SI MIRO ENRERE

Si miro enrere, cap al record de les dones d' Alpens que m’han precedit, sento una gran admiració i una profunda tendresa... i un punt de tristesa, també.

Parlo de les dones que treballaven a la fàbrica des dels tretze anys, que van veure morir la infantesa entre el soroll eixordador dels telers; de les que van cuinar i servir dinars a la fonda o van rentar muntanyes d’olles i plats  i després encara van anar a regar l’hort i a fer el sopar de casa. De les que van rentar cabassos de roba a l’aigua gèlida del safareig glaçat, de les que van estendre la roba blanca com una bandera de pau contra el cel molt blau i contra totes les batalles i les guerres, i la roba de coloraines com un arc de Sant Martí domèstic.

Parlo de les dones i les nenes que van carretejar infinites galledes d’aigua de la font a casa, o feixos de llenya menuda per encendre el foc. Parlo de les que van patir per poder posar a taula un plat de patates aixafades amb una rosta solitària. Parlo de les que van parir amb un dolor silenciós en la penombra de les cambres  i de les que hi van morir...

Parlo també, però, de les dones que malgrat tot cantaven: espellofant blat de moro, estenent la roba o rentant els plats; al voltant de la llar de foc o a l’hort de terra minsa i escassa o al carrer que escombraven curosament. Les dones cantaires van escriure sense llapis una història d’amors i de desamors; de petites mofes sobreenteses contra els poderosos que les oprimien i menystenien; van confegir melodies de tendresa per adormir les criatures i per plorar les penes amagades i ofegades molt endins del cor.

Parlo de les dones que van estimar i van ser estimades. De les que van estimar i van ser maltractades. De les que van estimar i van ser deixades de la mà de déu, amb criatures per fer créixer i una desesperança colgada molt endins del cor, com un terròs invisible de sang aglevada.

Parlo de les dones que van resar a un déu inclement i van encendre ciris d’angoixa i van confiar en una altra vida més plaent, perquè el dia a dia era massa devastador.

Parlo de les dones que no van poder aprendre de lletra i que per sempre més no van saber desxifrar les paraules escrites, o de les que van aprendre ben just a escriure el seu nom, o de les que van anar a estudi només dues o tres temporades i després van ser empeses sense remei a la fàbrica que esmicolava els somnis.

Parlo de les dones pageses i ramaderes, aïllades en masies solitàries i sotmeses a una jerarquia fèrria: el marit, el sogre, la sogra... que acomplien un ritual  esgotador de feines que començaven a l’alba i que no acabaven fins ben entrada la nit, quan les estrelles s’encenien una a una al vellut negre del cel, només per a elles.

Parlo de nenes que van haver d’anar a servir senyores capricioses, lluny de casa i del poble, a l’altra banda d’un món massa injust i massa petit. 

Parlo de les dones que, malgrat tot, van riure i van encomanar l’alegria de viure al seu voltant; que van fer créixer flors als terrats i als ampits de les finestres; que van criar pollets i ànecs i conills i van collir bolets i van fer créixer petites meravelles a l’hort: mongetes i ceba tendra, carbassons tendríssims i albergínies morades com la casulla de seda d’un bisbe.

Parlo d’històries no escrites, de vides que van tenir un lligam molt estret amb els boscos i el cel i les fonts; que van celebrar i maleir la neu i el glaç i el fang dels camins. D’històries que encara portem impreses a la pell, al cor, a les mans, a les cançons o als contes a la vora del foc, a les dites, a les paraules del Lluçanès tan nostres i, sovint, diferents.

Parlo d’històries i cançons explicades o cantades que han rodolat pel temps com còdols de riu, arrodonides i canviants...

Parlo de dones que van morir joves, potser nenes, i que van deixar un rastre d’olor de flors sense descloure a l’ampit de les finestres i als camps llaurats de les teulades, o de dones velles i sàvies que fins a darrera hora van mirar el món des de la sornegueria brillant d’uns ulls petits i enfonsats a la pell clivellada.

Parlo de la petita complicitat de ser de poble, que vol dir: sí, tenim el sol i el vent i les gelades. Tenim les solituds i les companyies i la petita certesa que cada dia es farà clar endins i enfora dels nostres ulls i per damunt de les muntanyes. Tenim la sort i les limitacions d'un poble petit, que ens empenyen a trobar feina carretera enllà però amb la certitud que tornarem als carrers petits on les converses passades i presents fan garlandes invisibles a tots els balcons, a les portes només ajustades.

Si miro enrera, cap al record de les dones que m’han precedit, sento una gran admiració i una profunda tendresa.

(Article complet publicat a Setembre el dia 7 de març de 2013)

Som

I ara te n'has anat tu, Ramon.

Dies enrera, l'Enric de la Palmira fugia de puntetes, sense que jo hagués trobat encara el moment d'anar-lo a veure...

No sabia que estaves malalt. No sabia que no ens havies de durar sempre. Et feia a l'hort, amb el somriure sorneguer sota el bigoti blanc, i sense saber-ho esperava trobar-te al carrer de Cal Vilamala amb el cistell ple de carbassons o a la fonda, al voltant de l'estufa que ens escalfa les hores.

Mai no havíem tingut cap gran conversa. Només les salutacions cordials i la petita complicitat de ser d'Alpens, que vol dir: sí, tenim el sol i el vent i les gelades. Tenim les solituds i les companyies i la petita certesa que cada dia es farà clar endins i enfora dels nostres ulls i per damunt de les muntanyes. Tenim la sort i les limitacions d'un poble petit, que ens empenyen a trobar feina carretera enllà però amb la certitud que tornarem als carrers petits on les converses passades i presents fan garlandes invisibles a tots els balcons.

Cada dia de cada any  tinc més records encrostats i la tendresa més recòndita.

Som fulla de gerani vençuda damunt la pedra engrunada.

Som vells amb mirada nova, meravellats de ser vius. De ser-hi.

Som joves que ballen la dansa per nosaltres i aguanten les noies amunt, amb les faldilles de campaneta efímera.

Som forrellats de portes obertes, de portes tancades. Som petjada damunt la pols i damunt la neu. Damunt la llum dels dies.

Som d'Alpens. De sempre o de fa una estona, tant li fa.

Som.

Alpens sencer ahir era una enclusa

Fotografia: Gent d'Alpens

Alpens sencer ahir era una enclusa, i la cançó dels malls encomanava una petita vibració a l’aire que feia tremolar els gallerets dels marges, tan vermells, i les orquídies petites i intocades. Fins i tot les orenetes, sorpreses i encuriosides, feien vols rasants i ràpids damunt de les teulades per veure les fornals enceses i  els homes i dones ajupits damunt dels ferros de color de cirera.

A la Fonda, el Lluís no parava de fer cafès i el Ramon s’asseia amb nosaltres a la taula groga, que li havíem ocupat.

A cal Jolis no paraven de vendre coques. A Ca la Glòria volaven les llonganisses i al Casino la cervesa omplia got rere got... 

L’olor del ferro calent omplia el poble de records. Aquest any, la festa de l'art col·lectiu convocava els absents als carrers amb converses actuals i pretèrites, encreuades com una punta al coixí dels dies perduts.

A la Fonda, el pare Enric eixuga gots amb un petit somriure sorneguer, quasi imperceptible, i el Ton de Cal Pei hi barreja cartes oblidades.

Al Casino, el Jesús de Cal Vinyes escombra les flors blanques de les acàcies i passa el drap per les taules vermelles.

El cotxe vermell del Jepino sotragueja carretera amunt. El camió de la llet sotragueja Ramal avall, esquivant la farola i les criatures que hi juguen, enfilades.

A Cal Jolis, l’Assumpció ven un pa amb torna una mica escassa, però regala conversa. La Pepeta de Cal Pei rega les flors de la finestra, escombra el carrer i xerra amb l’un i amb l’altre. A Cal Sastre cusen al balcó.

A Cal Peret Cai la Trini omple els gots als homes que hi fan la barreja. La Concepció torna a ser una nena arrissada que ajuda a la botiga i la seva mare talla costelles de xai amb un tall molt net i precís, i les apila damunt del paper d’estrassa.

Mossèn Tomàs fa la brometa amb tothom qui passa. Les campanes repiquen a missa.

Don José tanca l’escola i se’n va xino-xano, amb el diari sota el braç.

La Dolors de Ca la Deli, amb el seus passets petits de pardal, travessa a poc a poc la placeta i s’asseu a reposar, somrient, al banc de La Fonda. L’avi de Cal Sala li fa lloc i xerren una estona. La Remei, amb davantal blanc, feineja a la botiga, davant mateix.

Al carrer de Baix, la Palmira seu al porxo i el Paco de Cal Frígola i el Ferran del Casó passen tot xerrant, amb grans gambades. La Carme de Cal Guarda contempla la paret que ha convertit en un jardí vertical de flors i s'eixuga les mans al davantal, satisfeta.

Al carrer Vilamala la mare del Quico, sempre feinera i somrient, cull enciams a l’hort...

A Roca Monada l’altra Palmira, endiumenjada, mira embadalida una noia de ferro que corre a la paret, sota la carretera, i enfila el camí cap a l’església on l’àvia Maria, amb mantellina negra, passa el rosari i on l’àvia Caterina, amb mantellina blanca, canta cançons inaudibles.

A Cal Terra han obert la botiga de roba un parell d'hores. 

A Can Pous venen petricons de llet acabada de munyir. 

A Cal Teta la fressa dels telers no s'atura.

Al balcó de Cal Ferreró la mare de la Conxita, menuda i feinera, rega el devessall de flors.

A la Vinya, la ferreria està oberta de bat a bat, i pare i fill repiquen amb un mall alternativament  el ferro roent de l'enclusa, sense equivocar mai el ritme i després, amb unes grans tenalles, fiquen la peça a la galleda amb aigua. En refredar-se de cop, el ferro xiula una mica, i l’aigua bull amb una petita fumera.

Encisada, jo m’hi he anat acostant.

Hi ha un tel prim de pols molt negra a les finestres.  El Joanet, un home alt de mans grans i fosques i de somriure molt blanc i ample, em diu:

-         - Aparta’t una mica, nena... que no prenguessis mal!

Santa Margarida

Malgrat l'onada de calor, quedem a les vuit del matí per pujar a Santa Margarida de Vinyoles, un dels llocs emblemàtics de la meva infantesa, que feia anys i panys que no havia visitat.

Sembla mentida que puguem pujar sense sol, sota la fageda que, tot i eixuta, conserva encara la frescor del verd transparent.

En arribar, la carena de la muntanya se'ns obre com una flor, al mig de la qual l'ermita se'ns apareix com el pistil de pedra de la flor oberta.

I no ens cansem de mirar el paisatge estès, onades de verdor de boscos i, al lluny, la sanefa blava de les muntanyes diluïda en la calitja.

No som ben bé els mateixos quan tornem. Més feliços, més amics, enmig de la natura que ens habita.

Alpens: trobada de forjadors.

Guspires de foc, guspires d'aigua. El sol que fa l'ullet entre els núvols negres. Els malls que repiquen el ferro roent a les encluses.

Veure néixer les formes del ferro inert és una emoció que perdura. Notes musicals, espardenyes, músics, mans: la dansa d'Alpens, escrita amb ferro forjat contra un cel de pluja. Moviment estàtic. Anys de festes majors i generacions de ballaires concentrats en una obra d'art col.lectiva.

La dansa perenne i la dansa efímera s'agermanen per uns minuts a la fàbrica vella: la tonada tan sabuda entre l'olor del ferro; els dansaires joves admirats pels dansaires vells, que s'ho miren amb ulls aigualits sota les flors dels paraigües.

Quan la fira s'acabi i els forjadors es retirin, quedarà la memòria del que som i vam ser, dempeus sota el sol i les pluges. Memòria sota el rovell dels dies. Amb malls que repiquen els minuts roents d'això que en diem vida.

Taller de cançons al Lluçanès.

Fotografies: Josep Maria Costa

Encara tinc les cançons al cap. Iròniques, tristes, múrries, o alegres com un dia de primavera...

A Santa Creu de Jutglar florien els lliris blaus (a Alpens en diem sords i no es podien tocar).
- No toquis aquestes flors, fan tornar sord! -dèiem, de petites, i les miràvem amb respecte i amb ganes de trencar el malefici.

I les cançons que vam aprendre amb Isabel Iborra i Lluís Reina tenen aquest mateix aire ancestral, et reculen a records antics i a uns temps tan pretèrits que no vam conèixer, però que pressentim.

Vaig començar a cantar amb la mica de por dels qui no ho fem mai: en seré capaç, n'aprendré, em sortirà la veu?...

Però al cap d'una estona ja cantàvem sense pors, fruint de les melodies i les lletres tan divertides.

Va ser un taller molt intensiu: entre el matí i la tarda vam conèixer i cantar gairebé vint-i-cinc cançons, i en vam triar set per aprendre i cantar l'endemà, quatre de les quals vam assajar conjuntament amb la gent del taller d'acordió.

I tot això enmig d'un magnífic ambient: distès, divertit. Al cap de poc ja ens sentíem tots velles amigues, amics...No hi ha com les cançons per agermanar la gent.

I l'endemà tot confluïa, al poble. Els qui havien caminat els vells camins de la transhumància i els gegants; els qui venien formatges i melmelades i arrracades i culleres de fusta i la quitxalla que
modelava roses de fang; els cantadors i acordionistes i grallers...

Em vaig sentir privilegiada de poder-ho viure. I ens vam acomiadar amb recança, amb ganes de tornar-hi, enfilada com tenim ja l'ànima en el collaret antic de les cançons.

UN RASTRE D'ENGRUNES, ENCARA

Ahir va fer un any que la mare moria, un dia gris com aquest dimecres, que l'any passat era un dimarts.

Han passat llunes i sols, flors i ventades, però el record és ben viu, com un alè de vent o un glop d'aigua viva.

La mare, i el pare, ens han deixat un rastre d'engrunes que anem resseguint. A vegades els ocells del temps se n'han menjat bocins, s'han empassat records, i costa de retrobar el camí perdut. Però si mirem endins tornem a veure d'on venim...

http://paisatgedesdelafinestra.blogspot.com/2010/06/un-rastre-dengrunes.html

NADAL

...i torna el Nadal. Si ets molt jove, tant te fa, t'escapes tant com pots dels dinars de família. Si ets més gran, et toca fer de pal de paller i oferir, justament, el caliu de casa als teus.

L'any passat va ser l'últim Nadal amb la mare, i jo no hi era. Hi anava cada any, hi havia anat tants anys que no em vaig ni imaginar que el temps se'ns acabava.

I aquest any tornaré a la casa sense la mare, amb els que som, i farem com cada any, com si ella hi fos, com si el pare hi fos, amb el record no dit dels avis, amb les criatures que fan xivarri i ens salven del silenci.

Bon Nadal per a tothom!

UN RASTRE D'ENGRUNES

El passat dia 19 de gener va morir, als vuitanta-dos anys, Pepeta Plans i Sayós, d’Alpens. Per a nosaltres la mare, l’àvia, la besàvia. Per a tots, la Pepeta de Cal Pei.

I semblava que els dies s’havien d’aturar, però no. Han caminat dies i pluges, llunes i sols i ha arribat de nou la primavera, el bon temps que ella tant delia. Però ja no hi és. No pas com abans, almenys, amb la veu i l’abraçada i el somriure. Però sí en un record molt recent, com una brasa que ens escalfa i entristeix, alhora, el cor.

La Pepeta ens ha deixat, com el Cigronet del conte, un rastre d’engrunes per saber tornar a casa. Només que les engrunes són paraules. Perquè no és el mateix dir “flor” que dir “herba blava, jonça, gallerets o alls de bruixa...”. No és el mateix dir “casa” que dir “Cal Pei, Cal Ton, Cal Jolis, Ca la Damiana...” No és el mateix dir “bosc” que dir “Puigcornador, Santa Margarida, l’obaga clara o la costa del Graell”...

I si les paraules, que ens va saber guardar fins i tot en els anys més foscos, són un riu que flueix sempre nou i sempre vell...les cançons són com els gorgs: aquell lloc de la memòria col.lectiva en què les paraules s’encalmen i tenen fondàries insospitades, ressons d’una història no escrita que ens explica, de viva veu, amors i desamors, tristeses i alegries de pagesos i princeses, de caçadors i ocells, de guilles múrries, de barretinaires...cançons que la mare, com tantes altres dones que avui són o podrien ser aquí, va aprendre de la iaia Caterina i que la iaia havia après de la seva mare, i així podríem recular i recular cap a un passat que, cada vegada que cantem, es fa sobtadament present, ben viu.

I és que abans es cantava més, es cantava molt: per alleugerir la cadència de la sega o mentre s’espellofava el blat de moro durant les llargues vesprades de l’hivern. Es cantava mentre s’estenia la roba o es feia dissabte, mentre es donava el menjar a les gallines o s’arreplegava l’herba per als conills...

Ara, amb aquesta vida frenètica que, si badem, se’ns encomana, desaprenem que les cançons són una altra manera de respirar i de viure. Per això és tan important de trobar-nos avui i de compartir les veus que ens tornen les paraules enfilades com collarets d’una herència ben nostra, d’una llengua i d’una història col.lectives.

Gràcies, Pepeta. Gràcies, mare.

Tot és el mateix

La primavera i la mort estan, per a mi, estretament lligades. El pare va morir durant una primavera esclatant, fa quinze anys. La mare es va quedar, quan aquest any tot just havia començat, a mig camí del desig del bon temps...

Ara miro les flors i els arbres tan verds i sé que són la resposta. La vida i la mort roden com les flors i les llavors, en un cicle que sembla incomprensible però que sempre, constantment, recomença.

No devem pas ser menys que una herba o una papallona. Ni més.

Papallona quieta o llavor que vola, tot és el mateix.

Cau de formiga o niu d'estrelles, tot és el mateix.

Primavera i tardor: adolescències.

Estiu i hivern: madureses.

Som nous, som vells.

Acabem de néixer i ja tenim mil anys.

Naixem i morim. És un misteri, però no pas més insondable que la bellesa efímera d'una flor oberta al matí i tancada al vespre. Oberta per sempre, tancada per sempre.

Diem "sempre" i no entenem res. Diem "ara" i ja és "abans". Diem demà i era ahir.

Tot és blanc, tot negre. I la il.lusió dels blaus al mig, el miratge dels grocs, la irrealitat dels vermells.

Tot recomença.

CAL PEI

Cal Pei, durant la Fira del Jovent de diumenge passat. (lluçanès.com)

Diumenge passat vaig anar a Cal Pei, aprofitant que hi havia la meva germana i la seva família i que, per tant, no m'hauria d'enfrontar al silenci d'una casa buida. No hi havia estat des del dia de l'enterrament de la mare, fa més de quatre mesos.

Però el silenci hi era. Al pati, on encara les roses havien tornat a florir, com si no s'adonessin de l'error; a cada racó dels graons amb rajoles de color de terra, grogues o vermelloses. A Cal Pei, ara, hi ha un polsim molt fi de casa antiga que s'ha cansat de bategar.

Hi ha records mig esborrats, com els meus, i altres d'irrecuperables, com els de la mare i del pare i dels avis que ja no hi són. Coses minúscules que vaig oblidar preguntar, com ara: "On vaig néixer, jo? A l'habitació del davant? A la del mig? A la del darrera?". Se'm fa estrany, no haver-hi pensat, i que ara les preguntes em vinguin al cap com si encara hi fos a temps...

Observo cada paret, cada sostre embigat, cada finestra, amb una intensitat desconeguda. Les cases haurien de poder parlar, penso, perquè tenen somnis passats que amaren els racons, com una pluja imperceptible.

Respiro la claror esmorteïda de l'habitació del davant, tan freda a l'hivern i tan agradable a l'estiu, quan es pot obrir la finestra de bat a bat i sentir les rialles del carrer com si fossin a tocar, les campanades que cauen dins la nit com fruita madura, i la remor del forn de pa de Cal Jolis, que es desperta cada matinada.

M'aturo al quarto del mig, el de la iaia Maria amb el penjador de ferro ventrut de tan ple i tapat amb una cortineta (no hi havia armaris a les cases senzilles, abans). El quarto interior, amb una finestreta a banda i banda que comunica amb les habitacions del costat. Com si fos un cor que batega, amagat. Comento que aquí, abans, just a la paret que ara tapa un armari, hi havia un quadre d'un Sagrat Cor temible. "Sempre et mirava", comenta la meva germana, anticipant-se al que estic pensant. Perquè, quan la iaia ja no hi va ser, si estàvem malalts la mare ens hi aïllava, amb la pretensió sempre inútil que no ens poséssim tots malalts. I enmig de la febre veies el Sagrat Cor amb el cor sangonós a la mà que bategava dins l'ombra i et fitava, sempre, encara que tanquessis els ulls i no gosessis mirar.

El quarto de darrera, que ara dóna a un terrat que abans no existia, és un mirador damunt dels horts i les muntanyes que el sol de ponent daura amb pinzellades sempre diferents. La costa del Graell, que també vèiem des del taller; la mateixa que, aquest darrer any, la mare contemplava des de la seva habitació, a casa del meu germà, sempre atenta al viatge lent del sol des de l'hivern tan llarg cap a un estiu que ja no veurà.

No vaig pujar escales amunt, on encara sura, potser imaginària, l'olor de les peres posades a madurar, esteses damunt la palla, i l'olor inconfusible del rebost, amb patates grillades i tomàquet confitat. El rebost que després va ser el dormitori de les nenes, de les noies, de fet, que xerràvem i xerràvem fins que la mare ens feia un crit des del replà del pis de sota:

- Roser! Apagueu el llum!

I jo no entenia mai per què sempre es dirigia a mi, si de fet érem tres. Però jo era la gran.

FORJADORS DE FUTUR

Pujant pel camí de la vinya, a mà esquerra, hi havia la ferreria vella. De petita, m'agradava molt aturar-m'hi i veure la meravella del foc i el Joan que en treia el ferro roent amb unes grans tenalles. Llavors el repicava damunt el mall amb una força que a mi em semblava màgica. Perquè recordo el Joan molt alt i gros i amb la pell ennegrida del polsim del ferro: com una estàtua viva, com un gegant...

Anys a venir, jo vaig créixer i ell se'm va fer petit, humà i accessible. Llavors el trobava a la fonda, invariablement amb un diari al davant, el somriure fàcil i la xerrada amena.

Tot això m'ha vingut al cap aquest diumenge, durant la trobada de forjadors. Tants ferrers escalfant i picant el ferro, al costat de la fàbrica vella, al costat de l'arbre de Vulcà de l'any passat, que el rovell ha fet més nostre!

Tants forjadors de futur, penso. Tothom estava content. Es podia copsar l'alegria dintre l'aire radiant i olorós de ferro vermell.

Bon repòs, mare!

La nostra mare ha mort tal com va viure: serenament. Pensant més en els altres que en ella mateixa ("Per què no seus?", em va dir, i al cap de res s'adormia per sempre).

Viurem amb el seu record. Serem el seu record. Serem la seva força.

Calaixeres negres, camí d'Alpens

Vaig a Sant Quirze, camí d'Alpens. Encara falten tres quarts d'hora per a l'autobús. De Torelló a Alpens, més d'una hora i mitja. És el que tenen els transports públics. Així i tot, per a mi és com un viatge al passat, quan a Sant Quirze hi havia els autocars vermells del Jepino...han hagut de passar molts anys, per tornar a tenir autobús. Me'n felicito, doncs.

I m'ho agafo bé. Esmorzo a l'Sport, i el meu amic J. ja m'hi espera. "T'he guardat lloc", em diu, amb el somriure burleta, tot i que el bar és mig buit. I m'explica històries de sempre que, avui, semblen inversemblants: l'aventura de la marededéu venuda per la seva cosina, i que ell rescata d'un antiquari d'Olot. "En vaig pagar cinc vegades més", diu, pragmàtic, murri. Com que la imatge va estar enterrada, durant la guerra civil, no només la restauren, sinó que la "bategen". J. fa venir el mossèn a casa, la beneeix, i fan un dinar per a celebrar-ho.

Tot això ve a compte perquè, diu, no li agrada el color lila, que jo porto sovint. "És el color de la capa de Sant Josep, i el dels escapularis de la marededéu del Carme". Vés per on. Mai no se m'havia acudit.

I m'explica una altra història, encara més rocambolesca. "Has vist mai calaixeres negres, amb un marbre blanc a sobre?". No ho sé, em sembla que sí, i em vénen al cap habitacions fosques i calaixeres potser negres amb marbre blanc a sobre i capelletes transparents amb sants i marededéus a dintre, tot molt atapeït, carregat. "Doncs són negres perquè era un senyal de dol per la reina Isabel segona, quan es va morir". Quedo estupefacta, no sé si em pren el pèl. "Quan es mori el rei, hauràs de pintar negres els mobles de casa teva". Sí, home, i que més!. Riem una estona, i llavors se'n va amb els amics que realment esperava, els de cada dia.

A Alpens hi ha boira. L'autocar petit sembla qe gronxi, avui, irreal. Vaig a trobar la mare. Passarem un bon dia, el sol estriparà la boira, podrem passejar i fer el cafè a la fonda, al voltant de l'estufa central, que és l'ànima de l'hivern. El R. de la fonda, a la tarda, espellofa blat de moro a l'entrada, una espiga és vermella i em fa recordar el desig de trobar-ne una de vermella quan espellofàvem a casa i jo era petita. "Ara hauries de cantar", li dic, i m'explica històries de contalles i cantades a la vora del foc, que és el que volia sentir.

El sol es pon a la costa del Graell amb un devessall de núvols enjoiats de llum. "Adéu, mare, fins la setmana que ve".

Per molts anys, mare!

El dia 5 de maig, El 9 Nou va publicar un article en què explicava el recull que heu fet de “Els noms de les cases d’Alpens”. La foto que l’acompanyava és la més bonica que us han fet mai, crec.

No em canso de mirar-la. Era la fotografia que ens faltava, justament, com un quadre: “Retrat de la mare asseguda, llegint”, penso.

I penso també que aquest amor als llibres, a les paraules, dites o escrites; les paraules fetes cançons... és justament un llegat important: ens vau donar la vida, vós i el pare; i ens heu donat també aquesta herència subtil, una manera de viure i de veure.

Que per molts anys puguem escoltar-vos, doncs, parlant o cantant o escrivint, amb la petita descoberta quotidiana d’una paraula que havíem oblidat, o pouada encara més endins: una paraula inèdita.

LA FIRA DE L’HOSTAL DEL VILAR

L’endemà de la festa major d’Alpens vaig anar a la fira de l’Hostal del Vilar, aquest any. Abans era el dia de la tornaboda, el comiat de la gresca; ara, però, com que les festes es traslladen al cap de setmana, algunes tradicions se’ns trastoquen. Feia temps que no podia anar-hi, i em feia molta il.lusió.

Feia un dia brillant, inesperadament fred (una pagesa em comentava que a la nit havia glaçat, i que les tomaqueres haurien rebut). A l’horitzó, molt net i ben retallat, el Pirineu lluïa la primera neu, intocada.

Em pregunto per què m’agrada tant, la fira de l’hostal. Crec que no és pas per la fira en ella mateixa (malgrat que té una tradició de molts anys, és una fira ramadera com altres) sinó perquè aquí se m’esmolen els records d’infantesa: se m’hi afinen com aquest cel de tramuntana, d’un blau desmoblat (que diria Josep Pla), netíssim i sense núvols. Només els ocells, de tant en tant, el subratllen amb les seves signatures invisibles: com un adéu a l’estiu.

M’hi torno a veure de petita (tot era tan gran, llavors!) de la mà segura del pare, que saludava a dreta i esquerra i s’aturava sovint a fer petar la xerrada. Jo ho mirava tot amb aquella avidesa de què només som capaços a la infància: aquella capacitat de meravella que els anys, després, ens desgasten.

A la fira, hi redescobreixo els manats d’esquelles dringadisses, les peroles d’aram, els boixets de fer punta al coixí i les culleres de fusta de boix, tan groga i tan dura; renovo el tacte de la llana, i em retornen les olors: d’herba calcigada, de tebiesa de bestiar i de corts; de les garrapinyades d’ametlla i sucre i del pa torrat amb all; tot confós dintre d’una mateixa glopada d’escalfor humana.

Potser m’hi falten, ara, el sucre filat, i la xerrameca dels venedors d’ungüent de serp (que ho curava tot), i de flassades.També m’agradaria tornar a veure aquells xiulets grocs amb forma de canari, que s’havien d’omplir d’aigua perquè refilessin...

Deu ser cert, que tenim una memòria col.lectiva. Perquè jo sento que formo part d’aquest lloc des de fa molts anys. Des d’abans de néixer, suposo, de quan els meus rebesavis hi arribaven a peu, cansats, a trenc de dia, amb les sabates humides de la rosada dels camins.

L’altra gran meravella, sempre inèdita i sempre de bracet amb la fira, és el començament de la tardor: aquest caient tan vell i tan nou de la llum; aquest mirar de biaix del sol, que reinventa el paisatge i el torna precís i més íntim. Amb els colors acabats de rentar i submergits, a la posta, en una infusió de mel.

És l’hora de tornar a casa. Amb el jersei nou que ens hem firat, o amb el cobrellit d'hivern que ens abrigarà els somnis de les nits més llargues.

Pels revolts de la carretera, pels boscos, les primeres fulles grogues es gronxen amb parsimònia. I a les obagues, entre la molsa, o als solells, entre la pinassa, potser els bolets ja treuen el cap i acompleixen un destí efímer i perfectíssim.

La Pepeta de Cal Pei

A Alpens tots la coneixem, la Pepeta. Tant, que ja forma part del nostre paisatge íntim: el que recordem quan en som fora, el que enyorem.
La veiem passar amb el cabàs, dia sí i dia també, sempre enfeinada; o regant les flors, o passejant carretera amunt, carretera avall...
La Pepeta de Cal Pei ens guarda les claus que són de tots. I les paraules perdudes; els noms de les cases, els noms de les flors: l’herba prima, l’herba blava...Ens guarda les claus dels consells, les claus dels records, les claus de las cançons antigues.
Si estem malalts, té una paraula amable a punt; si estem bons, també un somriure...i a vegades, fins i tot, una petita, benèvola, fina ironia.
Però és que la Pepeta de Cal Pei és, també, la nostra mare. Per a nosaltres és tot això i més: molt més.
I és que, d’una mare, ho volem tot: que ens deixi fer la nostra, quan som petits; que ens deixi ser petits, quan som grans i tornem (i volem tornar sempre). Volem sentir-nos escoltats i agombolats; volem recobrar els records i les olors de la infantesa.
De les mares, ho esperem tot: la carícia suau, els llençols nets amb olor d’espígol, els macarrons del diumenge, el somriure a punt, la força.
A les mares, els donem ben poc: però ho prenem tot.
Gràcies per tot, doncs.
Per molts anys, Pepeta!
Per molts anys, mare!

La Dolors del Casino

Sovint la Dolors, discreta i callada, pren la fresca amb el Jep al portal de Ca la Munda, al carrer Vilamala, a Alpens.
Tothom qui hi passa s’hi atura, i parlen de tot i de no-res: dels anys passats, sembla mentida!, de la calor, de la secada que, si dura, malament rai...pocs bolets es faran.
La Dolors, tranquil.la i reposada, mira des del portal el cel d’estiu, que ja té el vellut groc de la posta a punt. Sembla que era ahir, quan seia a l’escola, petita, amb la Pepeta de Cal Pei al costat: l’amiga fidel. A vegades el Pere i el Joan, els germans respectius, es barallaven i volien que les nenes també ho fessin. Criaturades, pensa...
Sembla que era ahir, quan les vetlles d’hivern al Casino eren llargues i càlides, al voltant de l’estufa roent que convidava a la rotllana i a les converses...
El vellut del cel ja és ben blau, ben alt, quan la Dolors i el Jep tornen les cadires a dintre i endrecen els plats del sopar i, també, els records petits i el dia nou viscut, plegats.
Esperem trobar-t’hi (trobar-vos-hi) molts anys, Dolors, al portal de casa vostra, a l’hora dolça, com si encara festegéssiu, amb el vellut negre de la nit que cabdella estrelles com flors.

Aire que no torna

L’alè de la mort, dolç i terrible, ens ha passat frec a frec.
Morir-se és deixar un respir inacabat, l’aire que no torna. I prou.
Com una rosa que perd l’últim pètal.
Com la gota darrera d’un xàfec urgent.
Som tan petits, tan fràgils. Tan breus...
Inspirar, expirar...Una vegada i una altra. Només som rellotges fets de pols d’estrelles.
Però els dies roden i res no s’atura: tampoc el teu alè inacabat, perquè ara ets terra de cirerer.
Miro el paisatge sense tu, Pere, el brodat de cada flor damunt l’herba tendra, i de cop ho veig tot vermell com en una foto fixa, penso: alè. Alè que no torna.
Miro el dibuix dels arbres tan ben retallats al cel, sento la fredor que ve, els núvols amb dits petits de pluja, i abraço amb mirada de sorpresa la florida de roses que no puc aturar.
Ara el record de tu és fet de terra efímera i arbres, de flors immortals.
Ens vas dir el nom de cada herba petita.
Farigola i herba blava diuen, ara, el teu nom.
Jonça i alls de bruixa diuen el teu nom i murmuren llegendes.
Les cireres verdes diuen el teu nom i creixen amb la tebiesa del sol i el miracle dels dies.
Les estrelles altes giravolten com un gran rellotge còsmic.
Gallerets i blats creixen dins del teu record, són el teu record.
La claror s’estimba pels rocams. Anem a casa potser vençuts, però som alè que torna: el penúltim pètal.
Senglars i gossos ploren els camins.

(Alpens, 16 de maig de 2007)

Palmira

Palmira: tens nom d’arbre vincladís i gràcil, nom de ciutat mil·lenària...
Casa teva, a la carena, és aixopluc i recer, hort i jardí on cabdelles la llum i en fas fruit, molt lentament: mongeteres altes, tomàquets de color de núvol encès, geranis sota l’escala, com un arc de Sant Martí domèstic.
Palmira: palmera, oasi. Repòs...
De la carena estant, Alpens és una estesa de teulades adormides, sanefa transparent de muntanyes, volta blava i alta del cel. De llevant a ponent, la llum de mel de cada dia s’enfila i es fon als marges, travessa la casa i t’encén els vidres.
Potser fa sol, fa vent, tramuntana esmolada. O fred, o plou, i els núvols són apelfats com la panxa d’un conill petit…Potser la claror és més tèbia, o més grisa, però els dies et fan garlandes als balcons, com collarets invisibles.
T’hi sabem, a la casa enfilada, com un far. T’hi sabem i t’hi volem, sempre a punt de fer-nos un favor, sempre amable.
Per molts anys, Palmira: mirada de nit serena, somriure blanc de lluna tendra. Amiga...

Alpens, 11 de setembre de 2006.