El distret

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m´aixecava de terra.

Ara se m´ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà me´n recordi. L´altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà en la barana

d´un terrat, una noia que s´havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s´anava passant,

una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.

Els braços em van semblar branques d´un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

(Gabriel Ferrater)

Avets i faigs

(Dia de la poesia catalana a internet) 

El faig és gòtic com l'avet.

Mes l'avet puja fosc, aspriu,

sòbries les fulles, el tronc dret,

car és d'un gòtic primitiu.



Mentre que el faig, trèmul, somriu

amb son fullatge transparent

on l'esquirol hi penja el niu,

clar és d'un gòtic floreixent.



L'avet és gòtic com el faig.

Són les agulles dels cimals

on de la llum s'hi trenca el raig.



Són les agulles sobiranes

de les eternes catedrals,

immòbils, pàl•lides, llunyanes.



Bofill i Mates, Jaume

38è aniversari de l'execució de Salvador Puig Antich. En homenatge.

DOS DE MARÇ DE 1974 (*)
(Poema de Segimon Serrallonga)


[I]

Enfora de tot encara vull dolçament ésser

en veu mirant amb natura d'aigües fort els verns

foscos, Cerdanya, torrent de Forns i llum,

i, el tro per sobre rodolant, beure de nou

al rec, amb pensament lliure i cor en pau.



[II]

I veure així mateix un cop i un altre el temps

aturat amb mi sobre la pura buidor, més amorosa,

on encabeixo sol la mirada quieta i sento

la pau, endins, com en un centre que em ve.



[II]

Potser molt més hem d'esperar i no sofrir

amb tant de mal estès la crueltat

viciosa dels senyors i l'urc que fa picar

sobre bardisses de foc, oh joventut

entorn de la canilla!

D'on ve, però, aquest doll de crim? On aniran

els vostres plors, germanes dolces? i on

pujaré jo la meva

ira aplanada i aquest voler-me meu

que em lleva el pensament i fa

la meva llarga vida bruta? Per què gent

d'amor no poden més? Per què no es para

tot? Ametllers del Congost, rius innocents!

Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos,

cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua.

Tots amb un hem pogut morir sota el garrot.



(*) Dia en què Puig Antich va ser assassinat al garrot vil per les autoritats franquistes

M'escrius la pell

M'escrius la pell com si fóssim record

i ens féssim, dins el vers de nova albada,

un xic més grans. T’aprenc i recomenço,

i tot és una empremta que ens fem tots dos:

una marca més lliure, més feliç

que l’onada esborra a l’instant.

La mar ensenyoreix cada desig,

amb la mentida de ser el primer

... sense que ho sigui. Sempre hi ha un ahir,

un altre tast viscut, un cos que estima

i sap conviure amb totes les vides

que l’estimen també. Ets a prop meu,

com si cada demà desfés la nit

passada, i retratés l’instant volàtil.


(Bruna Generoso Miralpeix)

Per molts anys, Narcís Comadira!

AIGÜES PROFUNDES






Aquesta llum d’agost que tot el dia

ha fet dansar abusiva els seus dimonis,

ara la lassitud la venç i cau

aplomada, desfeta, vespre avall,

cap a un mar de tenebra que la salva

de l’excés de certesa.



Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso

—mentre una lluna minvant, mig despectiva,

ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—

i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.

Tarda d'hivern

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema

que no pot ésser escrit. Sóc amic de la idea perduda,

de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall

que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.

Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent

que vaig ésser llavors que de Mozart ben poc en sabia,

sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.

(Feliu Formosa)

Bon any nou!

CLAR GENER


Clar gener,

ametller,

boira fina.

És la neu,

amb pas lleu,

que empolsina

tendre blanc,

cada branc

de flor rosa.

En la llum,

tènue fum

es reposa...



Rosa Leveroni, Obra poètica completa

Bones festes!

 

Aniversari

Ja els anys cinquanta dels meus anys
jeuran aviat al bosc ombriu
dels dies que van ser,
vellutats. Fullam endut
per tardors enceses
que moren i tornen.
Fragilitat
dels records.
La memòria, mentidera,
apedaça llençols
de bugades perdudes.
Queda el caliu,
brasa d'incendis,
laves ocultes.



(Plagi de Gabriel Ferrater)

Un poeta que camina

Tinc un germà poeta que camina, el Joan. O un germà caminador amb ànima de poeta, com vulgueu. Avui no em sé estar de prendre-li algunes de les seves últimes reflexions, i fer-vos-el conèixer...

"Vaig fruir, sens dubte, vaig fruir del camí, de la nit, dels companys de viatge, de les olors del bosc, del cantar incansable dels ocells. Vaig gaudir de la fosca que ens engolia mentre caminàvem enmig dels boixos, de les bardisses, espantant el bestiar, sorprès, enfilant les carenes dels Munts, de Sora, de les Falgoses, coronant els colls, els cims grans i els cims petits, desconeguts, enfilant camins de ròssec, baixant camins de cabres, ajupint-me per poder caminar el camí de la guilla i el del senglar, apartant branques per fer els camins de les vaques, els que només saben els caçadors més experts, els que no sap ningú perquè te’ls vas inventar tu, un dia d’hivern, quan encara els arbres no tenien totes aquestes fulles que tenen ara!

Vaig gaudir de la lluna vermella que ens vigilava, del paisatge de la nit, amb els llums dels pobles al fons de les valls, vaig gaudir del dia que floria camí de la Farga, sota la cridòria eixordadora de milers, milions d’ocells; vaig emmudir, meravellat per la Llengua de Cèrvol i per la flor petita de la pulmonària que ens feia reconèixer la Montse, amagades a la raconada increïble dels Bufadors. Vaig delectar-me amb els paisatges inabastables del Morro del Quer, del Castell de Milany. Vaig arraulir-me a l’aixopluc de la pluja dins l’esglesiola de Santa Magdalena de Cambrils. Vaig gaudir de la pluja que m’amarava la cara, de la boira que m’empresonava en un paisatge que es feia petit tot i saber-lo gran i esplendorós, quan passàvem a tocar de la casa dels Plans, gairebé érem a la Garrotxa, sense veure-la, quan saltàvem els obstacles dels arbres caiguts a la fondalada del Torrent de Santa Magdalena, més enllà de Collfred, sabent-me lluny, molt lluny de casa".

Segimon Serrallonga, en el record

Tots els verds s'enyoren de tu, Segimon. El verd nou dels brots de la pomera que em mira per la finestra quan rento els plats; el verd rosat de la cresta dels pollancres que podria abastar amb la mà quan passo pel pont del Congost; l'escuma del verd tendre a la muntanya, que somriu entre la foscor dels pins.

I l'aigua, Segimon, que salta i juga amb les pedres amagades i bressola peixos de color de roca i ànecs virolats. I les flors.

O les noies i els nois que riuen i juguen com fa mil anys. Tan vells i no ho saben. Tan bells...

I jo, que camino els cabells blancs sense tu.

Cada any, cada any.

primavera encesa

enguany, se m'encén la primavera a les mans.
cada clivella de la pell sorrosa
escup un castell de focs sanguinari.
un ull plora l'horror
mentre l'altre riu aquest desfici de colors
que desplega aquesta fràgil primavera d'enguany
encesa al desert de les meves mans.
som miracle.
som tragèdia.


L'amic Miquel Soler Pujades (poeta, cantant, lletrista, forner...) escriu aquella mena de coses que fan enveja. Penses: m'hauria agradat fer-ho jo!
Tot esperant el seu bloc personal (o no) us n'ofereixo un tastet, amb el seu permís.

AMB RONCA VEU

Com que no menjo per la fam que tinc,
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.

---

Joan VINYOLI, Obra poètica completa, Edicions 62, Barcelona, 2001.

LA VEU DEL MAR

Diria que no tinc por,
que d'ella en vaig fer encenalls.
Tot crema i jo ho miro, mut,
sense escarafalls:
els blats i les palleres
de la meva joventut.
Calla, dolor:
sóc ja de mi sols una resta,
però encar
és íntima festa
sentir, al lluny, la veu del mar.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

LA PARAULA

Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.
Delerós, enderiat,
he pres tot d'una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m'he envolat.

Com és que m'he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m'exalta
i parlo com un orat.
Eixamplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m'ha portat?

Adormit davant la taula
de la meva soledat,
m'hi ha portat la paraula.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

EN EL CORRENT

Cada cop que estic immers
en el clar corrent del vers
m'adono
de la meva estranya i fútil
vestimenta i l'abandono
per inútil.
Nu del tot en l'univers,
ara res no m'és advers.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

ENCENALLS

Algú pujà de les valls
i em portà nets enfilalls
de mots: que en fes poesia.
Però jo en faig encenalls
que encenc quan clareja el dia.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

CIRCUIT CLOS

Sóc un arbre retort
dessota les estrelles,
amenaçat de mort
- com tots.

Sóc l'herba que treu lluc
després de la sequera;
quanta rosada bec
- com tots.

Sóc l'ocell de l'hivern
que va tornant-se volva
de llum cap a dissoldre's
- com tots.

Tot viu i mor en el poema.

(Joan Vinyoli, A hores petites).

EL PIRÒMAN

Per un sinistre foc al meu pinar
vago perdut, agafat a les flames.
Tot guspireja: els braços i les cames
se m'han tornat de foc; vull abastar
galledes plenes d'aigua. Tot en va,
que sóc l'incendiari del pinar.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

CANÇÓ D'ENYOR

"La clé des champs", René Magritte

L'amic Miquel Soler Pujades (poeta, cantant, lletrista, forner...) escriu aquella mena de coses que fan enveja. Penses: m'hauria agradat fer-ho jo!
Tot esperant el seu bloc personal (o no) us n'ofereixo un tastet, amb el seu permís.

Xicago, que lluny...

El vespre que vas marxar
t'oblidares d'endur l'ombra,
i molt sovint en la penombra
la imagino dringuejar.

Dic suau la cantarella
de les lletres del teu nom,
i ta ombra em vetlla el son
i jo faig l'amor amb ella.

El matí que tornaràs
podré matar l'enyorança,
de llum vestiré l'estança
i aixopluc em donaràs.

Sempre que vulguis marxar
oblida't d'alguna cosa,
mon cap serà capsa closa
fins que la pugui trobar.