DIMARTS

Dimarts, 19 de gener de 1962.

Els dimarts arribava la bossa de la roba neta. Era blava, grossa, lligada amb una veta blanca i amb un número brodat: 83. Perquè ella era la vuitanta-tres. A l'escola dels Sants Metges totes les alumnes tenien número, tota la roba era marcada amb aquesta identificació. A les classes els deien pel cognom. El seu nom de debò es difuminava i es perdia.

La bossa arribava des del poble amb el camió dels recaders: "el camió de la llet", en deien, perquè també recollia els pots platejats de la llet de les masies. A l'escola, a ciutat, les bosses es dipositaven en un quartet fosc al costat de la porteria. A la Maria, és a dir, la Vuitantatres, li semblava el quartet més important del món.

Feia poc que havia arribat, i es passava les nits plorant, perduda dins aquella carcassa immensa de la qual encara no sabia els topants i que l'atemoria. Tenia deu anys, i es pensava que es moriria abans de poder tornar a casa. N'estava convençuda.

Però llavors van arribar els dimarts, el dia de la bossa. Havent dinat, que era l'hora reglamentària, la buscava amb desfici entre el munt de paquets i l'obria amb una frisança que li feia tremolar els dits, ja prou entumits pel fred, i la veta costava de deslligar. Dintre, molt ben plegada, hi havia la roba neta, un paquetet de galetes o una mica de xocolata, i una carta. La carta.

La mare escrivia amb una lletra rodona, molt ben perfilada, amb una mica de farbalà a les esses. La Maria s'amagava per llegir-la, si podia al lavabo de l'entrada, que era per als visitants i els estava prohibit, però que semblava una caseta perquè, a vegades, hi entrava un caminet de sol i era molt net, molt blanc. Ella s'hi arraulia i olorava la carta tal com havia olorat la roba, les galetes o la xocolata. El paper feia olor de llar de foc, de cabells pentinats, de patates al caliu, de casa. Olor de casa perduda.

La carta deia que estaven bé, que el més menut ja caminava, que aprofités molt les classes, que ja sabia que eren importants. A vegades deia quan podria tornar, i llavors els dies passaven com un rajolí d'aigua esperançada. Però altres vegades no en deia res, d'anar a Les Penyes, i llavors totes les hores tenien un color indefinit, color de boira, lentes.

NO SERÀ RES (AIRE) (8)

- Saps, iaia? L’avi d’Alpens, el de la iaia Pepeta, es va morir, com la meva tortuga.
- Sí, Lídia: estava molt malalt.
- I per què no el van curar...?
Callo i miro de distreure’t: collim pedretes, mira quina flor, quina formiga...! Perquè no hi ha resposta per a la mort, Lídia, petita meva: és l’aire que se’ns en va, l’aire que ens falta. I nosaltres potser només som petites engrunes amb la llibertat de poder triar; amb la servitud d’haver d’escollir. Triem solituds i enderrocs d’absències, o potser la solitud ens tria a nosaltres amb l’abraçada freda, o triem companyies impossibles, o volem sempre més del que ens pertoca.
La flor només pot ser flor, però sap acollir el pol.len que pot fecundar-la, que ha de ferir-la. Moren sense enyor els pètals vora les llavors alades, es colguen lentament les fulles mortes vives.
Avui, ara i aquí, em sento ben just mirada damunt els camps, terra tèbia i suavitat d’herba sota els peus nus, el brunzit que puc escoltar, el bri d’aire que desvetlla desitjos oblidats.
Sóc el gall que canta ben lluny també per a mi, el penell mort que gronxa, la papallona de colors impossibles, el moment que no puc deturar. Sóc el rastre de cargol d’un dolor dolç i remot, gairebé joiós; i el lladruc d’un gos, i la corretjola oberta com un calze d’encanteri, o la silueta llunyana d’un home a la carena, com un arbre viu que caminés.
Sóc Cabrera al lluny, un dibuix precís de muntanya grisa que la calitja torna transparent. O la garsa que vola curt arran dels camps, i el grumoll de marga calenta que s’engruna als dits, els arbres quiets que broden sanefes d’ombra als camps grocs, el migdia abaltit.
Sóc el Montseny de paper de seda contra el cel blanc, l’olor verda de la sajolida, la lluna invisible, les estrelles sense llum i sense nom. Sóc les cases mudes, el silenci dolç i el mal de cap boirós d’una nit amb tequila i música vermella. Sóc l’escarabat petit a la sabata buida, el camí de formiga a les òrbites obscures, el dia com una pell girada a la jaqueta de les nits.
Sóc vós, pare.
Sóc tu, Lídia.
I vós i tu i jo som un dolor petit, som una joia viva: com una punta de brasa encesa sota la cendra del foc adormit.
Una mica de brasa encesa que qualsevol glop d’aire pot revifar.




“No serà res”, volia pensar encara, mentre el cotxe em portava cap a l’hospital, cap a vós. “No serà res”, volia pensar, pensava tossudament. No serà res, no podíeu pas morir! Mai. Jo no tindria cap lloc on tornar, pensava amb un egoisme impúdic i infantil, on podria encabir tots els records?
El cotxe semblava una carcassa molt feixuga: els semàfors vermells aturaven la vida a les cantonades.
“No serà res”, pensava encara, encallada com un còdol de riera dins el fang d’aquestes tres paraules.
MORT: substantiu, verb, adjectiu, crit: paràsit absurd que nia traïdorament sota la pell, líquen arrapat a la llum de cada albada que es dreça, feixuga, damunt les despulles de la nit. Alè, aire que se’n va.
La mort: una gran ferida de llamp inesperat escorça endins de l’arbre estàtic i indefens que som tots.
És una idea estranya quan no ens toca de prop, i encara més irreal i insuportable quan s’endú, d’una revolada definitiva, algú que era tot un món dintre el nostre món.
Llavors, amputats i sagnants, volem creure que no es moren, els records. Mirem la cadira buida, pensem: “Avui fa tard...” i l’error de la memòria ens esgarrifa, perquè no arribarà mai més.
Sentim els minuts aturats i inflats com atzavares sota un pont derruït, i ens habita l’absència com una gran plaça nua i sense nom darrera la paret dels ulls.
Mort, quina paraula! Estic segura que en algun diccionari vell, oblidat i perdut a les golfes de la memòria es defineix així: voltor que plana a l’aguait dels records que s’obliden. S’alimenta de la carn perduda de les petites històries compartides, de les promeses ingènues, de les paraules dites i del silenci ple de crits de les paraules només pensades; de la tendresa oblidada dels gestos, de la infinitud esvaïda de les nits, de la cendra irremissible de les mans, dels presents inhòspits i cantelluts, dels dolors que cremen com ganivets de foc.
Mort: voltor que plana sobre els nostres caps, molt amunt...mentre nosaltres, petits i irrisoris, ben avall, mirem les flors absurdes que esclaten, sentim la cançó inacabada dels grills, veiem córrer els núvols canviants i ens aclaparen les nits i els dies girant-se sense parar, com un mitjó estès a l’eixida del món.
I la mort enorme, cràter o voltor o una gran roca ingràvida de Magritte, estrafeta, que sura absurdament damunt els boscos, conviu amb la fragilitat petita de les papallones efímeres però sempre presents, com taques de llum (grogues, blaves, blanques...) que desmenteixen l’absurditat potser només imaginada, la veritat mentidera: no serà res.

(De moment, aquesta narració s'acaba aquí. Si la voleu llegir des del principi, us poso l'enllaç al bloc anterior).

NO SERÀ RES (AIRE) (7)

Hem vist un ocellet mort a la vorera: un d’aquests que cauen del niu, que encara no tenen plomes. Jo m’he afanyat a distreure’t, t’he fet caminar una mica més de pressa. Però no t’has deixat ensarronar.
- Oi que ja el curaran, l’ocell?
- Sí, Lídia: segur que el curaran, no pateixis.
I t’has quedat tranquil·la...em penso.
En arribar a casa, has pintat i dibuixat una estona, i ara ja n’hem fet un costum, de buscar el nom de cada cosa i escriure’l sota el dibuix.
Has pintat un conill de color blau.
- Com s’escriu, “conill”?
- Amb la lletra de casa.
Però tu has escrit una “Q”, i m’has mirat una mica desafiant, i has dit:
- Aquesta també va bé.
I a mi m’ha fet molta gràcia, la teva iniciativa, perquè de fet estàs aprenent a escriure.
He guardat el dibuix, i la paraula escrita: QUNILL.
Hi he posat la data: disset de juliol de 2004.


Vinc d’un enterrament, pare.
M’hauria d’haver resultat pròxim, però m’era completament aliè.
L’única cosa real era el dolor de la mare i la seva capacitat de tendresa, que a mi em resultava impossible.
L’única cosa raonable era fer-li companyia. Hi érem gairebé tots, els germans i germanes, i una bona colla de cosins i cosines i coneguts i desconeguts...
Però el teatre dels capellans a l’església, com que el veig molt de tard en tard, m’ha fet l’efecte d’un ritual vudú, d’un costum exòtic.
I tot i així sentia a la pell la tendresa col·lectiva, i he tornat a pensar en el conte que sempre penso que vull escriure: el de l’home solitari que va a plorar als enterraments aliens, allí on pot abraçar i ser abraçat sense cap necessitat d’identificar-se.
A vegades em penso que ja l’he escrit, aquest conte, i que l’he perdut. Però em sembla que només l’he imaginat moltes vegades...
Al cementiri, hi queia un sol de justícia, una claror esclatant i una mica impúdica i fora de lloc.
Han pujat la caixa amb penes i treballs cap al nínxol més alt, el dels avis.
S’hi veien uns quants ossos negres i petits, però no m’han fet angúnia: només una mica de recança de veure’ls tan desemparats, tan amunt.
M’hauria agradat recollir-los, espolsar-los, i colgar-los a la terra tèbia.
Aquests ossos i els vostres, pare, que estan amagats en una altre nínxol més baix, més a prop de la terra.
M’agradaria més pensar que els vostres ossos es tornen terra lentament: terra i flors i papallones blanques...


“Al Centre Coronari hi vaig estar uns vint-i-cinc o trenta dies, però com que les angines de pit augmentaven cada dia i eren més doloroses, em van portar a l’Hospital Clínic de Barcelona. Allà em van fer un munt de proves, fins que em van operar a cor obert. Era el dia sis de junt de 1983.
Al cap de poc de l’operació, quan ja tornava a ser a casa, els metges del Clínic em van telefonar perquè hi anés de seguida. I em van dir que quan em van operar m’havien hagut de donar molta sang, i que a causa d’això també tenia hepatitis.”


En el meu record, hi ha quatre persones molt estimades que han mort durant la primavera, i ara aquests dolors soterrats, que d’alguna manera s’han soldat en un de sol, em tornen cada vegada que la terra reneix.
No vull pas dir que no m’agradi la primavera, al contrari! N’espio cada símptoma quan em pesa l’hivern, tan llarg. Però cada flor desclosa em diu, també, una absència.
Era un dia esclatant de primavera, doncs: un disset de maig, i jo havia començat les classes de la tarda, a Manlleu, quan em van dir que em demanaven al telèfon. Era el meu germà gran, que tenia una veu estranya, apressada i tremolosa. Havien d’ingressar el pare, d’urgència. Això havia passat ja tantes vegades que no ho vaig acabar d’entendre: no ho volia entendre. Vaig demanar fins a quin punt...
- Corre! – em va dir, només.
I llavors, sí. Vaig saber que us estàveu morint.
Vaig arribar a l’hospital abans que l’ambulància, que us duia des d’Alpens. Vaig seure en un pedrís, davant d’urgències, i veia el sol i l’herba i les papallones i les flors que suraven en una mena de núvol, irreals, uns minuts o unes hores o un segle, fins que va arribar l’ambulància i us en van treure estirat, inert, inconscient, i jo us mirava estranyament els peus amb les sabates inútils, com si no les hagués vistes mai.
No hi havia res a fer, però no ens deixaven entrar. Vam discutir amb els metges. “Si no hi ha res a fer, almenys el volem veure”, dèiem. I els metges deien que per què l’havíem dut, doncs.
Però vam entrar, de dos en dos, perquè ja hi érem tots, allà.
Jo vaig entrar amb la mare, que us acariciava amb gestos mesurats...però amb una intensitat tal, que jo em sentia una mica culpable de no deixar-vos sols, en aquells moments tan íntims.
...I tot es va acabar, com si aquella tarda de sol única s’hagués clos amb un núvol negre.
En saber-ho, la mare va dir alguna cosa que volia ser resignació cristiana... però amb una veu tan alta, i tan estranya, que em va semblar un crit de desesperació, i que em va espantar.
Quan us vaig tornar a veure, ja no éreu vós, sinó només una altra cosa, completament aliena: una màscara de cera freda, una despulla.
Jo no podia pas plorar.
Ja no hi éreu. Ho pensava, però no tenia cap sentit. Pensava que jo pensava...i sentia com si jo no fos jo la ferida de cada minut buit, la nafra fosca i purulenta del temps. Era una dona sense ombra, amb el cap com un garbuix de fils indestriables
Vau morir d’hepatitis, no pas del cor. Us van estafar uns quants jornals, també...

NO SERÀ RES (AIRE) (6)

Hi ha homes i dones com pedres de riu: còdols perfectes, sense ni una aresta. Res no els pot fer mal. Són llisos i durs, insensibles. Metòdics fins a la nàusea, eficaços, pedants. Són com màquines complexes, exquisides, però no els demanis ni una engruna d’intuïció: es “fabriquen” els amics, s’enamoren perquè toca, tenen fills perquè s’han de tenir. Tenen, per dir-ho cruelment, una intel·ligència estúpida, de robot.
Hi ha homes com arbres, d’una bondat que vol ser ingènua. Homes i dones absolutament incapaços d’assaborir o de desitjar cap fruita prohibida. Encara viuen al paradís intacte, miraculosament verges enmig del caos. No faran mal, no faran bé: tenen la ment immòbil, i només es deixen gronxar pels vents més tènues. Tant li fa si tenen vint anys o vuitanta; són plens de grops, abrigats d’escorça: són vells.
I encara hi ha els sol·lícits, els amables, els misericordiosos. Aquests no estimen, compadeixen; no odien, perdonen, i poden arribar a ésser, per això mateix, odiosos. No pensen, creuen; no desitgen, es resignen. No viuen: moren lentament i progressiva, i passegen arreu, impúdics, els seus cadàvers incorruptes. Per tal de no estimar-se, per por de veure’s al mirall, llencen els ulls i proclamen dogmes, clarors inabastables. A aquests, no els puc sofrir!
I jo sóc tortuosa i malpensada, pare: ja ho veieu...