Sóc només pols, però em penso estrella.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris general. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris general. Mostrar tots els missatges

dilluns, 9 de juny del 2008

Air Berlin: rectificació o boicot!

Una campanya exigeix al directiu d'Air Berlin que rectifiqui

La web Criteri proposa d'enviar-li una carta advertint-lo d'un possible boicot

Continuen les demostracions d'indignació per l'article (pdf) que el conseller delegat d'Air Berlin, Joachim Hunold, va publicar a la revista de l'empresa. En aquest article Hunold menysté la llengua catalana. Doncs bé, malgrat les reaccions contràries, ni se n'ha desdit ni disculpat. Per això el portal Criteri ha llançat una campanya per a declarar el boicot a la companyia aèria, si l'alt directiu no rectifica, amb aquesta carta.

La carta critica la forma i el to de les opinions que Hunold expressa en aquest article, li demana que faci arribar alguna declaració o comunicació en el sentit que Air Berlin respectarà la realitat lingüística catalana, i acaba amb un avís: 'Altrament, em veuria impel·lit a recomanar a totes les meves coneixences i a tot el meu entorn ciutadà que prescindís, d'ara endavant, dels serveis d'Air Berlin i escollís una altra companyia per a volar.'

(Informació de vilaweb)


dilluns, 19 de maig del 2008

Les terres de l'Ebre també són Catalunya




Catalunya és ara mateix un país sense rius. Els han assecat o contaminat quasi tots. Per alguns d’ells, l’única aigua que hi circula és la de les depuradores. La major part dels aqüífers estan contaminats. I ara volen eixugar l’Ebre. Això sí, a poc a poc, no sigui cosa que la gent s’adoni del que realment està passant.

Nosaltres sabem que l’Ebre ha estat un gran riu. Però també sabem que ja no l’és, que està en crisi. Lo nostre riu ja fa anys que no pot assegurar el bon estat del Delta. La salinització, la regressió i l’enfonsament del Delta no s’aturen. Actualment hi ha molts estudis sobre el Delta, però no hi ha cap tipus d’actuació estratègica realment efectiva. Per no fer, ni tant sols han estat capaços de defensar el cabal mediambiental aprovat per la Comissió per la Sostenibilitat, i amb el suport del Parlament català el proppassat 28 de desembre de 2007. El govern central ha dit que no tindrà en consideració aquest acord.

El govern de Catalunya està demostrant que és incapaç de gestionar una sequera que, per una altra banda, era perfectament previsible. Hi ha una potent campanya mediàtica on es mostra un país amb els embassaments buits i la població angoixada perquè s’anuncien nou mesos de restriccions en l’ús de l’aigua si no es fa el transvasament de l’Ebre.

La lluita de la gent de l’Ebre ha estat sempre ferma, clara i digna. No hauríem pogut modificar la llei del PHN sense l’ajut inestimable de molta gent com la de Barcelona i la seva àrea metropolitana, la de la Catalunya central, la de les comarques gironines, la de la terra ferma, la de la conca del Xúquer, l’ajut de la comunitat científica, de les grans i petites organitzacions ecologistes i, com no pot ser d’altra manera, dels nostres amics i amigues de l’Aragó, amb els quals ens uneix la lluita per la defensa d’un mateix riu que ens vertebra i en molts casos ens dóna identitat.

I ara, el nostre govern ens ha deixat sols. Diuen que són 5 milions i mig de persones que necessiten l’aigua de boca. I no és veritat. La realitat és que som 7 milions de persones que volem avançar junts per fer un país millor i més pròsper. Un país on no hi hagi ciutadans de segona i on l’equilibri territorial sigui alguna cosa més que una frase electoral. Un país on es preservin els recursos naturals en bon estat per a futures generacions, on les persones estiguin per damunt dels interessos privats.

Afirmem que aquesta sequera ha estat mal gestionada, que els responsables han de dimitir, començant pel Conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar. Afirmem que les mesures espectaculars que s’estan emprant (com són els vaixells, l’estat d’emergència, etc.) són per justificar la mercantilització de la gestió de l’aigua a Catalunya. A càrrec del poble, i amb els diners de tots, afavoriran interessos privats. Constructores, grups bancaris i lobbys de gestió de l’aigua es freguen les mans pel negoci que faran.

Només els falla una cosa: PLOU!! Sempre han dit que el problema és d’uns quants hectòmetres cúbics. Primer eren 30 hectòmetres del Segre, després 50 fins al juny de 2009. Doncs bé, actualment la pluja ha eixugat aquest dèficit, ha deixat als embassaments del Ter-Llobregat els hectòmetres cúbics que volien, i segueix plovent. Per tant, si ens deien la veritat i aquesta aigua només la necessitaven fins que estiguessin les dessaladores en marxa, no hi ha cap motiu per a fer la interconnexió CAT-ATLL. Gastar més de 200 milions d’euros de tots nosaltres en aquesta obra, són diners llançats sense cap justificació.

Demanem, per tant, al govern de l’estat que derogui el decret 3/2008 i posteriors, i al govern de la Generalitat de Catalunya que s’apliqui a coordinar les polítiques de gestió de l’aigua, dels regadius, dels plans urbanístics, per fer-les compatibles amb la salut i la recuperació dels rius i dels aqüífers, que són les veritables artèries que articulen i alimenten la vida d’un país.

No hi ha cap excusa per fer el transvasament de l’Ebre!!

Los transvasaments no són la solució!!

Visca les Terres de l’Ebre!!
Amposta, 18 de maig de 2008

http://axc.cat/ebrenet/bloc/?p=148

Video de la manifestació
http://axc.cat/ebrenet/bloc/?p=147
Amposta, punt de partida
http://axc.cat/ebrenet/bloc/?p=146
Imatges de la manifestació
http://axc.cat/ebrenet/bloc/?p=145
Notícies 18-05-2008: Especial manifestació
http://axc.cat/ebrenet/bloc/?p=144
Notícies, 18-05-2008
http://axc.cat/ebrenet/bloc/?p=143

Mira també:
http://axc.cat/ebrenet/bloc

divendres, 9 de maig del 2008

Fora Sostres, llibertat Franki!

Una vegada més, el “periodista” Salvador Sostres insulta indiscriminadament, des del diari Avui. Aquest vegada li ha tocat al Franki, el noi de Terrassa detingut.

Que fàcil, Sostres, que repugnant. Escrius (vomites) des del teu món benestant, convergent i egoista.

Abans, ha tocat el rebre a altres joves, a altres presos, a dones, a homosexuals, a immigrants. Insulta a tort i a dret, però l’Avui li segueix oferint una tribuna diària.

L’hem denunciat al Síndic de Greuges, hi tornarem. Però convenen més veus.

Fem callar el Sostres d’una vegada!

Envieu la vostra queixa a

https://www.sindic.cat/cat/consul_queixa_formulari.asp

dissabte, 12 d’abril del 2008

JUNY


Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d'arribar a mans dels morts.

Shi Tao

(Traducció del xinès de Manel Ollé)

Gravació del poema en català feta per David Figueres:

http://dfigueres.imeem.com/music/FJOhCijt/shi_tao_juny/

Gravació del poema en amazig per Salem Zenia:

http://dfigueres.imeem.com/music/VltrxFqM/shi_tao_juny/

dimarts, 1 d’abril del 2008

Sorry for the film

Sorry for the film

Jo també m'avergonyeixo d'aquesta pel.lícula, Fitna, i de totes les manifestacions del racisme.

dimarts, 25 de març del 2008

Llarga vida al teatre!


I vet aquí, que el teatre és humanitat.

Hi havia una vegada, i sortosament encara hi ha, una mena de gent un xic rara i de vegades fins i tot estrafolària, a la qual li agradava explicar històries, contes, somnis, llegendes, mites, tragèdies i comèdies.
Una gent que es deleix per parlar als altres de la vida, de la mort, de l'amor, del poder, de la guerra i de la pau, de les virtuts i de les misèries humanes.
Unes persones com les altres, tot i els seus apunts de raresa, obstinades en fer sentir a la resta sensacions i emocions de tots colors a través del què expliquen i explicaven.
I vet aquí que això ha passat des de que la humanitat és humana. Sempre hi hagut persones entossudides en parlar de la vida a la seva conciutadania, en fer que grans, petits, joves, homes i dones riguin, plorin, s'esgarrifin, tremolin i s'emocionin. Tribus, pobles, ciutats i nacions senceres han fruit amb aquesta gent que s'atreveix a dir el que pensa o pensen altres, que es desviuen per transformar-se en mil personatges i obrir finestres per on corren nous aires.
I vet aquí que el teatre ha seguit aquesta tradició mil•lenària d'explicar històries, escenificant-les. I després d'ell també el cinema, la televisió i ara la informàtica segueixen aquesta mena de necessitat de viatjar durant una estona per altres espais que sense ser estrictament realitat, ens parlen d'ella i de com la vivim, de com la voldríem, de com la sentim.
Però vet aquí una diferència important, el teatre conserva una part essencial d'aquesta cultura ancestral d'explicar coses als altres, la seva comunicació és instantània. Al teatre, qui explica, qui narra, qui representa, qui comunica, ho fa en el mateix moment en que l'altra observa, mira i escolta. Aquesta successió d'instants compartits, únics, a cavall entre la realitat i la ficció, és el tresor i la màgia del teatre. Una màgia hereva d'aquesta necessitat humana que es remunta als nostres més antics orígens.
Vet aquí, doncs, que el teatre forma part de l'essència humana, no és cap bajanada capritxosa de quatre arreplegades tocades de l'ala, és cultura arrelada.
I vet aquí, també, que en aquesta societat actual, complexa, competitiva, tecnològica i egoista, proliferen cada vegada més les ofertes d'oci sense necessitat de sortir de casa, ofertes mogudes generalment per interessos lucratius que potencien l'isolament de les persones per convertir-les en consumidores individualitzades.
I vet aquí, que en mig d'aquest sidral, el teatre intenta sobreviure com pot, fins i tot en llocs petits i apartats de la metròpoli com és el Lluçanès, com és Prats.
I vet aquí, que aleshores, quasi bé miraculosament, en indrets com aquest, apareixen iniciatives de programació teatral regular com la del GALL, única, extraordinària, francament rara. Una raresa tal que converteix la iniciativa en autèntic heroisme cultural.
I vet aquí, que en aquesta societat devoradora d'oci insubstancial, on només sobreviu allò que dóna diners, el teatre, per fer-se com cal i amb dignitat, necessita de l'ajut d'aquells que diuen defensar la cultura i els nostres trets d’identitat, els governants, els polítics, les administracions.
Sense aquesta col•laboració el teatre està en desavantatge clar, comparable a la situació de la pròpia llengua catalana. I de la mateixa manera que el català necessita un recolzament institucional per no desaparèixer engolit pel més fort, un recolzament que ningú nega, el teatre, com a acció cultural ancestral amb vocació de modernitat, necessita igualment de l'ajut institucional, començant pel més proper, el municipal.
I vet aquí, que el teatre, format per l'inseparable binomi actuants-públic, de la mateixa manera que la llengua en temps difícils, sap respondre amb fermesa davant del menyspreu i del voler arraconar-lo a la marginalitat. Ho fa, però, en veu baixa, respectuosament, per no molestar. Ho fa, senzillament, manifestant la fidelitat i l'amor a aquest fet ancestral d'explicar mil històries que ens parlen de la vida, de la mort, de l'amor, de la por, de nosaltres i dels altres.
I vet aquí, en definitiva, que el teatre és humanitat. I així ho manifestem, amb humilitat, com a tractament innocu per prevenir l'oblit i per estimular l'amor al fet teatral.
Llarga vida al teatre!

dijous, 13 de març del 2008

Koktel kontrainformatiu, programa de ràdio de Torelló, ja es pot escoltar a internet


El programa Koktel kontrainformatiu, que s'emet en directe cada dilluns a Ràdio Ona, 107.4 FM de Torelló, de 10 a 11 del vespre, també es pot escoltar en diferit a Ràdio Voltregà, 107.8 FM, cada dimecres i cada divendres, de 8 a 9 del vespre.
I ara , a més a més, es pot escoltar des d'internet, accedint a aquest bloc:

http://koktelkontrainformatiu.blogspot.com/

Us n'oferim un tastet: la gravació del darrer programa.











dimecres, 20 de febrer del 2008

dimarts, 5 de febrer del 2008

CARTA OBERTA AL SÍNDIC DE GREUGES DE CATALUNYA

Sr. Rafael Ribó

Síndic de Greuges de Catalunya

Barcelona


ANTECEDENTS

A Osona, el 2001, la Koordinadora d’Osona contra la tortura i altres entitats, ja vàrem posar una querella contra Josep Anglada i la seva Plataforma Vigatana, que després es convertiria en Plataforma per Catalunya. En aquell moment, ja alertàvem del perill creixent que suposava per a la convivència un partit xenòfob i obertament racista, i ens semblava que hi havia motius suficients per a la seva il.legalització. No vam tenir gaire èxit. Des de la premsa local, se’ns va acusar fins i tot de fer-li propaganda (!) I, ja en aquell moment, vam acabar denunciant també unes declaracions racistes de Marta Ferrussola, esposa de l’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i Heribert Barrera, d’ERC. Josep Anglada s’hi excusava, li van anar com anell al dit.

La querella va ser admesa a tràmit, i fins i tot van citar Anglada a declarar. Però aleshores, impensadament, el jutge Lorenzo Núñez deixava el càrrec. La nova jutgessa del Jutjat d’Instrucció 2 de Vic, Olaia Ortega, va rellevar-lo i no només no va citar Anglada, sinó que ens va imposar una fiança de 500.000 pessetes, despesa inassumible per a nosaltres. La querella es va arxivar.

FETS ACTUALS

I ara som on som. La bèstia creix. Però no només això. Perquè altres partits, pretesament democràtics i políticament correctes, s’han apuntat al carro del racisme, és a dir: el carro que arreplega els vots dels ignorants. Ara, CiU també utilitza la xenofòbia com a reclam electoral.

Efectivament, en els últims dies han aparegut arreu de Catalunya cartells de propaganda pre-electoral de CiU que duen implícit un missatge xenòfob. En els cartells es diu de forma literal que " a Catalunya no hi cap tothom" fent referència al col·lectiu de persones immigrades.
No podem permetre que, emparant-se en la recerca de vots, els partits polítics facin ús de missatges xenòfobs i racistes que posen en perill la convivència entre la ciutadania.
Amb aquesta campanya, CiU utilitza discursos que recorden l'extrema dreta de Haider i Le Pen, i evidentment la PxC.
É
s per això que exigim la retirada immediata d'aquests cartells i fem una crida a la responsabilitat de la classe política a l'hora de plantejar discursos que afecten la convivència entre les persones.

Però no n’hi ha prou. En base a l’article 14 de la Constitució Espanyola, en relació amb el 510 del Codi Penal, creiem que hi ha prou base per a una nova querella, no només contra la PXC, sinó també contra CiU, pel contingut racista dels seus cartells electorals.

Nosaltres, però, no tenim recursos. No vivim de la política, la patim. Per tant, com que no ens veiem amb cor d’impulsar aquesta nova querella,

DEMANEM:

Que sigui vostè, com a defensor dels drets de la ciutadania, qui ho faci, de manera urgent.

Pequè el racisme no és una opinió: és un delicte.

Koordinadora d’Osona kontra la tortura i l’explotació laboral

http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com/

Vic, Osona, quatre de febrer de dos mil vuit.

SIGNATURES : Podeu fer arribar la vostra adhesió (amb nom, cognoms i DNI ) a aquesta adreça electrònica:

coordinadoraantifeixista@hotmail.com


Carlos Alonso

Francesc Arnau i Arias

Montse Arnau i Arias

Montserrat Aumatell Arnau

Biel Barnils i Carrera

Marc Barrobés Meix

Lèlia Becana Velasco

Alexandra Bordallo Sepúlveda

Marta Calle Marcé

Joan Canela i Barrull

David Cortés Muñoz

Òscar Estanyol i Ullate

Antoni Ferret i Soler

Dani Font Mateu

Josep Iborra Plans

Roser Iborra Plans

Marta Iglesias Urbano

Anna Miralpeix Llobet

Pau Pàmies

Diana Reig i Baiget

Felip Vidal Combalia

dilluns, 28 de gener del 2008

Duran, racista, t'esborro de la llista!

"El racisme no és una opinió, és un delicte"

Els últims dies han aparegut arreu de Catalunya cartells de propaganda pre-electoral de CiU que duen implícit un missatge xenòfob. En els cartells es diu de forma literal que "a Catalunya no hi cap tothom" fent referència al col·lectiu de persones immigrades.
Crec que no es pot permetre que, emparant-se en la recerca de vots, els partits polítics facin ús de missatges xenòfobs i racistes que posen en perill la convivència entre la ciutadania.
Amb aquesta campanya, CiU utilitza discursos que recorden l'extrema dreta de Haider i Le Pen i, més a prop, PXC.
És per això que exigeixo la retirada immediata d'aquests cartells i faig una crida a la responsabilitat de la classe política a l'hora de plantejar discursos que afecten la convivència entre les persones.
Passa-ho!

6 de febrer de 2008:

He rebut aquest resposta de Duran i Lleida.
I no, no em convenç! Crec que CiU practica un "racisme de baixa intensitat", per dir-ho d'alguna manera, un racisme embolcallat de frases ambígües i políticament correctes que legitimen l'altre racisme més descarat, el de PXC, per exemple. Però uns i altres no tenen cap respecte real per a les persones immigrades del sud (les de "nord enllà" , si tenen diners, rai!)-
Sí, Sr. Duran: jo també he lluitat per aquestes "llibertats que ens ha costat tant d'aconseguir". Passa, però, que jo no les veig pas tan aconseguides, encara: la repressió, en català, també és repressió. La pobresa, en català, també és pobresa. La misèria, en català, també és misèria.
I crec que en nom del catalanisme mal entès no podem pressuposar que som millors que ningú, ni podem pressuposar tampoc que arriba gent "amb una clara voluntat de no compartir els nostres valors fonamentals".
Som ciutadans i ciutadanes del món. Com els i les que arriben a Catalunya.
Ni més, ni menys.

Benvolguda Sra. Roser Iborra:

Gràcies per voler expressar la seva opinió, encara que sigui adherint-se a una campanya i a uns eslògans que no s’ajusten ni al que he dit ni al que penso i que sovint s’acompanyen amb una imatge suposadament divertida, cosa que no és el cas. El seu missatge, però, l’agraeixo perquè em permet la possibilitat de parlar amb vostè de la qüestió que indica.

D’entrada, he de dir que sota cap concepte les frases a què al·ludeix provenen de cap intenció racista o xenòfoba, i el contingut del forward que m’envia no guarda en absolut cap relació amb el que jo he dit. Li prego, doncs, que més enllà dels titulars i dels eslògans, es fixi amb el que es diu i, després, faci els comentaris que cregui oportuns. En el meu cas li he de dir que sempre he defensat l’absolut valor i dignitat de la persona humana, sense cap mena de distincions per cap raó.

Ben al contrari, les meves paraules suposen un reconeixement per a les persones que arriben i que generalment no ho fan per voluntat de veure món sinó perquè fugen d’una realitat que no els proporciona futur ni a ells ni a les seves famílies. Totes aquestes persones no poden ser criminalitzades pel fet de venir, sinó que hem d’entendre les raons que les impulsen a fer viatges temeraris, moltes vegades jugant-se la vida, pel legítim desig de tenir un futur millor.

Però també hem de pensar en les possibilitats materials d’acollir persones i de prestar els serveis necessaris i en els mecanismes que facin possible la convivència i la integració. I també hem de ser conscients, agradi o no, que al costat de les persones que arriben mogudes per un afany de futur, també n’hi ha d’altres que no arriben amb les mateixes intencions ni bona predisposició. També hi ha gent que arriba amb una clara voluntat de no compartir els nostres valors fonamentals i que tampoc no creu en les llibertats que a nosaltres ens ha costat tant d’aconseguir. Tot això ens ha de portar a la reflexió seriosa i no als eslògans ni a polítiques de “happy flowers” o irresponsables.

Sigui com sigui, li agraeixo que tingui la voluntat de participar i de fer sentir la seva veu en qüestions polítiques. Això, encara que no s’hagin guardat del tot les formes i el respecte mutu que tots ens mereixem, sí que suposa un grau de conscienciació i de compromís que valoro molt i que resulta indispensable per fer progressar el nostre país.

Ben cordialment,

Josep A. Duran i Lleida

divendres, 4 de gener del 2008

Bon any nou!



dilluns, 26 de novembre del 2007

LA XERRAMECA



L’home calb i amb corbata negra tanca el puny. El dels cabells blancs, amb ulleres fashion de color marró, obre les mans en un gest ampli.

El Cuní, avui amb ulleres lila i corbata taronja, obre i tanca la mà esquerra, i després fa el gest d’escombrar-ho tot, horitzontalment.

La dona (només una) de cara llarga, pontifica amb les dues mans: ajunta els índexs amb el corresponent dit gros, com dues nanses, molt seriosa. No se li mou ni un cabell.

L’encorbatat més jove, molt morè, espera el seu torn amb signes evidents d’avidesa o angoixa.

El Cuní somriu; les dues mans condescendeixen, generoses, toves, àgils...

El dels cabells blancs posa les dues mans en angle obtús, cap avall, amb la boca petita i dura. Després fa anar amunt i avall el bolígraf, com si clavés una espasa imaginària.

L’home més jove fa un gest que és un sotrac, una sorpresa falsa. Se li dispara l’índex, el puny dret es tanca, s’afluixa el coll amb la corbata ajustada, com una soga.

El Cuní, amb la mà esquerra plana i enlairada, opina, convençut.

El calb arronsa el coll curt, molt escèptic: la mà, que fa cistella amunt, obre i tanca un parèntesi.

El Cuní s’autoassenyala el pit amb les dues mans.

El calb replica: ulls rodons, mans encreuades, amb un gest desmenjat de “no hi ha res a fer”.

El Cuní conclou, amb el bolígraf negre entre els dits, com un cigarret. Ara la mà gira, l’índex se li escapa amunt. Amb la dreta s’agafa els dits de l’esquerra, compta: un, dos, tres. Prou. Anuncis.

Ni una sola notícia en aquesta estona, a TV3, només la xerrameca. No sé què han dit, no els escolto mai, sempre trec el so. No els aguanto.

dimecres, 22 d’agost del 2007

LLUÍS MARIA XIRINACS, UNA VIDA PER CATALUNYA, UNA MORT…PERSONAL

En Xirinacs s’ha rendit. Ho trobo molt respectable. Però la seva mort voluntària no em sembla un acte de sobirania, sinó de renúncia: lícita, ja ho dic. Em sembla fins i tot perillós (fins a un cert punt irresponsable) el fet de voler donar una dimensió pública i política a un suïcidi.
I és que hi ha molts desequilibrats, pel món. Som molts. I en donar una visió gairebé heroica d’un acte personal com aquest, el mimetisme pot causar desgràcies.

Ho sento. Ho veig així. I ho dic des de l’agraïment d’una vida de sacrifici per les llibertats, per Catalunya. Vaig llegir “La traïció dels líders” i em va semblar un llibre lúcid, útil, important.
Ara ja fa dies que observo les reaccions de la mort de Xirinacs a la premsa, a la blocosfera...i el seu article d’avui a l’Avui (també lúcid, també útil) m’ha fet decidir a escriure la meva opinió.

Estic d’acord amb Xirinacs en el sentit que la cultura de la vida és excessiva, i que no estem preparats per a una cultura d’acceptació de la mort. Hi ha poc respecte pels vells, per la petita o gran saviesa i la fragilitat que representen (que representem): com si fossin d’un altre planeta, que nosaltres no habitarem mai. Sí, som vells des que naixem, des que comença a comptar el rellotge inexorable. Ho hauríem de tenir en compte, viure la vida des d’una òptica diferent.

Però deduir, d’aquesta anàlisi, que el suïcidi és la màxima expressió de llibertat ...això no.

Endavant amb la vida, doncs. Que no és consumisme, ni conformisme. Endavant amb la lluita!


diumenge, 12 d’agost del 2007

DISCURS DE LLUÍS-MARIA XIRINACS L'ONZE DE SETEMBRE DE 2002 AL FOSSAR DE LES MORERES (BARCELONA)

Benvinguts tots, avui és el dia de la independència dels Països Catalans (P.C.). Si avui no podem parlar d'independència, quan en parlarem? Afirmar la independència dels P.C. és una cosa que gairebé molta gent se la té prohibida. Sembla que no es pugui obrir la boca i se'n parla només amb mitja boca. Independència, sobirania, emancipació, alliberament, autodeterminació; tots són sinònims i vol dir que fem el que creiem que hem de fer nosaltres. Això es democràcia. Per tant la independència és democràcia.
Una nació és molt complexa, té molts ressorts i s'hi juguen moltes variables, però la independència és l'eix central, el pal de paller d'una nació. Una nació, que no és independent, o és infantil o és esclava; per tant, doncs, la independència no solament és un dret sinó que també és un deure.
Ja sé que els que sou aquí, la majoria o la immensa majoria heu vingut per convenciment, no cal que us ho digui. Però també és cert que, fora d'aquí, hi ha molta fredor, que molta gent viu en la ignorància, en connivència amb l'enemic o com enemic opressor del país.Tot aquell que viu i treballa o no treballa als Països Catalans, tot aquell que està radicat en ells i no els estima per damunt d'Espanya, d'Europa o del món i no estima les altres instàncies més altes a través de l'estimació del seu país, no es digne de viure en un país. Pot tractar-se d'ignorància o de malícia. En el primer cas s'ha d'esmerçar pedagogia, educació i anar impartint instrucció. En el segon cas se'ls ha de combatre.
25 anys d'aquest acte del Fossar de les Moreres. Els anys 76 i 77, servidor no hi vaig ser, perquè estava davant de la presó model de Barcelona, encara demanant amnistia. Però l'any 78, ja vaig ser aquí, vaig parlar i em vaig sentir molt feliç de poder-hi parlar. Han passat 25 anys i no s'ha parat mai, amb dificultats, amb molt de mèrit, amb un missatge inequívoc radical o troncal. La paraula "radical" a vegades és devaluada perquè sembla una cosa de gent extremosa. Tots els arbres tenen arrels, tots els arbres tenen tronc i el tronc i les arrels són allò que es defensa aquí. No és allò que es defensa més enllà (al monument d'en Casanoves). Allò són comissionetes, colletes, floretes. El mèrit és aquí.
I deixeu-me recordar, perquè no es recorda, que aquest any, també fa 25 anys que es va assassinar l'Assemblea de Catalunya. És importantíssim. Era la nostra ETA. Avui mateix, i això tampoc es diu en l'actual celebració dels 25 anys de la manifestació de l'onze de setembre de 1977, cal dir que aquella manifestació no va ser el resultat d'una crida celestial. La manifestació de l'aprop d'un milió de persones, va ser el resultat d'una Assemblea de Catalunya orgànica, organitzada, plena de delegacions, plena d'Assemblees inferiors: de veïns, municipals, comarcals i de regió o vegueria, per exemple l'Assemblea de les terres de Lleida, per exemple la municipal de Cambrils, que ha escrit la seva història a "l'Assemblea de Cambrils dins de l'Assemblea de Catalunya". Etc. Aquesta era, doncs, una assemblea orgànica en tot el país i cada organisme d'aquests va portar 10,15, 20, 30, 50 persones i d'aquí en va eixir el milió. Aquest milió no fou cap miracle, el miracle fou l'Assemblea de Catalunya.
Ella era tot allò que teníem; era la nostra única força. I, cosa mes tràgica encara, l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per catalans; l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per tres grups polítics que encara tenen moltes quotes de poder en el sistema actual. Ho sento molt. I hagué, en canvi, partits, com Esquerra Republicana, que no van votar la dissolució de l'Assemblea de Catalunya. Però hi va haver uns quants que van consumar aquella compra-venda d'escons que un company ha esmentat abans; que van preferir llur escó que tenir un poble organitzat. Tenir un poble organitzat és la cosa més forta socialment que existeix.
Bé, han sorgit moltes dificultats i jo haig de dir, en aquest punt, que estic content perquè fa un any, dos anys, tres anys, que ha sorgit meravellosament munió de gent jove, gent molt jove, independentista que estima la terra i s'ha anat ajuntant en diferents grups, que, entre altres actuacions, han obert una sèrie de bars, com "herriko tabernes", per tot el país i que defensen inequívocament aquest dret i aquest deure de la independència. Saludo a la joventut de l'esquerra independentista, que actualment està en alça, moltes vegades sense tenir ni pares ni avis de tradició catalana, sinó que ells han començat un altra vegada de zero i els demano que aquest braó que han tingut per començar de zero i d'entendre la justícia des de la seva arrel, encara que no hi haguessin gaire bons exemples, els recomano que estudiïn, molt, la història de Catalunya per no repetir els errors dels seus avantpassats i que tirin endavant el país.
Ara vull entrar en un tema curtet, però important, que ningú me l'ha dictat. L'organització d'aquest acte no té cap responsabilitat del que jo digui. No m'han posat condicions de cap classe. Ho dic jo, sota la meva responsabilitat. Es tracta del terrorisme. Jo em sento en aquest moment amb els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d'aquella gent que va defensar per les armes Catalunya i els Països Catalans. Perquè també van caure, alguns abans i alguns després, la resta dels Països Catalans, sota el Borbó francès o espanyol. Em refereixo a aquells que van defensar la nació per les armes i que avui dia els homenatgem. L'Ajuntament de Barcelona ha fet un pebeter aquí, unes coses molt boniques. Són terroristes perquè van lluitar amb les armes per defensar el seu país, com fa ETA.
Els alemanys deien terroristes als maquís que defensaven França, els francesos després els van dir herois. Els francesos tractaven de terroristes els algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els algerians els han fet herois. Aquests que estan enterrats aquí son els nostres herois. Si els enemics s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres també som terroristes. Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de 1931 deia: tan de bò que no faci falta exèrcit. Era no violent de cor, tot i ser militar. Però si necessitem exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per defensar allò que ens han pres. És molt diferent un exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu. Aquestes paraules de Macià no tenien res a veure amb les d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot bisbes (fora de quan guanyà en Franco) que diuen que s'ha de negar la violència vingui d'on vingui. Són hipòcrites, són hipòcrites. Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna. Penseu que la guerra tenia a l'Edat Mitjana unes nobles regles d'una certa humanització, especialment a partir del moment en què l'abat Oliva, un dels fundadors insignes de Catalunya, va establir les famoses Lleis de Pau i Treva. Avui dia hi ha la convenció de Ginebra per fer la guerra una mica mes humana i menys salvatge, però poques vegades se segueix la convenció de Ginebra. Ni en les guerres espanyoles ni en les americanes. Els americans han tirat bombes sobre hospitals, els americans han tirat bombes sobre escoles, els americans han matat els enemics amb bulldòzers tot ofegant-los amb sorra, els americans han tirat napalm al Vietnam i a Corea, els americans han tirat bombes sobre gent que s'anava a casar, que celebrava la cerimònia d'un casament. Quan el terrorisme és d'Estat, d'aquestes barbaritats se'n diuen efectes col·laterals i a continuació s'afegeix "ho lamentem". Recordeu que Batasuna, al País Basc, quan ETA produïa un fet d'aquests també deia "ho lamentem" al Parlament o als Plens municipals. Com a mínim estan d'igual a igual. Però torno a insistir que és radicalment diferent ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país. És essencialment diferent. I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res. En aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva voluntat. La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes com ETA, si no posa tancs al carrer com els anglesos a l'Ulster o els jueus a Palestina, és per que és prou més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot i posar els tancs al carrer contra els palestins no han il·legalitzat al-Fatah d'Arafat, i els anglesos no han il·legalizat el Sinn Fein. En canvi aquí s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals- es busquen -a l'estil Sharon- la guerra i les víctimes i es mata l'emissari de la pau basada en la independència. Per tant, estic totalment en contra d'aquesta il·legalitzaciói, si això provoca que em jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la presó, per què la presó serà el nostre lloc.
Una paraula més, per acabar, adreçada a l'Esquerra independentista que està a l'alça. D'independentista suposo que aquí n'és tothom o la immensa majoria. De l'esquerra potser no. Hi pot haver-hi també gent que sigui de dretes i gent que sigui de centre. Demano que aquells que siguin d'esquerra sàpiguen posar-se a l'altura del segle XXI. L'esquerra clàssica inventada als segles 19 i 20 està molt decaiguda per què la força dels oprimits no és avui només la força dels obrers. Avui dia hi ha poc treball i per tant pocs obrers. La força dels oprimits és la "força del poble" sencer, que cabalment això vol dir la paraula "democràcia".
En tot el món hi ha una demanda de participació democràtica. I jo demano a tota la gent independentista i d'esquerres que es posi a favor del poble ni que siguin partits, ni que siguin sindicats, ni que siguin entitats, tots a favor del poble. L'única manera forta i no violenta per complir el deure de la independència per via pacifica és organitzar-se en assemblees populars territorials de barri, municipi, comarca, regió, país, nació. No dependrem d'exèrcits, no dependrem de Rockefellers, no dependrem de Vaticans, no dependrem d'instàncies foranes, com s'esdevé quan s'assoleix una independència mal feta.
La nostra independència vol aconseguir-se i vol sostenir-se. I només se sosté si és fundada en ella mateixa com els castells dels Xiquets de Valls o de Terrassa, amb la gran pinya a sota i l'anxaneta, el més petit de tots, a sobre. Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble.

divendres, 20 de juliol del 2007

Llibertat d'expressió!


¿ 20 de Julio de 2007?
Escribimos esta nota el viernes, 20 de Julio de 2007, a las 19h. Tenemos la redacción llena de medios de comunicación que nos preguntan el por qué del secuestro de la revista. No sabemos qué responderles. El Jueves ha publicado decenas, cientos de dibujos sobre la familia real ( y sobre políticos, famosos, la ETA y todo lo que se mueve). Incluso hemos publicado un libro, TOCANDO LOS BORBONES, un tomazo de 350 páginas que recopilaba los dibujos más divertidos.
Somos humoristas gráficos y trabajamos conscientes de que nuestra obligación, lo que nos piden los lectores, es que exploremos el límite de la libertad de expresión. Podemos aceptar que, incluso, en alguna ocasión, lo podamos traspasar . Gajes del oficio. Si nos pasamos para eso están los tribunales pero...¿un secuestro? ¿ la policía recorriendo los quioscos de todo el país retirando nuestra revista? ¿ De verdad escribimos esto el 20 de Julio del 2007?

dilluns, 11 de juny del 2007

ANGLADA, L’IMMIGRANT


Als voltants de l'any 1000 a.n.e., gent vinguda de l'altra banda dels Pirineus que parla una llengua indoeuropea i que coneix la metal·lúrgia del ferro, pel seu origen a la zona danubiana, a Centre Europa, es superposa sobre el substrat indígena del país. L’immigrant Anglada, l’iber Anglada, era un d’ells. Com jo. No ens van rebre gaire bé.

L’any 218 a.n.e.., el cartaginès Hanníbal, àlies Anglada, l’immigrant, va travessar les terres de l’interior, lluitant amb les tribus que li eren hostils...el seu objectiu era passar els Pirineus, per tal d’atacar Roma per via terrestre...i els pobres ausetans, es van haver de tornar a defensar quan un romà, Gneu Corneli Escipió, àlies Angulata, va desembarcar a Empúries amb la missió d’atacar els cartaginesos que encara quedaven a la península...
La ciutat, Ausa, es va rendir després d'un mes de setge, de la fugida del cabdill Amusic i del pagament d'un tribut de 20 talents.

El 516 a.n.e.. Cinidi (dit l’Anglada), el primer bisbe cristià, va arribar a la plana des de les comarques del litoral mediterrani.

EL MUSULMÀ ANGLADA

I vénen també els visigots, que es van aliar amb els romans i més tard amb els musulmans. Ausa, després Ausona, queda destruïda.

Els visigots es converteixen en aliats dels musulmans (entre els quals Anglada). Ens ensenyen la manera de regar la terra, la numeració... (Hi ha qui assegura que “Anglada” pot tenir origen germànic, o fins i tot àrab: en aquest últim cas, derivat de Zanglada)(1).

Amb tantes lluites, Osona ha quedat molt despoblada. Els reis francs deleguen el seu poder en els comtes. Guifré el Pelós i altres francs, entre els quals l’immigrant citat, comencen la repoblació d’Osona l’any 879.

“Vicus Ausonae”, és a dir, el raval d’Osona, es converteix en Vic. Un besnét del comte Guifré, el bisbe Oliba, ho va ser de Vic. El Mercadal ja és un centre d’atracció comarcal, i també el mercat de provisions de la Quintana, , davant del palau dels Montcada. Potser l’immigrant Anglada hi fa de carnisser.

A les darreries del segle dotze, ja hi ha tres mil habitants a la ciutat.

EL JUEU ANGLADA

Els jueus, entre els quals Anglada, s’estableixen a la ciutat cap al 1277. Eren canvistes, metges...Hi van construir una sinagoga, malgrat l’oposició d’alguns veïns.

El 1348, Anglada s’escapa per poc de la pesta negra, i dels terratrèmols del 1428 i del 1448. Van caldre vint-idos anys, per refer les muralles. Vic queda tan despoblat, que el 1388 el rei Joan I concedeix la llibertat a tothom qui es vol establir a Vic, encara que sigui presoner. És el cas de l’immigrant Anglada, que hi funda una família.

El 1450 hi ha la revolta dels remences. Volen aconseguir la llibertat personal comprant al senyor el dret de remença que els lligava a la terra.

Durant el segle XVI encara hi ha rebrots de pesta. El 1538, es col· loca la primera pedra de l’hospital de la Santa Creu. També es funda una institució benèfica que acull els nens orfes (com el petit Anglada) a causa de la pesta o de la lluita contra França.

EL NYERRO ANGLADA

La ciutat comença a dividir-se entre nyerros (Anglada?) i cadells. Els bandolers de l’època estan al servei dels uns contra els altres, i es passegen per la ciutat armats amb pedrenyals.

Vic torna a créixer. El 1670, fra Josep de la Concepció fa el projecte de la casa de la ciutat. Malgrat que Anglada és un immigrant, podia haver estat elegit a l’Ajuntament, on els càrrecs es trien per insaculació (un nen menor de deu anys treu el nom d’un petit sac) a partir dels noms d’una llista aprovada pel rei.

A Vic hi ha poc blat, fam, epidèmies, guerra, bandolers i bruixes. A la plana de Vic es van penjar prop de cinquanta bruixes i bruixots: el bruixot Anglada, també!

El 1687, hi ha una plaga de llagostes, que arrasa els conreus.
El 1787, després de la guerra de Successió, durant la qual els vigatans s’oposaren als botiflers, Vic tenia 9.193 habitants. Hi devia haver Anglades a ambdós bàndols.

Després de 1714, arran del Decret de Nova Planta, Felip V imposa una política centralista arreu de Catalunya, més repressora encara per als vigatans. Pengen a la forca el cèlebre vigatà Bac de Roda.
El mateix any de la revolució francesa, el 1789, a Vic hi ha avalots pel pa. Els fabricants de teixits repartien feina (llana per a filar) per les cases.

Hi ha la guerra contra Napoleó, ( la primera ocupació francesa de Vic es produeix el 1809), les lluites entre constitucionals i absolutistes, i encara les tres guerres carlines. L’immigrant Anglada reapareix entre els refugiats i, més tard, entre els nens que treballaven a les fàbriques. Cap a la fi del segle, la pèrdua dels mercats colonials fa que els sous siguin encara més baixos...

EL FRANQUISTA ANGLADA

El 1868 es concedeix el dret de vot, però només als homes. Arriba el tren , el 1875. S’accentua la divisió entre propietaris i assalariats. Hi ha immigrants Anglada entre els uns i els altres.
No arriba la televisió fins als anys 60 (1960), just quan neix un tal Josep Anglada, immigrant de soca-rel. Als 18 anys és militant de Fuerza Nueva. Als 42, funda el partit de Blas Piñar a Vic, organitza viatges al Valle de los Caídos. És un franquista convençut. No es considera ni racista ni xenòfob, diu, tant ell com el seu partit volen promoure el respecte i la tolerància (sic). El 15 de gener de 2001 legalitza Plataforma Vigatana, que amb el temps serà PXC. Vol un control de la immigració que ve del sud (Els que vénen del nord són turistes o estrangers, es veu). Que s’autocontroli, doncs. Que s’autoexpulsi, si molt convé!


(1) Consulteu la web http://www.anglada.com.ar/principal/princesp.htm











dimarts, 22 de maig del 2007

EM SENTO OBSERVADA



Quan m’assec a la cadira de llegir, a casa, em sento observada. Cada dia, l’home em mira, amb cara de circumstàncies, des del balcó del veí (si fos des del meu, evidentment, m’hauria queixat). Hi és cada dia, tant si plou com si fa sol. No puc evitar mirar-lo. M’agradaria ignorar-lo, però és una presència inquietant que somriu ben bé de cara a unes obres il.legals, com si les beneís.
No us penséssiu pas que pateixo al·lucinacions. No: em refereixo al cartell electoral dels socialistes de Torelló, des del qual Miquel Franch fa una rialleta forçada a tort i a dret, des de tots els racons del poble.
Quan era petita, a casa dels meus pares hi havia un Sagrat Cor, amb el cor sagnant a la mà, que també em mirava així. Em feia por. Potser és per això que, ara, em molesten aquestes fotos gegantines dels candidats i candidates a l’alcaldia que t’espien des dels llocs més impensats. Deu ser un trauma d’infància, que en diuen.
Mireu, jo no votaré pas, a Torelló, perquè encara no hi ha cap llista de les CUP. Però la presència abusiva de fotos XXL dels candidats no me’ls fa més simpàtics; és ben bé al contrari.
M’agradaria més trobar-me’l passejant, en Franch, encara que no puguem estar d’acord en la majoria de temes. Però és que en Franch no passeja; si més no, no ho fa per Torelló. No me l’he trobat mai enlloc, fora de l’Ajuntament i dels actes oficials. Malament. Poca proximitat real, massa proximitat fictícia.
El candidat de Convergència, en Bassas, més aviat sembla que t’espiï, o que t’amenaci. Fa cara de pocs amics. Poca broma! No sé si la foto li van fer dret o no, però jo me l’imagino ben assegut a la poltrona partidista i interessada que vol recuperar. És com si ens digués: “Ei! Que jo ja hi era!” El calé és el calé.
Pel que fa a les dues candidates d’Iniciativa, el més lloable és que són dues, a la foto. No abdiquen pas dels personalismes, però ser dues en comptes d’un, ja és alguna cosa. Però no me’n refio pas. Ja hem vist com ens tracten, a Torelló: prefereixen els especuladors. I es deixen fotografiar amb en Saura, el Gran Repressor.
I el noiet d’Esquerra? És tan supersize, la foto, que si te’l trobes no el reconeixes, perquè de fet és més aviat menut. Quines ànsies! Pactarà amb qui sigui, aquest. El poder és el poder.
A la foto relativament petita, l’estanquer del PP té alguna cosa de malèvol, de rosegaire clandestí. No ho sabia, noi, que eres tan traïdor. No m’inspires precisament “confiança/confianza”. Serà qüestió d’evitar-la, la teva botiga.
Ah! I els lemes, excepció feta de la dreta més rància, no diuen res:
“Amb empenta” = “Nous reptes” = “Torelló ets tu. Tots som Torelló”=”Gent compromesa”. Absolutament intercanviables, com els cromos.
Del candidat fantasma, indesitjable i racista, no en parlaré. A aquest sí, que no el vull veure. Ni en pintura.

dimarts, 27 de març del 2007

Suport a Núria Pòrtulas


L’Assemblea vigatana de suport a Núria Pòrtulas us convoca als actes següents:

Cada dimecres: A les 8 del vespre, concentració davant del local d’Iniciativa per Catalunya (carrer Morgades, Vic)

Dijous, 29 de març: A les 7 de la tarda, acte informatiu a l’Aula Magna de la Universitat de Vic.
Hi intervindran: Benet Salellas, advocat.
Miquel Pòrtulas, germà de la Núria.

dilluns, 19 de març del 2007

Homenatge


Demà dia 20 de març a les 20:00 a la Nau Ivanow (C. Honduras, 30,Barcelona - parada metro Sagrera)

Es retrà homenatge a la periodista russa Demà dia 20 de març a les 20:00 a la Nau Ivanow (C. Honduras, 30,Barcelona - parada metro Sagrera)
Es retrà homenatge a la periodista russa Anna Politkòvskaia i a la poetaYael Langella.

Per a més informació sobre l'acte:


divendres, 9 de febrer del 2007

Suport a Oleguer Presas

MÉS DE 5.000 SIGNATURES DE SUPORT A OLEGUER
Arran de la decisió de Kelme de rescindir el contracte amb el futbolista Oleguer Presas per la publicació de l'article 'La bona fe', VilaWeb ha llançat la campanya Kelme m'ha perdut com a client, que inclou un formulari per a enviar un correu signat a l'empresa Kelme amb el text 'Crec que han atemptat contra la llibertat d'expressió. Han perdut un client'.
Kelme manifesta que ha pres la decisió de rescindir el contracte amb Oleguer per 'les recents declaracions' expressades pel jugador, val a dir: les de l'article 'La bona fe'. La companyia diu que 'defensa els drets de la llibertat d'expressió i de lliure pensament', i que la vinculació amb Oleguer es basava en criteris 'únicament i exclusivament esportius'. En el seu article, publicat ahir al bloc de la Koordinadora d'Osona kontra la tortura, a Directa i reproduït per Berria i VilaWeb, Oleguer comentava uns quants casos judicials recents, entre els quals el de De Juana.

Podeu signar a:

http://web.partal.cat/oleguer/

http://desdosona.livejournal.com