FLORS DE SORRA

Per a  les mares perdudes

Neixen a les platges fetes presó i frontera. Estan fetes de llàgrimes passades i presents, salades com el mar inclement. Semblen petxines buides o vidres que l’aigua ha arrodonit, semblen cargols de mar o pedretes negres, però no: són llàgrimes que la sal i el temps han endurit per sempre més, estan fetes de dolors indescriptibles.

A vegades criden, quan és de nit, però ningú no les vol sentir. “Deu ser el vent”, diem. “Són gavines que criden”, pensem. “Són les orelles que m’eixorden”, mentim.

Les flors de sorra, tan dures, tenen pètals esborrifats de desmemòria que xiscla, tenen un pol·len tenaç  que les multiplica onades enllà i un pistil resistent, com un úter de records potser indestructibles.

Si és sorra entre els dits, les flors fereixen. Si és sorra de rellotge, el temps embogeix. Si és sorra a les sabates, els exilis recomencen. 

Però les flors de sorra, a vegades, tenen l’aparença d’una nevada a deshora i a deslloc, una estesa blanca a la platja que fa olor de llet perduda, de llet escassa de mares exhaustes, de llet agra de nadons morts. Llavors només callen, i és molt pitjor, perquè el silenci esborra la memòria, i recomencen les guerres televisades que semblen de mentida, els exilis amb maletes cada vegada més buides, els camins del mar amb barques impossibles que menen a les platges que són presó i frontera.

Potser ni ho sabem, però llavors ens neva pell endintre: els ulls se’ns van fent opacs, com pedres blanques a les conques balderes. El temps inclement ens rosega cor endins i acabem buidats, i morim d’indiferència amb cada nou exili i cada nou naufragi.

Flor de llibertat

Poques vegades he desitjat tant poder estar a dos llocs alhora. El dia 16, a les sis de la tarda, presentem el llibre FLORS, editat per Tapís, al  Figueró, el poble on vaig viure quatre anys i mig i del qual guardo bones amistats i bons records.


Però resulta que el mateix dia, a la mateixa hora, començarà a Vic una gran manifestació de suport a Joan Coma Roura, regidor de la CUP imputat per declaracions al ple de l'Ajuntament de Vic.

Com que no hi podré ser, doncs, el primer que faré al Figueró serà llegir aquesta "Flor de llibertat" dedicada a Joan Coma. Ànims i molta sort, company!

FLOR DE LLIBERTAT

Per sort nostra, és una flor resistent,
que pot sobreviure llargues gelades
i que pot suportar, també, estius de foc xardorosos.
És tan efímera com tenaç;
pot ser tan fràgil com un bri d’aire,
però tan forta com un huracà.
Creix a les mans dels presoners, malgrat les manilles,
nia als cabells embullats dels nens intemporals
i omple les faldes enyorades de les àvies joves.
Quan es commemoren i es celebren genocidis,
quan es repeteixen genocidis
en nom d’un pretès "nou ordre internacional",
la flor de llibertat, larvada,
dorm sota un llarg hivern inhòspit.
Quan esclaten les guerres al país dels dictadors pobres,
o quan es coven les guerres al país dels demòcrates rics,
la flor de llibertat, colgada,
dorm ben endins de les llavors petites.
Però torna a germinar com pot,
on pot,
quan pot:
als manifestos valents dels pacifistes
o a les armes nues dels guerrillers que sobreviuen.
La flor de llibertat neix també, sovint, als llibres
que els inquisidors, abans, cremaven
i que els inquisidors, ara, publiquen
amb lletres d’or inabastables.
És blava com el mar sense residus,
o verda com els boscos abans dels incendis.
És groga com l’olor del pa calent dels pobles,
és vermella com la sang del dolor feliç
dels parts silenciosos.
És, potser, blanca com les cartes d’amor no escrites,
o té el color insubmís dels instants irrepetibles.
Té tots els colors: però serà sempre invisible
als ulls venuts i buits dels poderosos.

FLOR DE BOIRA

Fa quatre dies, durant les presentacions de la reedició del meu llibre "Flors", a Vic i a Torelló, vaig dir que aquest recull de proses poètiques, que ha anat creixent al llag de més de vint-i-cinc anys, em semblava que s'havia acabat.

I és que l'edició que n'han fet a Tapís és tan bonica, que sembla una capsa alhora oberta i tancada. És un llibre-objecte que es pot mirar, olorar  i, potser, no cal ni llegir...

Però la Dolo, que va llegir algunes de les "flors" a Torelló i que és una amiga de tota la vida, de quan érem alumnes i encara no sabíem que la vida passa tan de pressa, em va fer la pregunta fatídica:

... i la flor de la boira?

I es va quedar tan ampla!

Això ha obert de nou la capsa tancada, el llibret que mai no acabo d'acabar.

Doncs bé: aquí la tens, Dolors, la teva flor de boira!

Que serveixi, si més no, d'agraïment a tots i cada un dels qui  han fet possible el llibre i les seves presentacions: L'Eduard, que hi ha aportat les seves magnífiques flors epicúries (1); el Jordi, el Christian, la Jadisha... la Núria, la Dolo i tota la colla!

D'agraïment als qui vau venir: els germans,la cunyada, les amigues mestres, els amics lletraferits, els qui coneixia, els qui no...

D'agraïment als qui l'heu llegit i als qui no, i ni falta que us fa.

D'agraïment a la meva filla , que sempre em diu que li agrada i que hi té la seva flor especial. I a tota la meva família, pel suport constant.

També per a totes i tots els qui no anomeno però que ja sabeu que us penso,  la flor de boira em serveix d'excusa per desitjar-vos bones festes i un any ben nou!

FLOR DE BOIRA

La flor de la boira es pentina i es despentina. Difusa, com la filagarsa d’un somni blanc del qual no t’acabes mai de despertar.

Potser és la flor del desig de tornar a ser nena, nen...

Potser és la flor del record que es desdibuixa. El fum olorós dels focs pretèrits, els recers oblidats, els úters perduts.

Potser és la flor de l’amistat perenne que floreix dia i nit a l’arbre de la memòria, a la branca dels dies on els ocells dibuixen presents impossibles.

Potser és la teranyina enjoiada dels dies futurs.

Potser és la petita espiral d’olor del cafè d’avui, d’ara mateix.

Potser és el dibuix de l’eterna pregunta, un remolí de llum damunt el sol indecís sobre les teulades adormides.

Potser és la resposta que s’engruna, l’avidesa colgada.

 Potser ets tu. O jo, que ve a ser el mateix.

(1) Segons el Diccionari català-valencià-balear:

EPICURI, -ÚRIA adj. i subst. m. i f.: cast. epicúreo.
|| 1. Seguidor de la doctrina d'Epicur. Recompten les històries gregues que los epicuris, qui posaven benauiransa en la carn..., Eximenis II Reg., c. 50. La qual opinió se diu secta dels epycuris, Egidi Romà, ll. i, pt. 2a, c. 22. Ovidi somrigué amb tota l'incredulitat d'un epicuri, Maseras Contes 120.
|| 2. Persona que cerca especialment els plaers sensuals.
    Fon.: əpikúɾi (Barc., Palma); epikúɾi (Val.).
    Etim.: pres del llatí epicureus, mat. sign.

FLORS DE ROBA ESTESA

Les banderoles de la roba estesa floreixen als balcons.

N’hi ha de tots colors: vermells rosats i grocs i verds i blaus llampants de roba de criatures; liles i negres o grisos de la gent més gran. A vegades duren dies i dies, perquè la boira tossuda tapa i destapa el llençol del cel i el sol, llavors, només és una pilota petita, blanca i freda.

Els dies de bugada de la roba blanca, però, el paisatge dels balcons canvia, i la roba de núvol de neu oneja suaument damunt dels caps distrets dels qui no es recorden de mirar amunt.

Les agulles d’estendre roba, ara, també són de coloraines. Semblen ocells petits a punt d’emprendre el vol, amb les potes fràgils que s’arrapen a la roba humida i olorosa.

Però si ve el vent s’esdevé el prodigi.

Un matí qualsevol de cel molt blau, esmolat i polit de tramuntana, la roba estesa tremola a les branques dels arbres domèstics. Els ocells de colors, ara l’un, ara l’altre, se’n van cap a terres no gaire llunyanes, emprenen una petita migració mai descrita.

Llavors les flors de roba estesa menudes obren els pètals de colors, fan un vol incert i canvien de balcó: els mitjons, sobretot, tenen una dèria inconfessable de desaparellar-se, i potser un mitjó blanc petit té una història d’amor  fugaç amb un mitjó gris i fosc, més aviat taciturn...

Però els llençols i tovalloles es recargolen més lentament, abans d’envolar-se. Deixen anar un polsim daurat que és la mena de pol·len de les flors de roba estesa, i que s’escampa per tots els racons i escletxes de la ciutat grisa. I llavors, sense saber ben bé per què, la gent distreta mira amunt, com si els cridés algú, veuen volar la flor magnífica d’un llençol blanc o d’una tovallola blava, i senten molt endins les pessigolles d’alegria secreta, que és la mena de fruit de les flors de roba estesa, invisible però eficaç i persistent.

Flors de la vida petita

Les flors de la vida petita són tossudes i fortes, però d'aparença fràgil.

Neixen a les esquerdes dels dies viscuts, al cor dels records, a les cartes escrites, al balcó dels  dies quiets.
Són menudes com grans d'arròs,blanques i discretes com les flors dels crespinells.
Floreixen quan la memòria, fràgil, esdevé un tresor.
Quan els dits s'aturen i pensen aurores i postes pretèrites.
Quan la mirada veu alhora paisatges enfora i endins.
Quan la tendresa entapissa els cors i els amara amb una oculta saviesa.

Flor del temps que fuig

Si culls un galleret, ha de ser tancat. Obert, és tan fràgil que mai no arribaria a casa; perdries els pètals pel camí.
O millor encara: no el cullis. Queda't amb l'instant, amb el record de l'instant, amb el desig del record de l'instant.
Si escoltes algú, fes-ho atentament. Perquè l'altre és un galleret tancat, i no en saps l'esplendor. Intueix-lo.
Si escoltes algú, fes-ho de debò, estima'l durant aquest moment, perquè potser no n'hi haurà d'altres.
La flor del temps que fuig és un galleret obert, una guspira de vermell intens i estams negres. Un vol de papallones indecises.
La flor del temps que fuig és un galleret esfullat, amb prou feines un pètal despenjat i la capseta closa de les llavors futures.
La flor del temps que fuig t'espera al primer marge. Però has d'anar al camí.

FLOR DE VILORDA

Per a la Cati i tots els germans i germanes, especialment.

És una flor subterrània. Només creix a les torneries de
fusta amb moltes hores de pols groga –pols de fusta de boix–
que pesa a les teranyines del sostre i que torna opacs els
vidres.

Neix dels encenalls més llargs de la vilorda: aquells que
podrien ser un braçalet de tres voltes, prim com el paper de
fumar, i olorós i humit de fusta verda. Ningú no ho veu, però
l’encenall forada el terra com un filaberquí, i treu arrels i
brotona un tros enllà, vora els feixos. Només fa una sola flor:
groga, carnosa, amb olor de mantega. Esclata el dia que
l’aprenent més novell es treu la bata fosca i s’espolsa els
cabells, a l’hora de plegar, i s’adona satisfet que ja ha après
una mica l’ofici.

FLORS REBELS

Les seves llavors, larvades, latents, es formen lentament
a les puntes dels dits dels qui es rebel·len –gairebé per instint–
contra petites o grans injustícies que els afecten personalment;
i se’n defensen amb l’urc i l’impuls d’un animaló jove que es
dreça, no se sap ben bé si contra el món o amb ganes de dir:

- Sóc!, simplement.

Però amb el temps, a vegades, les petites rebel·lies
personals es converteixen, de mica en mica, en lluites
col·lectives, compartides, solidàries. I és just llavors quan les
flors rebels s’obren al capdamunt dels braços allargassats
com branques.

Són flors apètales: estams i pistils nus. Petites, poc agraïdes,
poc vistoses, es multipliquen ràpidament, i el seu pol·len fecund
vola de branca en branca, d’arbre en arbre: perquè tot el
bosc, de mica en mica, ha florit.

Els homes i dones-arbre arrelen fondament, estenen la
capçada ampla on els ocells lliures troben recer. Però a
vegades semblen, o es senten, sols, amb la fusta de la seva
carn plena de grops que les lluites han endurit; aparentment
sense flors, tendres i fràgils sota l’escorça dura, tossuts i
constants dintre el bosc revolucionari i anònim.

Quan ve la tardor, però, els fruits de llibertat, madurs,
olorosos, s’escampen pertot: i arriben noves mans rebels a
recollir-los.

FLOR DE LLIBERTAT

Per sort nostra, és una flor resistent,
que pot sobreviure llargues gelades
i que pot suportar, també, estius de foc xardorosos.
És tan efímera com tenaç;
pot ser tan fràgil com un bri d’aire,
però tan forta com un huracà.
Creix a les mans dels presoners, malgrat les manilles,
nia als cabells embullats dels nens intemporals
i omple les faldes enyorades de les àvies joves.
Quan es commemoren i es celebren genocidis,
quan es repeteixen genocidis
en nom d’un pretès "nou ordre internacional",
la flor de llibertat, larvada,
dorm sota un llarg hivern inhòspit.
Quan esclaten les guerres al país dels dictadors pobres,
o quan es coven les guerres al país dels demòcrates rics,
la flor de llibertat, colgada,
dorm ben endins de les llavors petites.
Però torna a germinar com pot,
on pot,
quan pot:
als manifestos valents dels pacifistes
o a les armes nues dels guerrillers que sobreviuen.
La flor de llibertat neix també, sovint, als llibres
que els inquisidors, abans, cremaven
i que els inquisidors, ara, publiquen
amb lletres d’or inabastables.
És blava com el mar sense residus,
o verda com els boscos abans dels incendis.
És groga com l’olor del pa calent dels pobles,
és vermella com la sang del dolor feliç
dels parts silenciosos.
És, potser, blanca com les cartes d’amor no escrites,
o té el color insubmís dels instants irrepetibles.
Té tots els colors: però serà sempre invisible
als ulls venuts i buits dels poderosos.

FLOR DE NIT

Creix a les cambres en penombra de les àvies, les nits de
lluna plena. Han de ser cambres amb cortinetes de punta i
sants a la calaixera; amb un gran llit de fusta fosca, de potes
tornejades i un edredó pansit; amb olors aturades a mig aire
de naftalina, de mocadors planxats, de brotets de romaní o de
farigola acotxats entre els llençols nets.

Les àvies tenen el son prim i estantís, tan fràgil, que senten caure
les fulles de la tardor i saben quan brotonen silenciosament els geranis.
Entre son i vetlla, pensen en els fills i en els néts, en la vànova de
ganxet que volen fer amb llana blanca i prima; en les cames
feixugues i en els seus anys de joventut, tan pròxima i tan
llunyana.

Entre vetlla i son, s’aixequen potser a beure un glop
d’aigua, i tanquen de nou el llum, i escolten les hores que
cauen lentes del campanar, flonges, com cabdells de llana
per estrenar.

Quan mor la darrera campanada, s’esdevé, potser,
silenciós, el prodigi. Ferida de claror de lluna plena, la llana
blanca de la cadira es descabdella lentament, i trena punts
amb un ganxet invisible: dues passades de punt baix, tres de
pilanets..., la flor blanca es va teixint i creix, suau, amb pètals
soldats de faldilleta, i finalment torna a reposar damunt la
boga de la cadira. Passa un núvol gruixut, llavors, i tapa la
lluna.

L’endemà, l’àvia contempla la flor i no es recorda d’haver
fet la mostra. Tant se val, té poca memòria, i la flor ja és feta.
S’aplica a una lentíssima gestació de flors: punt baix, pilanets,
minuts, hores... Dia rera dia, sense pausa, les flors van omplint
el cistell, i arriba el moment de cosir-les i fer-ne la vànova
per a la néta més petita.

Quan ha enllestit, una nit de lluna plena, ve la flor de la mort
de puntetes, omple de flaire de gladiols la cambra closa i torna a
cabdellar, lentament, els fils dels records i de les hores.

FLOR DEL TEATRE

Per al Gall (Grup d'actors del Llçanès), que fa vint anys

Es tanquen els llums. Es fa el silenci. S'obre el teló.

La flor del teatre obre lentament els seus pètals de llum de colors, amplíssims. I la màgia d'un temps fora del temps comença.

Homes i dones de debò es transformen i són algú que ja no hi és, o algú imaginat, algú somniat. Es transvesteixen i donen veu a emocions intemporals i fondes, antigues. Són la nostra història, que surt de la pols dels llibres i es fa llàgrima salada o rialla encomanadissa...

L'espectador, des de la platea fosca, assegut en una cadira que és com el seient d'un viatge espacial, es torna ingràvid i buit: passa a ser, ben just, una gerra per contenir aquesta força: la paraula que el farà plorar quan toqui, impensadament, un dolor potser oblidat; el gest que el farà riure, la bellesa que tiba una esgarrifança petita a la pell del crani.

S'obren els llums. Els aplaudiments esclaten. Es tanca el teló.

Quan l'obra que s'ha fet tan curta acaba i els espectadors, dempeus, aplaudeixen... originen sense saber-ho corrents d'aire que pol.linitzen la gran flor encesa. Se'n van mig marejats, sacsejats i sense saber que porten, a les butxaques de l'ànima, els fruits invisibles de la gran flor.

I si la sortida s'escau que és a l'hora exacta de les bruixes, just quan la lluna plena surt de darrera un núvol, els fruits deixaran caure la llavor. S'acomplirà el prodigi: el noi o la noia més joves, que acaben de sortir del somni de la infància, quedaran tocats per la màgia del temps fora del temps i seran, per sempre, actor o actriu: saltimbanquis i acròbates del gest, de les emocions, de les paraules.

FLOR DE LA DESMEMÒRIA

La panera del pa, Salvador Dalí

Recordant la mare...

Neix als racons més inhòspits dels records cansats. Fa oblidar el moneder a la nevera, les claus a qualsevol prestatge impossible de trobar, les paraules tan sabudes al capdavall d'un túnel fosc.

És tèrbola i grisa com l'ala d'una papallona nocturna. Us visita inesperadament, al tombant dels anys, quan fins i tot els néts se'n van a la seva i ja no es deixen petonejar gaire.

El seu pol.len insidiós us fa repetir una vegada i una altra allò que voleu dir, la idea que us fuig, el paperet escrit damunt el nom de les coses.

I així i tot, hi heu de conviure. Potser cada matí serà ben nou, la llum del sol se us posarà com una llesca de mel damunt l'esmorzar a la taula oblidada. Agafeu-la al vol. Revifeu la tendresa que encara és, viviu l'instant feliç i no us deixeu turmentar per futurs imprevisibles.

Potser fins i tot, algun dia, la memòria d'una infància perduda us tornarà amb totes les olors inèdites: agafeu-la al vol, també, expliqueu-la. Que no som pas tan diferents. De moment, ens queda la pell tèbia, l'abraçada, la veu.

Tots som més fràgils que no ens pensem. Els anys, enfilats com collarets de llavors a l'arbre de ser viu, tenen granets que es toquen, presents i passats i futurs que roden, ben semblants, fràgils i estantissos.

Però totes les llavors germinen...

FLOR ADORMIDA AL TOMBANT DEL VESPRE

M’agrada despertar a poc a poc, un a un, els pètals del
teu cos adormit. Desvetllar amb besos petits, com de rosada,
la carena ampla de l’esquena, la platja rodona de les natges,
el pendís suau de les cuixes, la sorpresa dels peus.

M’agrada omplir de remor secreta els buits de les orelles,
pentinar els camins sedosos dels cabells, trobar la paraula
màgica que obre la cova del tresor de les parpelles.

M’agrada trobar, des de les puntes dels dits, els camins
ocults de l’aigua dels gorgs del ventre. Endevinar i compartir,
potser, els teus somnis, mentre l’aigua de la llum del dia
s’enterboleix a la finestra oberta i entra una sentor calenta
de flors acomplides, de pol·len vençut.

Encara dorms. Ara, ha lladrat un gos. Ha passat un cotxe.
Ha caigut un estel. Ha plorat un nen.

Vetllo. Espero que floreixis. Tot està bé.

El sol, indecís, s’ha aturat a mig camí de ponent. El vespre,
expectant, ens mira. Tot ens espera. Tot ens pertany.

T’acostes i caus d’un somni que ha fet inèdit el tacte del
teu cos: tebiesa concreta d’ara, d’avui. L’esgarrifança petita
que et desvetlla. El remoreig de torrent a les mans. Un foc
petit encès a la nit dels llavis. L’aigua ardent de la llengua.
Les fogueres dels dits.

El sol, rabent com un cometa, se’ns ha endut ponent enllà.
Una fosca de vellut d’estiu entapissa les hores. Arreu, les
flors domèstiques dels focs del sopar s’encenen.

Dormim. Ha lladrat un gos, ha passat un cotxe? Tot ens
pertany. Tot ens espera.

FLOR DE TERANYINA

A les golfes de la memòria, allí on guardo les coses que no
vull recordar, les que em fan mal, hi creix una flor de teranyina
perenne.

Hi pujo molt poc. Tinc por d’omplir-me de la pols vençuda
dels dies més inhòspits, de la pols turmentada dels desamors
pretesament oblidats, de la pols tèbia i perduda de la infantesa
llunyana.

Hi he anat avui, a contracor, empesa per la revifalla d’un
dolor indefugible. He obert els finestrons d’hores corcades i
ha entrat una glopada ardent de llum, incendiant la pols. M’he
abocat al paisatge de muntanyes..., però era tot cremat, i les
soques encara fumejaven. Ni un bri de verd passat no
m’esperava.

He trobat el dolor que em burxava: encara era ben viu,
embalat dessota els pètals fràgils de teranyina sense rosada,
sense gotes de llum. Me l’he posat a la falda i l’he bressolat
lentament amb les mans de fusta. A les golfes de la memòria,
el balancí dels records grinyolava suaument.

I llavors la flor de teranyina m’ha vestit lentament: dolor,
mans, balancí, pols. Ara dormo. Només sóc una crisàlide.