigo, créanlo, créanme: el enemigo es el mismo. El nuestro y el vuestro.

Contra la pobreza, contra el racismo, contra la represión: lucharemos juntas, juntos, codo a codo: no tengan dudas, no nos abandonen, compañeras del alma, compañeros...

LA DESOBEDIÈNCIA ENS MARCA EL CAMÍ

Divendres passat, 20 de gener de 2016, vaig assistir a una xerrada de la CUP de Vic: “Sobirania i exèrcit: cap a una societat desmilitaritzada” que em va semblar molt interessant.

És un tema que ara mateix no està de moda. Fa anys i panys de la lluita dels insubmisos i insubmises. Ara, per sort, els nostres joves no han de complir un servei militar obligatori que va causar angoixes, suïcidis, presó. 

He dit per sort? No, per lluita! Les lleis que ens afavoreixen a peu de carrer, les més bàsiques, s’han aconseguit sempre amb la insubmissió d’unes quantes, és a dir: amb la desobediència.

Ara caminem cap a una independència que algunes polítiques immobilistes volen sense adjectius i sense canvis. Amb retallades i privilegis, amb injustícies flagrants. Crec que, ara més que mai, hem de dir que volem la independència per canviar-ho tot: i dintre aquest tot també cal dir, alt i clar, que no volem exèrcits, ni policies amb bales de goma que buiden ulls i pistoles Taser potencialment letals. No volem demostracions policials a les escoles, Rambos armats que es fan l’heroi als ulls dels més petits.

Una de les coses que els ponents, Montserrat Aumatell i Jordi Muñoz van explicar durant l’acte a què faig referència va ser l’abast de la Moció 55/XI del Parlament de Catalunya, sobre ladesmilitarització de Catalunya, que es va aprovar el 14 de juliol de 2016 a instància de la Sra. Gabriela Serra, de la CUP. 

Crec que hi ha una gran desconeixença popular d’aquesta eina que tenim, i que diu coses tan contundents com aquestes:

“El Parlament de Catalunya insta el Govern a:

a)    Fer totes les accions necessàries davant del Ministeri de Defensa  (...) per a reclamar el traspàs a la Generalitat (...) del patrimoni militar de tipus immobiliari que es trobi en desús, per a destinar-lo a usos públics de caràcter civil.(...)
b)    Prohibir (...) els actes d’exaltació militar(...)
c)     Prohibir les maniobres militars en espais no estrictament militars (...)
d)    Desautoritzar la participació i la presència d’avions de combat en exhibicions aèries(...)
e)     Evitar la presència de l’exèrcit en qualsevol centre educatiu i de formació i evitar també que sigui present a espais educatius i promocionals (...)
f)       No concedir ajuts i no promoure activitats per part de l’Administració a la indústria militar a Catalunya (...)”

No sé quin recorregut jurídic farà d’aquesta moció aprovada una llei permanent. És clar, però, que ja pot servir de base a moltes mocions que es puguin aprovar als Ajuntaments arreu del país, per exemple. Perquè moltes discussions als plens municipals ja serien obsoletes  si un ens superior tal com el Parlament ha aprovat el que ha aprovat.

I és que una vegada més, com sempre, la insubmissió, és a dir, la desobediència, ens marca el camí.

http://www.elsetembre.cat/noticies/etiqueta/Roser+Iborra

Ens emportem el Joan de tornada

Tornar davant l'Audiència Nazi-onal de Madrid, el dia 28 de desembre de 2016, em provoca sentiments contradictoris. D'entrada, ràbia i impotència, la mateixa que sentia a la sala blindada on jutjaven Josep Musté i Joan Rocamora, amb una petició fiscal, aquell dia, de vuitanta anys de presó, si no m'equivoco. I d'això ja fa vint-i-cinc anys...

Durant el viatge, a l'autobús, no puc parar de pensar en el nostre Joan Coma en mans de la guàrdia in-civil, i se'm fa un nus al ventre i se m'encarcara, encara més, l'esquena. Només goso compartir aquesta por amb la veu petita, i em convencen que són uns altres temps i que no el tocaran. Que són ximples, però no tant.

Però, quan vas fent anys, els records pesen com una crosta impossible de desfer. Recordo les trucades als diputats d'Osona, quan el Pep Musté o el Ferran Ruiz estaven en mans de la guàrdia in-civil durant un trasllat. "No sabem on són. Dos o tres de dies de trasllat poden ser dos o tres dies de tortura. I hi ha la llei de fugues. Que no el trobem mort en una cuneta". I els diputats d'Osona trucaven al telèfon que els dèiem, intercedien.

Ara, l'ambient a l'autocar és festiu, malgrat tot. No he de trucar a cap diputat perquè les diputades són a dins, al seient del costat: l'Anna i l'Eulàlia de la CUP.  Som gent de totes les edats que compartim ràbia i força. Retrobo el Jesús de La Directa al cap de mil anys, retrobo gent que conec i estimo molt, gent que desconec, sobretot els joves, és clar. Tinc la companyia inestimable del meu germà petit, en Pei, que el fatídic 1992 era poc més que un nen, i de l'Helena, que té records de la presó de porta endins i no pas de porta enfora, com jo, i que m'explica coses que jo no havia sabut mai.

Però som moltes! Aquesta és una gran diferència. Quan arribem, davant l'Audiència ja hi ha gent, entre els quals l'alcaldessa de Vic, regidores, regidors, i me'n torno a felicitar, perquè el 1992 això era impensable. Arriba  David Fernández i ens abracem i recordo que ell ja hi era, fa mil anys, i que devia ser una criatura, també! El David sempre hi era, sempre hi és.

Però la diferència més gran és que ens emportem el Joan de tornada i no l'hem de deixar amb aquesta gent indigna. Em fa molt mal al cor veure'l amb les vambes sense cordons, al Joan.  El patiment de la incertesa d'aquests dies, del viatge en mans de l'enemic, es fan visibles als seus peus... En Benet Salellas, l'advocat fill del Sebastià Salellas que ho va ser del Pep Musté, està visiblement content i ens confessa que no acabava de veure clar que ens el puguéssim endur avui, el Joan.

Dos dies més tard, em consta que Joan Coma ja torna a ser al peu del canó. No sé si va tenir temps de comprar a Madrid el cotxet de joguina que va prometre al seu fill petit. Diria que no. Que hauran de fer la carta als reis de mentida.

VIC I BERGA, INSUBMISES

Joan, et vaig conèixer a peu de carrer. Eres el cuiner en una trobada de Capgirem Vic. Un arròs fantàstic, val a dir-ho. I, al cap dels dies, ens hem anat trobant de paella en paella, diríem, perquè no fa pas gaire que tornaves a fer de cuiner en un acte de Càrnies en lluita. T’ho vam demanar i vas dir que sí sense fer-te pregar ni poc ni gaire: érem una taula de vuitanta, que aviat és dit.

I aquesta és la mena de gent de qui em refio: dels qui, com tu,  són a les institucions però també  a les trinxeres. A l’ajuntament de Vic i als escorxadors. Els qui parlen quan cal i també callen i saben escoltar quan convé. 

Potser t’han triat des del Tribunal d’Ordre Públic de Madrid per escarmentar la gent que, com tu, som a peu a carrer. Potser esperaven que series un esquer fàcil. Però no saben pas prou amb qui s’han topat: perquè la lluita que representes s’ha construït des de la base, no té els peus de fang sinó la força del convenciment.

T’ha denunciat el feixisme de Vic, que es diu Anglada però té la complicitat culpable de molts d’altres. Els anirem encerclant i aïllant amb la força de la raó i del respecte.

Perquè si tu fas la paella, Joan, nosaltres farem la truita amb tu. Trencarem l’ou de la bèstia, del racisme. Farem una ciutat nova i un país nou, des de la desobediència a les lleis injustes.

I  una alcaldessa de Berga és detinguda  fa poc, amb quasi nocturnitat i traïdoria, per desobediència a les lleis espanyoles. Desobediència que en Titot (el nostre, el referent) també ha compartit.

Jo inevitablement he de recordar que, fa gairebé trenta anys, a Berga es feia una acció insubmisa contra el servei militar.

El dia 1 de novembre de 1989 es va paralitzar una jura de bandera. Diversos membres dels col·lectius antimilitaristes d'Osona i de Berga van aconseguir interrompre la celebració, i van ser detinguts. L'acció, però, va aconseguir saltar a les notícies televisades d'aquell dia i va marcar un abans i un després en la lluita per l'abolició del servei militar.

Una vegada més, ara, gent d’Osona  i de Berga també marcaran un abans i un després en la lluita cap a una independència per canviar-ho tot.

Amb tu, Joan, Montse, Titot! Vic i Berga insubmises!

Amb el somriure, la revolta!

Ens necessitem

https://directa.cat/actualitat/ens-necessitem

L’AIGUA QUE NO PUC BEURE

Ahir vaig tenir l’oportunitat d’assistir al penúltim dia de judici pel cas de la contaminació industrial de l’aigua a Torelló, a l’Audiència de Barcelona.

D’entrada, moltes gràcies al Grup de Defensa del Ter, sense el qual aquest cas no hauria arribat mai  a judici, malgrat la gravetat dels fets. La gent del GDT estan fent una feina impagable, de formiga tossuda i constant. En una comarca com la nostra, tan i tan castigada per la contaminació que es deriva de la usura imperdonable d’uns quants desaprensius, la feina que fan és indispensable.

Gràcies també a  Antoni Iborra, advocat del GDT, i al seu equip, que van demostrar un coneixement de la causa molt exhaustiu i que van desmuntar, una a una, les tesis dels qui defensaven allò indefensable: la contaminació, segurament per sempre, d’una bona part de l’aigua de Torelló, intencionada o negligent, però en qualsevol cas culpable.

El meu rebuig (i enuig!) per l’actuació mínima, pobra i desmenjada de la persona que representava els interessos de l’Agència Catalana de l’Aigua, que amb prou feines va dir amb la boca petita allò que havia de defensar amb tota la força possible: l’aigua com a bé comú, els diners de tots com a diners de tots.

El judici continuarà el dia 11 de gener.

Jo visc a Torelló des de fa molts anys. Què em pot afectar més que l’aigua que no puc beure i l’aire que respiro?

El dia 15 de gener hi haurà, a Torelló mateix, un acte informatiu del GDT sobre el tema. Crec que hi hauria d’anar tot el poble en pes. Aquest sí que és un Carnaval impune...