Cargol nu.

A la platja dels somnis, he trobat un cargol buit, remorós d'onades, i he pensat de fer-ne un niu per a les meves pors.

Però llavors he vist que només en quedava l'esquelet nu, blanc i esmolat.

Maroma

 

Rodney Graham

Vivim a la frontera del temps, a la maroma. Fem una passa darrera l'altra, a poc a poc. Inexperts. Inconscients.
Fins que ensopeguem, i el tast del buit ens obre la boca de la por.
No miris avall. No miris. Vés endavant i marca't fites curtes: fins a l'altra banda d'un espadat petit.
Les busques del rellotge s'han fet flexibles. Camina per les mans del temps, la maroma. Funàmbul de tu mateix. Equilibrista.
Però finalment goses mirar avall i, malgrat tot, camines. Avall, on hi ha amics perduts, amors deserts, pares morts, avis que no vas conèixer. Avall, on dormen els mots sota la neu dels dies.
Mira la por. De fit a fit, mira-la No és res. Es desfà com guspires d'aigua, com gotes de sol.
Som gent de frontera. Emigrants del nostre propi cor, viatgers. Anem carregats de desamors, de desitjos.
Deixa anar llast, despulla't. Caurà la por com una crisàlide eixuta. Seràs papallona, seràs flor que vola. Seràs instant, un glop de vent.
I què més volies?

Finestra

René Magritte

Aparto cortines i més cortines, fins que m'adono que la finestra no hi és. O sí. Més avall, més petita.

Entra una mica de sol.

Eres al meu costat, però ara et veig al terrat de la casa de l'altre cantó del carrer. "Vés amb compte", penso. No hi ha barana.

Tanco els ulls i m'adono que la casa sencera gronxa. De fet, gronxa tot. Les cases, el carrer.

M'abandono a les onades.

Espantaocells

Vivim en el passat de la llum d'una estrella. Mirem cap a un futur incert i el present se'ns escapa com sorra entre els dits. Qui som?
El temps ens llaura com si fóssim un camp gebrat.
Obre solcs a la terra dura. Cova llavors.
Reneix, mor.
Floreix uns instants efímers.
Plantem espantaocells enmig del no-res però, per sort nostra, els ocells no ens fan cas. Vénen, riuen les nostres pors.
Vivim del  record dels ocells pretèrits.
Vivim del present dels ocells temuts i desitjats.
Construïm rellotges per escriure'ns.

I, malgrat tot, ens estimem.

We live in the past light of a star. Looking towards an uncertain future and the present is slipping away like sand between our fingers. Who are we?
Time ploughs us like a frosty field.
Opens furrows in the hard earth. Incubates  seeds.
Reborns,  dies.
Blooms  ephemeral  moments.
We plant scarecrows  in the middle of nowhere, but luckily for us, the birds will ignore them. They come and  laugh at our fears.
We live on  memories of past  birds .
We live on the present of  feared and desired birds.
We build clocks for writing ourselves.
And in spite of all that, we love one another.

Ciutat

Una ciutat desconeguda. Els carrers plens de cotxes rabents sembla que corrin a dessagnar-se en algun lloc remot, com si fossin artèries d'alguna bèstia viva.

Se m'acut refugiar-me en la verdor d'un parc, però quan miro amunt m'adono que les capçades dels arbres són d'un plàstic espès. Al terra, bolets de paper i deixalles.

Em fico en una casa fosca. Al capdavall, hi ha números il.luminats: una xifra gran, centenars de milers d'alguna cosa. Els números van canviant.

Ara baixo unes escales entortolligades, com una serp de pedra que es perd en la boira. Intueixo espadats a banda i banda. He d'arrribar, però el camí és tortuós, i porto un vestit de ferro que m'estreny i m'adoloreix cada racó de la pell.

Hauria d'arribar. Hi ha una tendresa recòndita dins del dolor.

La brasa viva del cel

 

El vell somni, sempre igual i sempre diferent.

Arribo a casa (és grisa i buida) i sento una criatura petita que plora. "Com he pogut oblidar-me'n?", penso, i corro a consolar-la.

La tinc als braços, obro la finestra. Crema en somort la brasa viva del cel. Una mica de vent de no-res l'abrandaria.

Dofí

T'abraço i ets un dofí. Nedes mar endins i se m'emportes a una festa de salts i escumes. Sento la teva pell freda i tèbia alhora...
Però t'he perdut. De cop recordo que no sé nedar i començo a enfonsar-me.
Palpo la paret d'aigua i encenc la porta blanca per on es surt del somni.

Exactament

De cop, m'adono de l'absència. M'han fet passar amb raons.
- On és el pare? -pregunto.
La resposta és vaga i em fa enfadar. No m'ho volen dir.
- Vull saber on és el pare, exactament!
Dic "exactament" amb tota la ràbia del desconcert. I li dic a una mare que no és ben bé la mare, perquè no la tracto de vós. El pare tampoc no és ben bé el pare, però.
Un cop de vent fa picar la finestra oberta. En sento la seda freda a la pell i penso que l'he de tancar, però no ho faig.
EXACTEMENT, penso, i la paraula em pesa a les espatlles com una motxilla de pedres. Cada pedra és una lletra, i en sento les arestes doloroses.

Està a punt de ploure. Somio que somio un cel gris, inflat. La tempesta està a punt de caure, exactement a punt d'estimbar-se del ventre del cel.

Dones d'aigua

Planto la tauleta de nit a la sorra i encenc els llums de la nit. Dormo sota  la cúpula de les estrelles i una saviesa mil.lenària em va desxifrant enigmes a cau d'orella.

M'abrigo amb xarxes de pescar molt antigues, que la salabror de molts mars ha deslluït. Tenen petxines incrustades i serrells d'algues.

De cop, l'aigua em llepa els peus nus i desfà la sorra sota les cames. És la marea, que puja. En un tres i no-res, suro a l'aigua fosca. Em fa mal l'esquena, sento que els ossos se'm claven a la carn, però penso intensament en l'onada que em gronxa i, de mica en mica, l'espinada es fa flexible. Les escates m'abriguen les cames i sento que algú canta. Algú que sóc jo. No sóc dona i peix, sóc sirena. Canto tonades ancestrals que no sabia, i els mariners cansats acosten les barques i dormen.

Quan es desperten i arriben a la platja s'adonen que són centaures.