Curset de descripcions on-line: la pràctica

Des del terrat, mirant cap a l’est...

Des del terrat tinc una bona vista. Veig una casa de tres pisos, amb un terrat petitó, enrajolat de color de gos com fuig. No en surt gairebé mai ningú Ens separa un carrer estret entremig, i tot seguit una gran allargada, com un dia sense pa, de tres blocs de pisos seguits, amb cinc pisos d’alçada, plens de finestres a vessar, una al costat de l’altra. Aquest pilot de finestres no m‘aporten res d’interessant, ja que no hi surt mai ningú. Com per art de màgia, de tant en tant hi veig roba estesa que alegra les parets del bloc... però tant com hi és, ara ja no hi és!

El què m’agrada més és poder veure els patis del darrere dels que tenen el privilegi de viure a la planta baixa, on hi ha més moviment...

Avui us explicaré com és el primer pati, el que està més a prop del meu pis.

És rectangular, no gaire gran, però ressalta el color del terra, l’han entapissat de color verd fosc, com si fos una taula de jugar a billar. Hi tenen molt poques coses: tres jardineres insípides, sense flors, dues cadires de braços de plàstic, platgeres, d’aquelles que s’estiren una mica enrere, uns fils per penjar-hi la roba i una caseta de gos que no utilitza ningú, ja que tenen un gos petitot que sempre viu a dins amb ells.

El gos pota-curt em fa pensar en el cafè: té l’esquena negre i la panxa del color de l’escuma del volt de la tassa.

En aquest pis viuen, a part del gos pota-curt, una parella bastant jove amb un fill d’uns cinc anys. He observat que el pare, a part de seriós, és molt meticulós quan penja la roba perquè s’eixugui, l’estira i estira moltes vegades, perquè no l’hagi de planxar, m’imagino jo. A la mare, gairebé no la veig mai. Si fa sol, els caps de setmana, a vegades s’estiren a les cadires de plàstic amb el banyador per prendre el sol, que tant sols els arriba cap al migdia, perquè tenen la paret del seu bloc al sud i els fa ombra gairebé fins a l’hora de dinar.

El nen no crida gaire, no fa la remor com els que conec, escolto a vegades com el renyen, perquè no deu fer el que ells volen. Pobrissó, s’ha de distreure amb el gos, ja que ningú no juga amb ell. Aquesta família em fa pensar en  una truita sense sal...


Autora: Rosa Fontseca

Curset de descripcions on-line: la pràctica

Des del balcó

A tocar de la barana del balcó les llargues branques de l'avet et volen abraçar, com si fossin els braços d'un gegant entremaliat que es gronxa suaument al ritme del vent que bufa de ponent. Els fils de l’enllumenat i del telèfon dibuixen amb tinta xina, al cel blau, diferents figures geomètriques que contrasten amb un núvol arrodonit i flonjo de color de llet. A la capçada de l'arbre descansen tres coloms panxuts, de color de cendra, que mouen el cap amunt i avall.

Un xivarri general de vida se sent al voltant. La cadència de les esquelles es barreja amb els diversos cants dels pardals, les merles, el pinsà, les garses i algun pit roig que es troben escampats arreu. De lluny estant, un gos borda incansablement, i entremig, les campanes toquen les quatre de la tarda.

Mirant a baix, veig que l'herba tendra del jardí és amorosa i dolça. Està coberta per clapes de margaridetes, cucuts grocs i vermells, pixallits i alguna viola: tot plegat sembla una catifa virolada.

Al parterre, es veuen narcisos blancs, tulipes d'un vermell intens, maduixeres, menta i una mata de romaní salvatgí que fa una fragància rústega. Les bardisses del marge el deixen caure dòcilment a terra, com una llarga cabellera despentinada.

L'herba nova que es bressola, a la feixa de més amunt, contrasta amb el color marronós del farratge bord que encara roman de l'any anterior.

Pel corriol baixa cap al poble la veïna, alegre, amb samarreta blanca màniga curta, amb els seus bonics cabells estarrufats.

Cal Miqueló és la casa més propera. Té un balcó amb un parell de torratxes, un estenedor i dos aplics rodons com ulls, fixats a la paret arrebossada. La teulada de color ataronjat sembla que vulgui descansar damunt del marge verd. Al seu voltant, hi ha una casa de color granat amb unes grans finestres que segueixen la forma en diagonal de la teulada; una altra casa és de color crema amb una teulada de color d'espiga vella.

Més a la dreta es veuen les teulades velles de les altres cases, l'església i el campanar, coronat per una balustrada, amb una estelada que voleia esparracada. A mig aire, una prunera amb fulles toves de color d'olor de menta, un pi gros amb creixents tendres, una alzina joveneta i un noguer amb les fulles que despunten.

Una mica més enllà, una filera de cases adossades puja serpentejant d'esquerra a dreta. Les unes són de color ocre amb tancaments de fusta, i les altres més sòbries, de pedra, tenen claraboies a la teulada en forma d'ullets.

A la carena, sobresurten els xalets, que s'enfilen espurnejant pel turó de Rocamonada. Entremig, trossos de roca viva que aguanten els marges. Escampats aquí i allà, es distingeixen pollancres, blades, alzines, pins, pomeres, un avet i, al capdamunt, un xiprer que sembla que vulgui punxar el cel, com una agulla.

Als jardins de les cases destaquen arbustos arrodonits de diferents colors: vermellosos, verd poma, groc llimona o color d'oliva. Tota aquesta munió de vegetació, juntament amb els diversos tons de les cases: ocres, crema, bruns, grisos i blanquinosos, és com una composició de colors feta amb pinzellades d'una il·lustració impressionista.

Un vehicle fosc circula pel carrer que puja, i sembla una bestiola enfilant-se muntanya amunt. També se'n veuen d'altres, parats al costat de les cases com cuquetes de llum. La roba blanca, estesa a dos dels balcons, brilla alegre al sol primaveral.

Però les obres d’un habitatge en construcció trenquen l'harmonia d'aquest paisatge. A mig fer, l’edifici té unes columnes altes i estretes, com  un esquelet de peix. Al seu costat, dos paletes aixequen parsimoniosament una paret de totxos vermellosos.

Una serralada, poblada de pins, roures i algunes alzines, retalla el cel a l'horitzó. El verd opac del bosc es barreja amb la calitja d'un blau lletós que fa palesa la seva llunyania.


Autora: Deli Niubó

Curset de descripcions on-line: la teoria

Primer consell

Tant si som molts com pocs: això comença!

Trieu el lloc des d’on voleu descriure el que veieu: si en comptes de paisatge hi ha la casa del davant, cap problema.

Farem un exercici previ de vocabulari. Sabeu el nom de tot el que veieu? Noms dels arbres, detalls del carrer, de les cases, etcètera.

Feu servir el diccionari per trobar els mots més precisos.

I els colors?

Com podem dir groc sense dir groc? Color de palla, color de llimona...

Com podem dir verd sense dir verd?

Etcètera.

Podeu fer-me arribar els vostres vocabularis i en faré una recopilació. Som-hi?

roseriborra@hotmail.com

Segon consell

Vocabulari previ (a partir de les vostres aportacions)

No és el mateix dir arbres que dir: avet, pi, prunera, noguer, pollancre, alzina, blada, roure, xiprer, pruner, cirerer, figuera...
No és el mateix dir flors que dir:  maduixeres, margarides, cucuts grocs i vermells, renuncles grocs, tulipes d’un vermell intens.
No és el mateix dir blanc que color de llet, color de papallona fugissera...
No és el mateix dir gris que dir color de cendra, color de núvol panxut, color de pedra...
No és el mateix dir groc que dir: color d’espiga vella, color d’herba assecada, color de llimona, color de poma madura...
No és el mateix dir vermell que dir color de teula, color de cirera, color de tulipa oberta, color de totxo, color de pa amb tomàquet...
No és el mateix dir verd que dir color de poma, color de menta, color de gelat de pistatxo...
Ara, deixarem el vocabulari a punt, com aquell qui posa a punt els ingredients d’un pastís, i n’agafarem pessics a mesura que els necessitem.
Comencem a escriure la descripció (sense fer trampa ni canviar de balcó o de finestra):
Començarem per les coses més properes i anirem cada vegada més lluny amb la mirada. I cada vegada que fem un pas enllà, farem un punt i a part.
Per exemple:
Davant mateix del balcó...
Una mica més enllà...
Al lluny...
Just a l’horitzó....

Tercer consell

Important: una descripció no és un inventari; no hem de ser exhaustives, sinó que hem de triar i, si expliquem detalls, ha de ser perquè ens criden l'atenció, no cal voler explicar-ho tot.

De moment tenim una descripció molt bàsica però ordenada (de més a prop a més lluny) i amb un vocabulari una mica treballat, com ara aquesta:

“Just davant del meu balcó, que dóna al nord, hi ha un descampat amb l’herba llarga i verda. A la dreta, un carrer que fa pujada, i a l’esquerra els patis de les cases més properes. En un dels patis hi ha dues alzines.

Una mica més enllà, es retalla la silueta familiar del castell de Torelló.

Just a l’horitzó, la serralada de Bellmunt dessota un cel gris amb núvols inflats.”

Ara, sense desordenar el text, hi afegirem comparacions. Per exemple:

“L’herba llarga i verda... com uns cabells descuidats.”

Un tipus especial de comparació és la personalització: és quan atribuïm a les coses qualitats humanes o animals, per exemple:

“Dues alzines de color verd fosc, com dos sentinelles.

La serralada de Bellmunt sembla l’esquena geperuda d’un drac adormit.”

Quart consell

Una descripció de paisatge és com una fotografia: expliquem les coses que veiem.

Una descripció d’ambient incorpora el moviment: és com una càmera de filmar.

Es tractaria, doncs, d’incorporar el moviment a les nostres descripcions.

Sense desordenar el text, afegim alguna frase que faci referència a:

La gent que passa, o no, pel carrer.

El gosset que veiem en un terrat.

La roba estesa que voleia al vent

Els núvols que van passant (d’est a oest? De nord a sud...?)

Els ocells que s’aturen a un arbre o una antena i després aixequen el vol...

El gat que es passeja per la teulada

Etcètera. Recordem d’incorporar-hi també comparacions.

Cinquè consell

A hores d’ara, ja tenim una descripció ordenada, amb comparacions i moviment.

Ja només ens falta enriquir-la una mica.

Hem situat la descripció en l’espai (més lluny, més a prop...) però l’hem situada en el temps? És una descripció de primavera, d’estiu, de tardor...? De matí, de tarda?

La tornarem a llegir i mirarem si hem fet servir els cinc sentits: vista, oïda, gust, tacte.

Sense desordenar el text, hi podem afegir alguna pista en aquest sentit: fa fred, fa calor, fa sol, està núvol, plou? Això ens servirà per incorporar-hi el sentit del tacte.

La vista ja l’hem feta servir, però, i les olors? Podem afegir-hi alguna cosa en aquest sentit. Si no és una olor real, pot ser una olor recordada que, a més, potser ens remet a algun record d’infància...

Podem fer servir el sentit del gust en alguna comparació, per exemple: 

“Els núvols són blancs com un got de llet acabada de bullir”

“L’herba té un verd intens, com un caramel de menta”

“Els núvols de la posta són de color de pa amb tomàquet”

Afegir-hi el sentit de l’oïda és fàcil: se senten ocells, el campanar, algun cotxe, el vent...? Podem fer una mica de trampa i incorporar-hi sons recordats o possibles.

Sisè consell

Us ha passat mai que teniu el nas tapat i us sembla que el menjar no té gust?

I que, si porteu ulleres sempre, si no les teniu posades, us sembla que no hi sentiu?

Això vol dir que els nostres sentits estan relacionats.

En art, d’això tan simple i tan conegut se’n diu sinestèsia.

Per exemple: Tenen color, les olors?

I els sorolls, són suaus o aspres?

Si dic: “Els ocells cantaven damunt el silenci dolç del camí” estic relacionant l’oïda i el gust”

Si dic “Les fulles toves del pollancre eren de color d’olor de menta” estic relacionant el sentit del tacte amb la vista, el gust  i l’olfacte.

Si dic “ l’herba seca i flonja  del marge feia una olor groga” estic relacionant el sentit del tacte  amb l’olfacte i la vista.

Aquesta tècnica fa que la persona que llegeix el nostre text s’hi senti identificada, sense saber gaire per què.

Podeu afegir una frase semblant a la vostra descripció?

Setè consell

En una descripció, i a vegades sense voler, hi traspua l’estat d’ànim de la persona que l’escriu.

Se sol associar la tristesa a l’hivern o a un dia plujós, i l’alegria a un dia assolellat, però podria ser exactament al revés. Mai no afinarem prou a l’hora d’explicar els matisos dels sentiments, a l’hora d’explicar-nos.

Si estem contents o tristos, enyorats o eufòrics, ho podem deixar anar de mica en mica, encara que no sigui molt explícit: en la tria dels adjectius, dels noms, dels verbs; també en la tria de les comparacions, de les oposicions (jocs de contraris), etcètera.

Però també ho podem resumir en una frase final, per exemple:

“Tot plegat: l’aire aturat, la pesantor dels núvols, la pluja fina i seguida, esmola la meva enyorança”.

“Aquell vent, tan persistent, posava ales a la meva alegria. Encara que udolés de nit com un llop desfermat, de dies netejava l’aire i escombrava els núvols indecisos”.

Vuitè i últim consell

Podem donar la descripció per acabada? Encara no.

Ens queda una feina molt important: la correcció.

De la mateixa manera que poliríem una rugositat de la fusta, si féssim una cadira, hem de revisar l’ortografia i la sintaxi del que hem escrit. Tenim moltes eines: diccionaris, traductors (si cal), correctors... I sempre podem demanar ajuda, si convé.

Llavors, jo uns aconsellaria deixar reposar uns quants dies l’escrit, com aquell qui treu un pastís del forn i el deixa refredar.

Quan el tornem a agafar, farem l’esforç de llegir-lo com si no fos nostre: diu el que volíem dir? O només diu una part del que ens hem imaginat que diu?

S’hi pot afegir alguna cosa? Se n’ha de treure alguna? Hi ha alguna frase que no s’entén?

A veure què en diuen, els vostres lectors.

Quedareu sorpreses, sorpresos: perquè cadascú, en llegir un escrit, se’l fa seu, i les mateixes paraules diran coses diverses a persones diferents. És la màgia i la servitud de la paraula escrita.