Llarga vida al teatre!

I vet aquí, que el teatre és humanitat.

Hi havia una vegada, i sortosament encara hi ha, una mena de gent un xic rara i de vegades fins i tot estrafolària, a la qual li agradava explicar històries, contes, somnis, llegendes, mites, tragèdies i comèdies.

Una gent que es deleix per parlar als altres de la vida, de la mort, de l'amor, del poder, de la guerra i de la pau, de les virtuts i de les misèries humanes.

Unes persones com les altres, tot i els seus apunts de raresa, obstinades en fer sentir a la resta sensacions i emocions de tots colors a través del què expliquen i explicaven.

I vet aquí que això ha passat des de que la humanitat és humana. Sempre hi hagut persones entossudides en parlar de la vida a la seva conciutadania, en fer que grans, petits, joves, homes i dones riguin, plorin, s'esgarrifin, tremolin i s'emocionin. Tribus, pobles, ciutats i nacions senceres han fruit amb aquesta gent que s'atreveix a dir el que pensa o pensen altres, que es desviuen per transformar-se en mil personatges i obrir finestres per on corren nous aires.

I vet aquí que el teatre ha seguit aquesta tradició mil•lenària d'explicar històries, escenificant-les. I després d'ell també el cinema, la televisió i ara la informàtica segueixen aquesta mena de necessitat de viatjar durant una estona per altres espais que sense ser estrictament realitat, ens parlen d'ella i de com la vivim, de com la voldríem, de com la sentim.

Però vet aquí una diferència important, el teatre conserva una part essencial d'aquesta cultura ancestral d'explicar coses als altres, la seva comunicació és instantània. Al teatre, qui explica, qui narra, qui representa, qui comunica, ho fa en el mateix moment en que l'altra observa, mira i escolta. Aquesta successió d'instants compartits, únics, a cavall entre la realitat i la ficció, és el tresor i la màgia del teatre. Una màgia hereva d'aquesta necessitat humana que es remunta als nostres més antics orígens.

Vet aquí, doncs, que el teatre forma part de l'essència humana, no és cap bajanada capritxosa de quatre arreplegades tocades de l'ala, és cultura arrelada.

I vet aquí, també, que en aquesta societat actual, complexa, competitiva, tecnològica i egoista, proliferen cada vegada més les ofertes d'oci sense necessitat de sortir de casa, ofertes mogudes generalment per interessos lucratius que potencien l'isolament de les persones per convertir-les en consumidores individualitzades.

I vet aquí, que en mig d'aquest sidral, el teatre intenta sobreviure com pot, fins i tot en llocs petits i apartats de la metròpoli com és el Lluçanès, com és Prats.

I vet aquí, que aleshores, quasi bé miraculosament, en indrets com aquest, apareixen iniciatives de programació teatral regular com la del GALL, única, extraordinària, francament rara. Una raresa tal que converteix la iniciativa en autèntic heroisme cultural.

I vet aquí, que en aquesta societat devoradora d'oci insubstancial, on només sobreviu allò que dóna diners, el teatre, per fer-se com cal i amb dignitat, necessita de l'ajut d'aquells que diuen defensar la cultura i els nostres trets d’identitat, els governants, els polítics, les administracions.

Sense aquesta col•laboració el teatre està en desavantatge clar, comparable a la situació de la pròpia llengua catalana. I de la mateixa manera que el català necessita un recolzament institucional per no desaparèixer engolit pel més fort, un recolzament que ningú nega, el teatre, com a acció cultural ancestral amb vocació de modernitat, necessita igualment de l'ajut institucional, començant pel més proper, el municipal.

I vet aquí, que el teatre, format per l'inseparable binomi actuants-públic, de la mateixa manera que la llengua en temps difícils, sap respondre amb fermesa davant del menyspreu i del voler arraconar-lo a la marginalitat. Ho fa, però, en veu baixa, respectuosament, per no molestar. Ho fa, senzillament, manifestant la fidelitat i l'amor a aquest fet ancestral d'explicar mil històries que ens parlen de la vida, de la mort, de l'amor, de la por, de nosaltres i dels altres.

I vet aquí, en definitiva, que el teatre és humanitat. I així ho manifestem, amb humilitat, com a tractament innocu per prevenir l'oblit i per estimular l'amor al fet teatral.

Llarga vida al teatre!