Primavera petita

Hi ha una primavera petita enllà dels vidres, feta de flors rebels, nevades a deshora, ruixats i molts núvols. Transparències de sol efímer. I la mort, sobtada.
És el que té, fer anys. Quan tens la pell feta de grops i cabells blancs i no pares de preguntar-te què ha passat, què se n'ha fet, de la noia que eres...ve la mort de l'amic a trasbalsar la petita primavera que podries haver compartit.
Ens vam asseure aquell dia a fer el cafè, Joan, i el temps s'allargassava davant nostre com una serp inacabable, adormida al sol. Vam parlar de sopars futurs, de cabòries presents, de passats immediats.
Va ser l'últim dia.
Si ho hagués sabut, t'hauria abraçat!
O potser, si ho hagués sabut, si ho haguéssim sabut, hauríem estat massa tristos per pensar en res.
Vam fruir un petit moment, menut com una flor, intranscendent com una papallona que vola i sacseja el món.
Hi ha una primavera petita, Joan, que malgrat tot es va afermant dia a dia i madura tots els verds de l'horitzó.
No és ben bé que no hi siguis. És que ets els verds i ets flors i ets herba.
Ets al verd dels ulls de la teva companya. Dels fills i del nét. Dels amics.
Ets a cada cantonada. Ets nostre.
I seràs i seràs, perquè et recordem.

No plou

Avui l'aire és una llesca invisible de pa sucat amb mel. Els dits tebis de la primavera desperten la son blanca dels ametllers, la florida petita de les violetes, l'esclat groc dels pixallits entre l'herba tendra.

Però no plou.

Esperem que els núvols grisos s'arrissaran aviat, inflats d'aigua, damunt la set dels horts...

Júpiter i Venus jugen a empaitar-se amb la lluna plena, que escampa la claror argentada pels camins.

Però no plou.

Els dits tebis de la primavera escriuen camins de sargantanes a les parets.

Cireres d'arboç

                                                                      Fotografia:Joan Astor Vignau

La tarda afruitada s'ha fet cabdellet aspre a les cireres d'arboç. Hi passa la llum, tamisada; hi passen les mirades dels vianants sense rumb. Ocells matiners ja se n'han endut les més vermelles; queda el repunt de colors i les flors futures, a punt de caure en l'oblit.

Farbalans de foc.

Finalment, plou. L'aigua s'emporta pols i recances i ho envernissa tot: el cel és gris i inflat, però els colors són lluents. Al camí de Vallcàrquera, amb el rerafons sonor de la riera que s'escola avall, el castanyer gran és un calidoscopi de colors.
Hi ha un manat de bolets vora el camí, color de crema cremada, olor de diumenge.

El dia té una claror curta. El migdia és una hora quieta que s'estimba ja cap a la tarda.
Penso en cases buides, llars de foc ensutjades i fredes.
Enyoro farbalans de foc i els pares que ja no hi són.
Però tornarem a parar una taula ben llarga.

Esperem ocells

Tristesa de pluja que no arriba, set dels camins.
Fulles que moren sense esclat. Fulles que encenen fanalets de tarda.
Penso en les arrels assedegades: som la mateixa xarxa sota la crosta eixuta. Però no ho sabem.
Ens mirem amb ulls de sorpresa. Amb ulls de por. Amb ulls d'absència. Oblidem que som carn del mateix temps.
Des de la carena, des de les fondalades. Obagues i clarianes. Branques amunt, mans esteses. Branques avall. Branques mortes.
Des de la petita gleva que ens manté vius. Des de la mateixa mort que ens espera.
Papallones a deshora.
Esperem ocells. Escampem  llavors.

Un ratolí de jardí

Allà on siguis, Joan, que hi faci un bon solet i que t'escalfi la calidesa que ens has deixat.
Una abraçada, Tivi i família.

Feia dies que el ratolí em feia el boig. Si jo volia anar aquí, ell anava allà; m'obria finestres sense sota ni volta o s'encallava al bell mig d'una pàgina que no podia tancar...

Vaig trucar al Joan, informàtic i amic, que va venir de seguida.

- Té piles? -em va preguntar, perquè ja em coneix.

Li vaig dir que sí, que li havia posat les piles que havia tret d'una llanterna. Ell va fer que no amb el cap i es va treure un parell de piles noves de la butxaca.

- Ho veus? - ja torna a funcionar.
- Sí, però es menja les piles en un tres i no res!
- Quants anys té, aquest ratolí?
- Uns quants...
- Sí, sí, uns quants: l'un sobre de l'altre, com jo! Compra'n un de nou, dona, que no són pas tan cars!

Em recava una mica, comprar un ratolí nou, perquè el vell em tornava a picar l'ullet vermell, i semblava content de tornar a córrer amunt i avall de la pantalla.

Però li vaig fer cas, al Joan. Vaig anar a La Garriga i vaig comprar un ratolí nou: gris fosc i amb els bigotis negres, més petit (més jove...), més ràpid i amb un aire més aviat fatxenda.

I ja estava a punt de llençar el ratolí vell (blanc, esgrogueït) a la bossa del rebuig dels dimecres (perquè al Figaró som molt tocats i posats, en aquestes coses), quan vaig tornar a veure el pampallugueig vermell.

- A bona hora! - li vaig dir. Però em va semblar que es posava trist.

I no m'hi vaig veure amb cor, de llençar-lo. Quan feia de mestra (ara m'he jubilat) solia explicar als nens aquell conte del ratolí de bosc i el ratolí de ciutat... el sabeu? I vaig pensar que era justament aquest, el cas.

O sigui, que em vaig endur el ratolí vell al jardí. El vaig deixar al racó més assolellat, vora la paret de les sargantanes. I, tot i que no li he canviat mai més les piles, de tant en tant encara em pica l'ullet. No sé pas què menja: erugues, papallones, llavors...? S'ha tornat més fosc, diria que s'ha engreixat una mica i tot.

Ara ens ho prenem tot amb més calma, ell i jo. Sempre el vaig a veure, quan fa un bon solet i surto amb el llibre. Sembla feliç. És un ratolí jubilat.

Nyàmeres

Hi ha petites papallones blanques que subratllen l'escalfor d'aquesta tardor tardana.
Sargantanes que s'allargassen al sol, i roses que encara esclaten.
L'aire fa olor de llibretes noves.
M'agrada tornar a ser a l'escola, ara d'alumna, amb el repte d'un llibre gruixut al davant.
La claror, però, s'escurça dia a dia, imparable.
Les nits estenen una fredor de seda per les valls.
Aquest any, tenim una gran florida groga de nyàmeres al Congost.

Clepsidres

Cau la pluja de seda, tèbia. Transparència de muntanyes irreals. Silenci.
La solitud que potser et pesa.
La solitud que potser enyores.
Desig de sol.
Estiu?
Calor.
La companyia que potser enyores.
La companyia que potser et pesa.
Cau el sol aplomat, efervescent. Muntanyes eixutes. Pols i brunzits.
Desig de pluja.
Estiu.
Set d'aigua.
Rellotges de sol.
Clepsidres.

Espurnejava

Plou. Em desperta el repic de l'aigua ventre endins, l'olor de molsa revifada i l'alè fred que entra per la finestra.

Si plou a l'estiu, és una festa de núvols que es fan i es desfan, ràpids, al calidoscopi del cel.

Quan he de marxar, ha parat. Només em frega la galta una ombra d'aigua. Però al cap d'una estona cau la cortina  sencera, decidida, i ens ho mirem des de la finestra de cal metge, on els avis porten paraigües grans,  previsors:

- Quan he sortit espurnejava, i he pensat: "no em fotran pas"...

Espurnejava: em corprèn sentir la paraula exacta, aquesta delícia precisa i, alhora, contradictòria. Perquè espurneja i guspireja  l'aigua, però també espurneja i guspireja el foc. I espurneja l'emoció antiga d'una paraula tan ben trobada que ens abraça dins la metàfora col.lectiva.

"It's spitting", diuen els de Manchester,  amb una analogia diferent, però que curiosament també pot referir-se a l'aigua i al foc. I és que no hi ha res més vital que l'aigua: som aigua, som foc. Som temps.

Estiu

Els camps fan olor de pa. Blat ben ros que fa pensar en un crostonet calent.
El dia, tan llarg, s'estira mandrosament, com un gat amb ulls d'aigua verda.
La llum és una fruita madura, picotejada de merles als matins.
Hi ha una mitja lluna alta que amb la claror es torna de pa de pessic.
Que bonic l'estiu, quan la ratlla del dia reescriu la nit. Després vindrà el sol de migdia, aplomat damunt els camins,i haurem de buscar ombres.
Però ara el dia és tebi, intacte.
El campanar diu les set, i el so s'escampa entre les fulles amarades de silenci.

Primera classe

Primera trobada amb la gent gran, al Figaró. Classe de català. Tot dones.

He rebut més que no he donat. Els porto un text de Josep Pla que parla del segar i el batre, i s'encenen tots els records. Els ulls de la Lluïsa guspiregen mentre explica com batien, amb vaques, a Gualba, fa més de seixanta anys. La Paz ens explica, en un català molt acceptable, com era la festa del batre a Navarra, ja amb màquina de batre...

Hi ha qui entén el català i no el parla. Qui ni l'entén ni el parla, però és aquí. Qui el parla i no l'escriu. Qui l'escriu però no en sabia res, d'aquests records.

Ens ho passarem bé!

Del Figaró estant

Des de la finestra, del tren estant, veia les casetes encimbellades del Figaró i pensava: "s'hi deu viure bé, aquí!". M'enamoraven els sots feréstecs a banda i banda de la via, i sobretot els ametllers florits. Perquè els qui venim del fred espiem la primavera que comença més al sud amb una secreta enveja...

Després el destí (per dir-ho d'alguna manera) em va portar a treballar a Mollet un any seguit. Veia sortir i pondre's el sol pel camí. Vivia al camí. Cada dia, els arbres repetits canviaven de fesomia i podia rastrejar el temps en cada camp reverdit o cada petit meandre del Congost. El Figaró em continuava somrient i vaig decidir que algun dia m'hi aturaria.

Quan anys enllà vaig travessar el pont sobre el Congost a peu, un estiu, amb la cresta dels pollancres a banda i banda, em semblava irreal, com un país de somni. Vaig pujar i baixar les escales de l'Àngelus, de l'Arissó; vaig admirar les torres modernistes i els rastres de ceràmica acolorida en altres cases més modestes; vaig envejar, sobretot, els jardins. A cada racó les flors, o un banc, o un hort. Els carrers es tornen camins i tot sembla tan ben posat com en un poble de pessebre.

Tenia una mica de por, quan vaig començar a instal.lar-me. Deixava la família enrera, potser m'equivocava, potser era un rampell i prou. Però obria la porta cada matí i veia les muntanyes properes, el carrer sense cotxes de pedra vermella, els cirerers petits de la Carmen i les roses vermelles de la Lluïsa, i el meu propi raconet assedegat on les sargantanes caminaven parets nues que, de mica en mica, s'han anat omplint de verd.

Des de la finestra, ara, del Figaró estant, veig el tren que acompanya el Congost amb un xiulet alegre i sé que sóc d'aquí, també, que hi estic bé i que m'hi vull quedar.

CAF 2011. Fem Figaró amb tu from caf figaro on Vimeo.

Un poble alegre, net, actiu.

Fa gairebé dos anys que vam arribar al Figaró. Hi buscàvem tranquil.litat, contacte amb la natura, transport públic.

Hi hem trobat això i molt més.

Perquè El Figaró és, també, la seva gent. Una gent que et saluda des del primer dia; que et fan sentir bé. Al cap de poc, ja et sembla que hi ets des de fa molt de temps.

Hem trobat un poble alegre, net, actiu. Cada dos per tres hi ha festes, xerrades, cursos: no paren!

I darrera de tot plegat hi ha una gent que treballa molt per a fer-ho possible. Es diuen Manel, Lluc, Lluís, Gustavo, Pere...; Gemma, Berta, Rosa, Idèlia, Gebra ...gent jove i gent gran; dones, homes. Treballen de debò per al poble, i això es veu en el dia a dia. Això es nota. Ells i elles per al poble, i no a l'inrevés, que és el que passa tan sovint.

I és per això que, malgrat la nostra abstenció activa de tants anys, que continuarem mantenint en la macropolítica, si les coses no canvien molt, ens posem decididament al costat dels qui treballen sense el llast de l'obediència a cap partit; sense el dictat dels interessos personals.

Endavant, Candidatura Activa del Figaró!

PRIMAVERA

Com que visc en una caseta a mig revolt d’una pujada, a vegades veig, des de la finestra, avis o àvies que van ascendint a poc a poc, com jo mateixa.

Si s’escau que sóc al porxo de la gran porta blanca, regant les flors o estenent la roba, els dic bon dia o bona tarda, com va, i llavors s’aturen i reposen mentre comentem el temps que fa o que farà, tema inesgotable de conversa.

Avui, però, la noieta venia corrent, des de dalt, i me l’han anunciada els lladrucs del gos veí i els sorollets de les passes precipitades. Moreneta, despentinada, s’ha aturat davant meu i ha dit, sense tractar-me de vós ni de vostè:

-Tens un jardinet molt bonic!

- Oh, això només és l’entrada – he dit-. Tinc un pati amb més flors. Les vols veure?

I la nena ha dit que sí, cosa estranya, perquè quan s’és tan jove no tens pas temps, de mirar flors...Però aquesta m’ha escoltat amb paciència, com una entesa, i ha admirat els meus jacints blaus i rosats, la vinca de flors estrellades, el roser que ja s’ha refet de l’hivern i treu fulles tendres, la paret de falgueres arrissades...

- Escalfen el cor, les flors, oi? –ha dit, i llavors he sabut que no era una nena qualsevol. Cap xiqueta no les diu, aquestes coses...

L’he mirada amb més atenció. “Quins ulls tan blaus!”, he pensat, però de seguida m’han semblat verds com aigua de gorg, canviants. S’ha posat a riure de no-res, perquè sí, amb una rialla encomanadissa, i les seves dents eren petites i blanques com borralls de núvol encès.

Llavors he pensat que potser tenia gana, perquè totes les criatures en tenen, quan creixen tan de pressa. M’ha dit que sí, i tant, i s’ha cruspit un entrepà de pernil amb una velocitat increïble.

-Me’n vaig, iaia! – ha dit mentre pessigava amb els dits les darreres engrunes de la taula del jardí, amb un gest ràpid que m’ha fet pensar en un ocell.

Dit i fet. S’ha aixecat d’una revolada, i els seus cabells negres han desprès una suavíssima olor de marges florits. “Ja pots desar els estris de la llar de foc” ha dit llavors, enigmàtica. “Guarda la llenya per a l’hivern que ve!” ha cridat quan ja corria, camí avall.

- Com et dius? - he cridat jo, també, i s’ha girat amb la mà enlaire, sense ni aturar-se:

- Em dic Primavera!

M’he quedat una bona estona al porxo, rumiant. Ningú no s’ho creurà, si ho explico...

FRED

Ha arribat el fred, com una flor d'aigua que florís pels racons. És l'hora dels jerseis gruixuts, dels mitjons de coloraines, del foc amb color de somriure.

Tan vell i tan nou, com sempre, el fred ens fa despertar l'instint de la cova i del sostre, però és justament a fora on cal rebre'l, també, i acostumar el cos i el cor als dies curts i a les engrunes del sol que es vessa com un grapadet de caramels petits, d'aquells de cinc cèntims, que tot just es desfeien una estoneta a la boca i ja no eren.

Avui hi ha núvols de teranyina al cel blau, un calidoscopi de llums i ombres, un joc d'alegries i tristeses, presència i absència teixides d'una manera indestriable, impossible de cabdellar. Però així està bé.

Potser s'obriran clarianes generoses, o potser els núvols tancaran la llum estantissa i tornarem a dubtar, fràgils com som, del sol invisible.

EL CAMÍ ÉS L'ARRIBADA

S'acosta un pitroig i de seguida alça el vol, com una fulla que caigués a l'inrevés. Algú, molt a prop, va serrant llenya per a l'hivern, i em reca una mica el silenci estripat pel mossec continu de l'aire. Però m'imagino la llenya apilada que dóna tanta confiança, a les portes de l'hivern. Mires els troncs i en calcules la durada de la flama: aquest per encendre, aquest cremarà bé, aquest pot durar una llarga nit...

Al balcó, el sol encén i esborra una línia prima de teranyina que gronxa. I penso que a vegades, o potser sempre, pengem així, del temps: d'un fil molt prim. Anem amunt i avall amb urgències potser fictícies, que no se'ns escapi cap tren, i mentrestant ens fuig l'ocell que s'acostava o una transparència de llum.

El camí és l'arribada.

NOVEMBRE

Novembre. La claror transparent d'uns dies radiants s'ha transformat en gris tou de núvols i aigua de plorar, que diu el poeta. Dins del somni, no feia fred però nevava mansament: era una neu manyaga però traïdora, s'obrien avencs arran de peus. Falta llenya per al foc a terra, falta escalfor al cor. Seria bo poder ficar-se a la cova de l'hivern i dormir llargament, fins que la primavera ens avisés dels nous aires.

Novembre, cava i sembra, que diu la dita. Cava el terròs del cor balder i sembra tossudament l'alegria, ara tan petita com una llavor negra.

L'incendi enganyós de les fulles amaga fragilitats insospitades. Quin devessall de colors al terra, com voldria endur-me a casa aquests grocs afruitats que semblen tan vius, aquesta flama encesa d'una blada que fa cantar el bosc sencer amb música vermella.

A la finestra de ponent, les fulles caigudes despullen el paisatge i sorprenc intimitats d'un pati que ara mateix em sembla desconegut. Un gat em mira amb recel. Els seus ulls tenen el color exacte de la tardor suspesa en un racó del temps.

VELLUT DE PLUJA

Sobre el camí de Vallcàrquera, avui, un sol blau esquartera els núvols. Feia tres dies que plovia seguit, i tot és ben xop. Els ocells xisclen, revifats. Les flors s'espolsen els pètals amarats, mig obren la corol.la ensonyada, i sembla que pensin: "Sí que he dormit, avui...!".

El sol ja és alt. Fa un aire suau de vellut de pluja. L'aigua canta mil i una cançons: degota de les molses, travessa el camí i s'estimba marges avall per trobar la riera; s'arrissa als gorgs, s'estarrufa als graons de les pedres i es despentina en petites cascades. A la font, el doll de vidre fos, ben ple, continua una conversa inacabada.

Se sent l'olor dolça dels arços florits, olor de mel amagada. Els geranis de bosc obren i tanquen les flors rosades i fràgils. Fins i tot l'ortiga llueix les flors blanques, i els ranuncles d'or estrenen el groc de xarol dels pètals brillants.

Però els blaus m'encisen encara més: blau intens de flors que potser són gencianes, i blau de cel encès del corniol, amb les petites cúpules modernistes que Gaudí potser va somniar.

Avui vaig una mica més enllà. Passo l'alzina de tres caps, com un drac de cabells eriçats i foscos. Al revolt més solell, flors-que-no-sé, rosades, entapissen els estrats de pedra vermella, i la farigola estrena la florida petita i quasi blanca.

Torno. Als marges, les petites maduixes florides que encara no són. Els núvols s'han agrumollat i es retiren. Guanyen les clarianes blaves. Escolto el concert d'aigua i ocells. Tinc set d'olors i colors d'aigua.

Desglaç

Fa sol i la neu comença a regalimar. Com que tinc por del glaç que vindrà, en aquest carrer costerut, surto amb una galleda d'aigua tèbia i la faig fora amb recança del davant de la porta. Es torna d'esponja, tova i fràgil, i llavors l'enretiro amb l'escombra i penso: "em sap greu", perquè estic desfent una meravella.

Al cap d'una estona, però, el sol que ja és alt fa una feina implacable i la neu es va fonent amb un presagi de primavera que revifa les flors. I surto a veure els narcisos mig colgats per la nevada, que treuen el caparró groc i altiu; la llenya apilada amb farbalans blancs; la muntanya resplendent i enjoiada que va perdent el vel de núvia pels camins.

Quin dia més canviant, quin temps més fràgil. Tot s'esdevé ràpidament, i no pots aturar-ho a la memòria...

El temps crema al foc de la llar, es fon amb la neu de teulades i carrers. I no saps si t'escalfa el cor la flama o la llenya i l'arbre que era, la neu o l'aigua que se'n va, i que sempre torna...

Ha arribat el fred

Cada matí, aquests dies, la gebrada broda els camps amb el seu fil blanc trencadís. Cada fulla, cada bri, cada teranyina, queden enjoiats amb la meravella.

És hora de recollir-se i gaudir el foc sempre inèdit, de mirar endins, o de córrer amb avidesa darrera els dies curts i provar d'atrapar la claror que s'estimba, l'instant que no és.

Una estona molt curta, abans de colgar-se un sol indecís, el cel és ben vermell. Les vaques, molt lentes, rumien la fosca, el fred.