Captard

A la barana del temps, les bruixes es pentinen els cabells d'herba on les flors es clouen, cap al tard.Quina son tan dolça, dintre els pètals adormits.

Tantes coses no dites al cap del dia, i potser més val així. També dorms, i jo m'estiro al costat de la teva tebiesa, amb els ulls oberts com galledes plenes d'aigua de pou que ha anat fent camí dintre les coves de la memòria. Hi ha obert camins d'oblit i hi ha escrit estalagmites tossudes, records repetits i fossilitzats.

No sé com érem, ni si els nens que vam ser han deixat cap rastre a la pell de l'aigua verda dels pous dels ulls.

Es pon el sol dins del marc estricte de la finestra.

Epicúria *

Plou sobre el mar. Devessall de perles d’aigua que es fonen en l’onada. Són i no són. Collarets de no-res per a sirenes imaginades que entonen cançons impossibles.

Plou i fa sol. Garlandes de llum a les baranes dels balcons i un arc de colors immens a l’horitzó: com una gran cua estesa de paó invisible damunt la ciutat.

Plou dins la nit. Crineres enjoiades de cavalls blaus que galopen el vent. Pell nova de les flors nocturnes. L’olor perduda de la farigola plora llàgrimes d’aigua pels camins.

 

* Epicúria és una exposició de dibuixos en petit format d' Eduard Fontserè Solà, al segon pis del bar Tsè-Tsè, a la plaça vella de Torelló. I aquest escrit en vol ser un petit comentari.

Primavera petita

Hi ha una primavera petita enllà dels vidres, feta de flors rebels, nevades a deshora, ruixats i molts núvols. Transparències de sol efímer. I la mort, sobtada.
És el que té, fer anys. Quan tens la pell feta de grops i cabells blancs i no pares de preguntar-te què ha passat, què se n'ha fet, de la noia que eres...ve la mort de l'amic a trasbalsar la petita primavera que podries haver compartit.
Ens vam asseure aquell dia a fer el cafè, Joan, i el temps s'allargassava davant nostre com una serp inacabable, adormida al sol. Vam parlar de sopars futurs, de cabòries presents, de passats immediats.
Va ser l'últim dia.
Si ho hagués sabut, t'hauria abraçat!
O potser, si ho hagués sabut, si ho haguéssim sabut, hauríem estat massa tristos per pensar en res.
Vam fruir un petit moment, menut com una flor, intranscendent com una papallona que vola i sacseja el món.
Hi ha una primavera petita, Joan, que malgrat tot es va afermant dia a dia i madura tots els verds de l'horitzó.
No és ben bé que no hi siguis. És que ets els verds i ets flors i ets herba.
Ets al verd dels ulls de la teva companya. Dels fills i del nét. Dels amics.
Ets a cada cantonada. Ets nostre.
I seràs i seràs, perquè et recordem.

La veu (Anna Lizaran, en el record)

La veu ens defineix com un paisatge. Pot ser greu i amb una mica de tremolor d'aigües ocultes. Pot ser urgent i entrebancada de silencis que voldrien aturar-se. Pot ser incerta i suau, pot ser riallera.

Hi ha veus de color blau, aigua de gorgs;  verdes d'herba tendra, joves; o blanques, veus de criatura.
Hi ha veus madures com maduixes a punt de collir. O veus de captard.

Tinc amics amb una veu que, secretament, plora tendreses.
Tinc amigues de cabells blancs amb la mateixa veu exacta dels quinze anys.

Tinc una llengua amb una veu ben pròpia, feta d'esses sordes  i sonores, marges i prats. Feta de xiuxiuejos i plosives abruptes. Amb  paraules curtes com grops a la fusta dels dies; amb paraules llargues com platges de sol adormit.

Estimo aquesta veu i en vull conèixer d'altres, perquè cap paisatge no és tan subtil com una llengua, feta de mil.lenis d'intercanvis.

Estimo la veu feta poema.
Estimo la veu feta cançó.

Tinc amigues que polsen la corda fina de les paraules i en fan una música secreta.
Tinc amics que canten i  arrissen l'aigua de la veu feta rierol, sallent, pluja fina o descordada.

La veu ens defineix i ens sobreviu, escriu petjades inesborrables a la platja del temps.

Alegria de l'aigua

Alegria de l'aigua que fa revenir els rius, que corre els camins, que fa volar ocells negres al cel petit dels bassals.

Alegria dels llamps que esquerden la crosta de la nit: si no fóssim vells i xarucs, xisclaríem de sorpresa!

Quins colors tan nets després del xàfec que s'ha endut la son dels camins.

Quina punta al coixí que fan les teranyines enjoiades.

Envernissats d'ara mateix, els bolets juguen a amagar-se i fan cara de sorpresa.

Les fulles que han caigut tenen un instant petit de perfecció que et voldries endur i preservar...

Els cargols-treu-banya surten lentament de la closca del temps.

Creixen els núvols

Creixen els núvols, immensos, neden pel cel com balenes adormides picotejades d'ocells.

Horitzó enllà cau la cortina d'aigua, irreal. Plou sobre el mar, aigua percudint l'aigua, pell de tambor.

Es fonen núvols residuals com gelats de nata damunt el blau calent de la tarda. El sol eixampla el dia i el mar badalla, ensonyat, escup pedres ensalivades a la platja abaltida.

Roden núvols petits pel cel de posta, com terrossos de sucre que s'enfonsen al suc de taronja del cel.

Respira el vent

Respira el vent. Infla les veles dels dies futurs, potser miralls de mar lluent, potser naufragis.

Bufa el llevant entre els pins que guaiten, incansables, el mar, dempeus. Sacseja branques nues amb pinyes incrustades contra el blau i els núvols de pluja que creixen  a l' horitzó.

El vent pentina la mar hermafrodita, li arrissa els cabells d'aigua argentada, el miralleig d'estrelles pretèrites, espurnes de records.

Alena el vent damunt la sorra calenta, les petxines buides i les dones d'aigua que juguen amb l'arena entre els dits i amaguen les cues de peix dintre tovalloles blanques.

El vent respira.

Respira el mar

Respira el mar. S'acosta l'onada i es fa muntanya d'aigua, trencadissa d'escuma que es fon a la platja dels dies. Recula i torna, incessant. És sempre la mateixa aigua o tot el mar s'arrissa?

El mar gris, el mar blau, el mar groc.

El mar mirall.

Busco a la sorra els derelictes dels dies: una petxina gastada, una pedra rodona i perfecta. Joies.

Voldria pensar que també m'he endolcit, que moltes besades d'aigua m'han fet més llisa, sense tantes arestes sagnants.

Respira el mar. S'allunya l'onada i es fa vall fonedissa, avenc d'escuma a les fondàries del temps.

El mar verd, el mar blanc, el mar negre de la nit que gronxa i canta una cançó de bressol a la lluna.

El mar mirall.

Trens nocturns

Des de la teranyina dels anys, il.lusa, escampo engrunes per camins sense retorn. Sense saber que sóc pedra que s'estimba, carn del camí.

Roden primaveres, fora i endins, però cada ametller florit és el primer. I cada lliri nou. Amagades, crisàlides del temps, les fragilitats del cor són papallones d'un futur fugisser, pètals d'aire sota les mans d'escorça.

Quant d'enyor als núvols blancs d'aquesta tarda amb olor de pluja aturada al ventre. Amb escuma d'onades als peus del dia que dorm.

Fa mal, florir, despertar pistils i estams estèrils per camins de posta escrita.

Passen trens nocturns que no s'aturen per la pell blava dels records.

No plou

Avui l'aire és una llesca invisible de pa sucat amb mel. Els dits tebis de la primavera desperten la son blanca dels ametllers, la florida petita de les violetes, l'esclat groc dels pixallits entre l'herba tendra.

Però no plou.

Esperem que els núvols grisos s'arrissaran aviat, inflats d'aigua, damunt la set dels horts...

Júpiter i Venus jugen a empaitar-se amb la lluna plena, que escampa la claror argentada pels camins.

Però no plou.

Els dits tebis de la primavera escriuen camins de sargantanes a les parets.

Tan nou, tan vell.

L'home, xacrós, surt al balcó a veure el dia, tan vell i tan nou, sota el paraigua de pell blava del cel. Hi ha un tremolor d'ocell despert a la tebiesa de l'aire, una mica d'olor d'herba que creix, una promesa florida.

I se'n va xino-xano al banc dels si-no-fos, a veure passar trens. Als seus peus, petitíssimes veròniques blaves obren els ulls, i una ravenissa de mel desclou, mandrosa, els pètals blancs.

L'home, tan vell, reposa les mans d'escorça i mig s'adorm. Però cada vegada que obre o tanca les parpelles arrugades s'envola una papallona al seu voltant. Blanques, marronoses, tacades de vermell, grogues...s'escampen arreu del dia estrenat.

El sol, com un peix groc nascut de l'aigua negra de la nit, neda cel amunt i es queda un moment suspès, indecís, al sostre del món, fins que rodola avall a poc a poc, entre el suc de maduixa de la tarda quieta.

El vell, tan fràgil, mira la posta inèdita. Com un nou atles, té els braços cansats d'aguantar móns perduts. S'espolsa les engrunes de records, espera.

I quan el darrer tren del dia forada el túnel fosc de les estrelles, l'home, tan nou, puja poc a poc les escales feixugues i dolces de la nit.

Matí de diumenge

Matí de diumenge. Fred.
Tot està quiet, i em llevo amb els somnis encara mig vius a la desmemòria. No eren dolents. He estat amb gent que feia temps que no veia.
Quietud. Núvols. Un campana insistent. Res no es mou, llevat d'una branca d'olivera que tremola. Un pardal espars. Un gat furtiu.
Llar de foc apagada. Sé que encara hi ha brases i gaudeixo la idea del foc futur.
Sento la dutxa i sé que estàs despert, també. Esmorzarem.
Matí de diumenge i un xiprer que gronxa, al lluny.
Encara tenim els arbres. Encara tenim el temps. Encara ens tenim.

No vull res més.

Bolets a La Cirera

Hi ha núvols afuats al cel de La Cirera, parracs blancs esfilagarsats pel vent, esllavissats.

La Isabel, la mestressa, la germana, m'acompanya al Serrat a buscar bolets. Jo no en trobaria cap de bo. M'extasia la llum d'aquest migdia esplèndid, el sol tebi, les vaques de color de terra al prat verd, les pinyes arraulides sota els pins com flors de foc imaginades. I els bolets de vaca, tan grocs,  i els d'ovella, de color de fusta, tan grossos, arraïmats, que serveixen només per admirar la tardor que s'acaba.

Però ella sap els llocs, hi va amb l'experiència de molts anys: de dret, al racó privilegiat on els fredelucs treuen l'encís de la caputxa grisa, com barrufets secrets sota les romegueres o els marges.

Tornem amb dos rovellons esplèndids, també,  potser els últims de la temporada, color de posta encesa. Ens espera el dinar i la conversa a la cuina temperada, plena d'olors i de claror de tarda.

Òrbites

Mira

Les òrbites de les absències giren i giren, lentament. Xuclen des de dins de l'ombra negra. Som tan a prop i no podem tocar-nos!

Cadascú fa i desfà el seu propi collaret del temps, esbalaït de cada albada, sol dintre la sorpresa, astorat.

Milions d'anys d'estrèlles pretèrites ens fan el préstec d'una llum que sembla real. Engrunes còsmiques.

Les òrbites de les presències giren i giren, enfora, tan ràpides que semblen immòbils. Som tan lluny i podem intuir-nos!

Cadascú és ningú. Tan grans i tan petits, només som alè dels astres.

Les estrelles han trobat noves maneres de morir. Que vol dir viure.

Silencis

Plou seguit, sense parar.

L'aigua dels dies ens arrossega, inclement. Arrapats a les roques, xops i enfredorits, lluitem contra les onades que se'ns voldrien endur i, alhora, somniem estranys viatges mar endins, cap al país utòpic d'Horitzó, allí on les llegendes diuen que neix la llum i que pots tocar el cel amb les mans.

Entumits, amarats de llunes, aguantem una rera l'altra les marees. Els dolors petits, agulles de fred contra la pell nua, ens dipositen molses a les cames i  petxines a les mans que s'engrunen, lentes.

Quan, finalment, el sol esquerdi els núvols, sortirem esperançats al porxo, però potser ja no ens podrem moure.

Cireres d'arboç

                                                                      Fotografia:Joan Astor Vignau

La tarda afruitada s'ha fet cabdellet aspre a les cireres d'arboç. Hi passa la llum, tamisada; hi passen les mirades dels vianants sense rumb. Ocells matiners ja se n'han endut les més vermelles; queda el repunt de colors i les flors futures, a punt de caure en l'oblit.

Engrunes

Núvols trencats, aigua passada. El sol, tafaner, surt a mirar la terra rentada: la pell de l'herba, les fulles escombrades.
Quietud de tempesta acabada. Remor de riu inflat. Repunt d'ocells.

Som Cigronets perduts. Que les engrunes de sol ens tornin al camí de casa: adobarem teulats i encendrem el foc, quan la claror s'estimbi, exhausta.

Camí de faigs i boira a Cabrera.

Les fulles dels faigs, tan senceres i molles, semblen acabades d'envernissar. Al terra, flonges, o a les branques, transparents.

Caminants de diumenge (tot i que és dimarts) provem d'aturar el temps, il.lusos: volem endur-nos a la càmera el caient exacte de la llum filtrada per la boira, la perfecció intuïda d'un insecte aturat, els bolets tan escassos i pàl.lids a la cova d'una soca humida, la molsa com un abric del marge, el vermell encès d'una blada que ens espera al revolt del camí.

Caminants dels anys, fem conversa mentre el sol juga a cuit i amagar i es vessa per una esquerda de núvols damunt la plana de Cal Vidrier, estesa com un llençol verd a la vall esbalçada. "A tal hora aquí", diem, mentre els uns tornen a pujar la muntanya i  els altres ens quedem a a contemplar-la: espadats brodats amb vermells i verds i grocs. Confiem en les hores com si fossin reals.

Les esquelles dringuen, i sota els roures sacsejats pel vent les aglans que cauen són minuts rodons.

Farbalans de foc.

Finalment, plou. L'aigua s'emporta pols i recances i ho envernissa tot: el cel és gris i inflat, però els colors són lluents. Al camí de Vallcàrquera, amb el rerafons sonor de la riera que s'escola avall, el castanyer gran és un calidoscopi de colors.
Hi ha un manat de bolets vora el camí, color de crema cremada, olor de diumenge.

El dia té una claror curta. El migdia és una hora quieta que s'estimba ja cap a la tarda.
Penso en cases buides, llars de foc ensutjades i fredes.
Enyoro farbalans de foc i els pares que ja no hi són.
Però tornarem a parar una taula ben llarga.

Esperem ocells

Tristesa de pluja que no arriba, set dels camins.
Fulles que moren sense esclat. Fulles que encenen fanalets de tarda.
Penso en les arrels assedegades: som la mateixa xarxa sota la crosta eixuta. Però no ho sabem.
Ens mirem amb ulls de sorpresa. Amb ulls de por. Amb ulls d'absència. Oblidem que som carn del mateix temps.
Des de la carena, des de les fondalades. Obagues i clarianes. Branques amunt, mans esteses. Branques avall. Branques mortes.
Des de la petita gleva que ens manté vius. Des de la mateixa mort que ens espera.
Papallones a deshora.
Esperem ocells. Escampem  llavors.