Sóc només pols, però em penso estrella.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Records. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Records. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 de novembre del 2008

Record de Joan Bruguera



Ha mort Joan Bruguera, de Vic, cosí del pare. Ell i la Mingueta havien viscut en un pis molt alt del passeig, de Vic, en un edifici únic, perquè tenia esgrafiats de colors torrats i grocs a la paret. Quan anava a Vic amb el pare (moltes vegades, per anar al metge), ell havia de fer mil i un encàrrecs, i jo em trobava submergida al seu costat enmig d'una boira freda: molt freda. Contrastant amb aquell fred humit, que et travessava els jerseis com un ganivet i t'amarava els ossos, Ca la Mingueta era com un oasi molt tebi. Quan hi arribàvem, a l'hora de dinar, el sol ja havia esparracat la boira, i jo mirava per la finestra tan alta els cotxes i la gent, que semblaven de joguina, i llegia (sense poder-ho evitar) tots els rètols del carrer, de coloraines, com crits.

El Joan era una abraçada dins l'abraçada: la calidesa humana dins la calidesa del pis, ple de farbalans i d'objectes decoratius que em fascinaven: casa nostra era molt més auster. La Mingueta apareixia amb un davantal i envoltada d'olors que obrien la gana, de la cuina estant; i ens entaulàvem al menjador petit però ple de llum.

Passades les primeres cullerades, però, jo començava a patir: perquè m'omplien el plat desmesuradament, i era impossible acabar-s'ho tot. Sort que el pare se n'adonava, i al capdavall m'indultava:
- No t'ho has pas d'acabar tot, si no pots...

I llavors enretiraven el plat massa ple. Era el moment d'esquitllar-se al costat de la finestra i treure de sota el televisor la col.lecció del "Capitán Trueno" del meu cosí: una bona pila, i no n'havia llegit quasi cap: un tresor!

Sempre em recava, marxar sense haver pogut acabar de llegir.

Llavors acompanyàvem el Joan a l'Atlàntida, on feia de porter, i jo el veia molt important, amb la jaqueta grisa i el somriure lluminós de sempre.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Record de Toni Cadenes


El passat dia 10 d’octubre va morir a Granada, als 49 anys, Antoni Conca; per a nosaltres, Toni Cadenes. Li dèiem així per la quantitat de quincalla que solia portar posada: braçalets de punxes, cadenes, agulles imperdibles...i lemes anarquistes. Tenia clar qui eren els opressors i qui eren els oprimits; això li havia portat problemes.

El Toni, a vegades, era com un nen gran, et deia mentides que potser ni ho eren, perquè ell se les creia...

Les circumstàncies de la seva mort no estan clares. Sembla que va morir a l’estació d’autobusos de Granada, quan volia tornar. La gent passava pel seu costat amb indiferència. Fins que es van adonar que era mort.

No sé com t’hauria anat a Torelló, Toni. No devem ser gaire millors.

Però jo vull creure que, a Torelló, no t’hauríem deixat morir.

Una abraçada, Toni...