Tot el temps del món

Està ple de gom a gom. Sento l’escalfor humana al meu voltant i, malgrat la calor, em fa companyia. No sé fins a quin punt els sentiments de la gent són de debò –potser més d’un està pensant ara mateix en les lletres del cotxe que encara no ha pagat, o en la pel.lícula d’aquest vespre- però en general es respira una familiaritat confortable, una escalforeta que diu: som aquí per un mateix dolor. Miro al meu voltant: homes, dones, molts cabells blancs, calbes rotundes, calbes incipients. També cabells arrissats i rossos de perruqueria, cabells amb grisos tot just insinuats. Però totes les cares em miren amb respecte, amb confiança, com dient: ets del nostres. Compartim el teu dolor.
Les cançons, són les de sempre. M’emocionen. Amb les primeres notes, sento ja la petita estrebada ràpida de la pell de gallina als braços, la tibantor a la pell del crani. M’agrada que no canviïn. Jo no canto mai –no en sabria- però m’arriben al cor com un doll de llum. I penso en tu, que has mort, que ets la protagonista de les cançons, de les flors, la receptora de les llàgrimes, la causant del dol...quina sort que tens! Avui hi ha molta gent. Devies ser algú important, devies tenir molts amics. Veus, mentre vas ser viva no ens vam conèixer; segurament eres la dona d’algú, segurament no m’hauries volgut conèixer. Però ara sóc al teu enterrament, i t’enyoro en silenci, ploro sense vergonya i penso que sí, que hauria sabut estimar-te. Avui mateix, amb aquest sol tan tebi, hauríem pogut fer una llarga passejada seguint el riu; t’hauries abocat a la barana del pont i jo t’hauria agafat de la cintura: “compte!”, falsament alarmat, just un pretext per tocar-te, malgrat els teus cabells blancs i els anys escrits a la pell que t’han fet la mirada tan dolça...
Ara el capellà parla de tu. Bé, per descomptat. “Una bona dona”, “una esposa fidel”, “una mare exemplar”... Bah! Xerrameca. Tòpic rera tòpic. Jo sí, que t’estimo de debò. M’haurien de deixar dir tot el que em vessa al cor, aquesta allau de tendresa inútil serviria, avui. El teu vidu tornaria a casa pensant que havies estat molt millor. Potser no se n’havia acabat d’adonar, ja se sap; els anys esmussen les emocions, les tornen arrodonides i estèrils com còdols de riu. Els teus fills lamentarien tantes ocasions perdudes en què et podien haver conegut: una dona, no només la mare sempre a punt.
Si em deixessin dir!..Ara, la pau. “Doneu-vos la pau”, diu el pallasso: m’agrada, això. Encaixo cordialment, entusiasta, amb tothom qui tinc a l’abast, a dreta i esquerra, al darrera, al davant,i per ganes els abraçaria i tot. Sento el tacte de les mans humides, de les càlides, de les mans eixutes i de les lànguides, com peixos morts. Tant se val: tots són els meus, els nostres amics.
Gràcies, sí, vull un recordatori. Veus? Ara ja sé el teu nom, i m’agrada. “Marta”. No podia ser altrament. Avui el cel és de vellut, diu el teu nom als quatre vents. Quin gran dia per morir, Marta, quina cerimònia tan bonica en aquesta església tan ben posada, al cap del pont, aquest pont tan majestuós i tan alt. Et recordaré. Et duré al cor i t’agombolaré, parlaré amb tu fluixet, t’explicaré el color de cada tarda, i cada olor de cada dia d’aquest estiu encara tan verd, tan ufanós.
Potser la gent no m’entendrà. A vegades em miren malament, saps, i llavors m’adono que estava parlant i gesticulant sol, o potser amb algú com ara tu, Marta. Algú a qui podia haver estimat. No en facis cas, si ens miren malament. Arrepenja’t al meu braç; compte amb aquest graó, que no ensopeguis. Fa temps que ja no em preocupo de si em miren o no, o de què duc posat, perquè accepto les mirades, el fred i la calor i la pluja i la neu com a regals que em diuen que sóc viu.
Duré el teu record embolicat a la seda de la mirada que no em poden prendre. Un mort és millor que un viu, t’ho juro, deu vegades millor. Sé que m’escoltes. Jo també sóc una mica mort; no gran cosa, encara no del tot, vaig tirant. Em fan mal els peus, sovint...
T’estimaré dia i nit, fins i tot quan els teus comencin a oblidar-te, que ho faran, empesos per aquest dia a dia tan bèstia que s’han muntat: pagar la làpida, els serveis funeraris, les flors de debò; després les flors de plàstic, la missa de cada any, potser una nota molt petita a la premsa...i el no-res. Es pensaran que ja ets només un munt d’ossos i després ni això, no hi pensaran.
Però no t’espantis. No pateixis. Jo t’explicaré puntualment cada petita alenada de vent, i les flors que es desclouen, i les flors que es tanquen. T’explicaré les estrelles tan altes de cada nit, i el seu viatge rodó de llevant a ponent, o la lluna amb quatre cares, com una màscara de Carnestoltes-fredes-tira-pets-a-l’olla. Vindré cada dia al pont on, avui, t’he conegut. Mira que n’és, d’alt. Fixa-t´hi: és una meravella, l’aigua. Un miracle. La sento a la pell. La miro, i sóc ben endins d’aquesta mirada, potser un peix de color de roca, o un sabater de potes ingràvides, o un còdol llis amb vellut de molsa...
Estàs cansada? Ja callo. Ja ho sé, que xerro massa, però no me’n sé estar. Estic tantes hores sol... Reposem. Seu aquí, veus? Tens raó, no cal dir res més. S’hi està bé, agombolat amb la sentor del ciris i el resclosit de pedra humida dels segles al ventre fresc d’una església alta, o al marge herbós de l’aigua que mai no es repeteix. Escolta, olora. Plora, si vols, ja ens coneixem, no hi fa res. Llepa el silenci com si fos un pinyol àcid i ensalivat de pruna groga. Perquè tenim molt, molt de temps.
Tinc tot el temps del món, Marta.

FAIG EL QUE PUC

No em puc moure. Així i tot, cada matí, quan noto a la pell l’escalfor del sol (la petita, única, i renovada tebiesa), penso que sí: que sóc viu, que tot està bé. Faig el que puc per creure que cada dia és nou. Respiro l’aire que m’era destinat i reservat des de milions d’anys com si fos el més preuat elixir, i torno a meravellar-me.
Vull meravellar-me. De la claror d’una estrella pretèrita que sembla present: de la mort que sembla vida, de la vida que només és una mort latent.
Però, si us he de ser sincer, els petits gestos quotidians també em fastiguegen, a vegades, engolits per una nàusea que intento dissimular, que provo de no creure’m. Em cansen les coses molt vistes (o potser em cansa la mirada) i em deleixo per la més mínima de les novetats: la piuladissa propera d’un ocell que no reconec, o el dibuix i el color fugisser i inèdit d’un parrac de núvol...
Ser viu és una cosa estranya: mai no ha acabat de sorprendre’m. Ser viu i saber-ho, ser viu i no saber-ho: com s’entén? A vegades, la consciència de la vida em sembla un regal immerescut: com ser al mig d’un mar ignot sabent que pots atènyer alguna riba; però hi ha dies en què penso que pensar és una tortura refinada i cruel.
Perquè, per què no es pot parar, de pensar? Potser seria millor ser una pedra, ben plana al fons d’un pou, plena de verdet, veient només el cel rodó i canviant com a única veritat i horitzó; o un còdol arrodonit i arrossegat aigua avall dels dies: un còdol que encaixa exactament amb el llit del riu que encaixa exactament amb el vessant de la muntanya que encaixa exactament amb la serralada que...és tot un trencaclosques, només? O un joc de nines russes grandiós?
Sóc vell i xaruc, tot pell de crosta, escorça dura. Però encara sento amb nitidesa les petites remors que amb els anys he après a destriar: el petit escàndol dels grills, el fresseig nerviós dels conills porucs, la cançó de poques notes dels ocells (com si fos escrita en un pentagrama escolar), les petjades reposades d’una vaca grossa de color i de sentor de terra. O el vent: inconstant, voluble, mentider...viatger. Potser ple d’una saviesa estranya, que jo mai no podré atènyer. Vent esmolat del nord, escombranúvols, o vent humit de llevant, amb dits inflats de pluja...
O el foc. El vaig sentir molt a prop una vegada: el foc, la mort. Avançava implacable, com una tempesta letal, aliat amb un vent de ponent ressec i traïdor. Udolava i reculava, i es tornava a menjar l’aire, com un tro que no s’acabés. Es va pondre el sol a migdia, vermell com una ferida oberta. Queien volves de cendra, com si la mort nevés, i tot girava indefens dins del remolí...Les guspires volaven i abrandaven el cel, els cors. Perquè el temor era desig, també: de morir, de travessar la frontera. Em vaig voler quedar, vaig voler fugir. Llavors vaig saber, ja, que tinc els peus (i potser el cor) de fusta.
El foc va passar de llarg, però em va deixar una fonda ferida inesborrable, un grumoll espès de tristesa.
Va tornar l’aigua. La desitjava tant, que vaig viure una glopada de dies sense preguntes, escoltant àvidament el soroll petit i rodó de les gotes esparses, primer, com si fos el tic-tac d’un rellotge vacil·lant o el batec d’un cor indecís...però que després queien seguides, amb un plor desfet de cabells de noies fent l’amor de nit. L’aigua m’omplia voluptuosament, amarava els meus somnis de desitjos i records: rieres revingudes, sallents impensats abocant l’aigua sense brides roques avall, gorgs de placidesa misteriosa, peixos de llum, sabaterets de quatre potes caminant damunt la pells dels bassals dels ulls, libèlules de colors impossibles obrint i tancant les ales dels instants...!
Tot està bé? Qui sap. L’alegria i la tristesa se m’han barrejat tan endins, tan íntimament, que ja no puc saber-ho. De vegades voldria, encara, que algú m’estimés: senzill! Però potser ja no ho vull amb prou força i ni recordo d’esperar-me, de desitjar-me.
Simplement em desperto, cansat, cada matí, sento el batec imperceptible que em recorre les venes, i llavors els malsons o les tendreses enyorades de la nit reculen per deixar pas a una lenta onada de records.
Recordo la mà. Llavors jo encara era molt jove, tímid i inexpert. La mà de la noia que em va acaronar, un dia, i que era tendra i fràgil i feia olor d’albada... La noia que es va asseure al meu costat, sense dir res. Com un miracle. Llegia. Jo l’abraçava just amb l’ombra, també en silenci. Callàvem. No era res involuntari: callar pot tenir la força de tot un món comprès i compartit. Mentrestant, el sol i el vent i els núvols feien i desfeien el seu calidoscopi secret mentre jo i la noia vivíem dintre d’un mateix desig, tan dolç que s’acomplia en ell mateix, que aturava el temps...
Però allò només va durar un estiu. Ella venia tant si feia sol com no, i jo l’esperava hores i hores: absort, pacient. Però va arribar el fred i ja no va tornar.
Recordo com la vaig enyorar, un dia de tempesta. Jo bevia l’aigua amb avidesa i recança alhora: em sentia ple de vida, net; però també patia la seva absència, i tanta vida no compartida em feia un mal intens, potser un dolor en el fons feliç, perquè era ben conscient que encara tot era possible. I em sentia feble i poderós.
Però ja us dic, es va acabar l’estiu. El temps, aparentment aturat, havia caminat per dins de la nostra insconsciència, com un corc; havia minat l’alegria, ensorrat la confiança.
Van començar les fastuoses postes de sol rogenques, liloses, enfredorides. Els capvespres de tardor són una orgia de colors perquè tothom s’enyora. Ho vaig saber llavors: la tristesa és un devessall de llum desaprofitada; sense ombres, plana: un llibre sense paraules, una música sense so, només imaginada dins la febre. El record de la noia, tan càlid i tan punyent alhora, m’omplia la pell de vermells irats, d’esclats impensats de joia groga, de dolors de cendra.
Hge viscut en solitud, després, passant d’una mà a l’altra la sorra inabastable dels dies amb la il·lusió d’un passat, d’un present. Però tot és futur, és a dir: res no és encara. Vola un ocell i el miro intensament, però en miro un altre i me l’esborra, i el perdo. Veig una formiga, puc distingir-ne les sis potetes exactes, però vénen les altres, la corrua, i la corrua ja no és la formiga. I jo mateix? Sóc el d’abans, el d’ara, el de demà? Em vaig adonant que res no és. Repapiejo.
També sempre el mateix horitzó, em semblava. Em pensava que sabia el nom i la posició exacta de les muntanyes; que interpretava correctament els blaus de pissarra de la llunyania i el paper de fumar de la boira i les distàncies; o la llum vincladissa del paraigua de sol que em torna els ulls verds i transparents...
Però avui ho miro tot i no ho reconec. No em reconec. Tant de temps viscut, i no sé res. Penso: “muntanya”, i la paraula arriba que no és res, només una engruna de cosa imaginada.
Giro els ulls endins i enterro el cor a les arrels dels dies. Medito. He vist néixer i morir tantes papallones efímeres, que ja no sé si són flors que volen o insectes amb arrels. Potser les muntanyes són núvols i jo em pensava que no es movien. Potser les roques no pesen, o les noies són de pedra i les roses de carn!
Han passat dies o anys? No ho puc dir. Només sé que avui em sento vell, amb mans de fusta i peus ancorats per sempre. Per què encara sóc aquí? O aquí i allà també és un miratge, com el passat i el present?
Potser em va faltar embranzida. Qui sap si les òrbites dels amors i els desamors només es troben una vegada dintre el buit estel·lar, dintre el temps que no és. Em va fer por fugir, dissoldre’m en el futur i perdre les arrels que m’ancoren a una petita placidesa? No ho sé.
He desaprès la solitud. No hi ha molles de pa al camí de tornada: el conte del Cigronet és mentida. Se les han menjades els voltors que em roseguen el fetge que creix i creix absurdament. Han tocat les dotze de la nit i he perdut la sabata de vidre, o potser la Ventafocs només era de cristall i al mirall de la madrastra es fon la neu i la tristesa inunda torrents, rieres, rius plens de deixalles, inhòspits.
No sento ni la rosada de la nit. Massa pell de crosta, massa escorça. La lluna gira i gira, però mai no sé ben bé com és. Em pensava que estava bé; que no volia moure’m, i que en tenia prou amb un record que potser no va ser i amb el menyspreu displicent d’un vent busca-raons i rondinaire.
Ara voldria anar-me’n. Refer el camí, tornar al ventre matern, recomençar. Sóc la mateixa llavor que era? Em podria engiponar unes ales de cera i fondre’m ben a prop del sol, si de debò ho vulgués...Però potser ja és tard.
- Per què no em puc moure?
- Perquè ets un faig – m’ha dit, sarcàstic, el vent rodamón que no té arrels.