Sóc només pols, però em penso estrella.

dijous, 30 d’abril del 2020

Curset de descripcions on-line: la pràctica


Des del balcó




A tocar de la barana del balcó les llargues branques de l'avet et volen abraçar, com si fossin els braços d'un gegant entremaliat que es gronxa suaument al ritme del vent que bufa de ponent. Els fils de l’enllumenat i del telèfon dibuixen amb tinta xina, al cel blau, diferents figures geomètriques que contrasten amb un núvol arrodonit i flonjo de color de llet. A la capçada de l'arbre descansen tres coloms panxuts, de color de cendra, que mouen el cap amunt i avall.

Un xivarri general de vida se sent al voltant. La cadència de les esquelles es barreja amb els diversos cants dels pardals, les merles, el pinsà, les garses i algun pit roig que es troben escampats arreu. De lluny estant, un gos borda incansablement, i entremig, les campanes toquen les quatre de la tarda.

Mirant a baix, veig que l'herba tendra del jardí és amorosa i dolça. Està coberta per clapes de margaridetes, cucuts grocs i vermells, pixallits i alguna viola: tot plegat sembla una catifa virolada.

Al parterre, es veuen narcisos blancs, tulipes d'un vermell intens, maduixeres, menta i una mata de romaní salvatgí que fa una fragància rústega. Les bardisses del marge el deixen caure dòcilment a terra, com una llarga cabellera despentinada.

L'herba nova que es bressola, a la feixa de més amunt, contrasta amb el color marronós del farratge bord que encara roman de l'any anterior.

Pel corriol baixa cap al poble la veïna, alegre, amb samarreta blanca màniga curta, amb els seus bonics cabells estarrufats.


Cal Miqueló és la casa més propera. Té un balcó amb un parell de torratxes, un estenedor i dos aplics rodons com ulls, fixats a la paret arrebossada. La teulada de color ataronjat sembla que vulgui descansar damunt del marge verd. Al seu voltant, hi ha una casa de color granat amb unes grans finestres que segueixen la forma en diagonal de la teulada; una altra casa és de color crema amb una teulada de color d'espiga vella.

Més a la dreta es veuen les teulades velles de les altres cases, l'església i el campanar, coronat per una balustrada, amb una estelada que voleia esparracada. A mig aire, una prunera amb fulles toves de color d'olor de menta, un pi gros amb creixents tendres, una alzina joveneta i un noguer amb les fulles que despunten.

Una mica més enllà, una filera de cases adossades puja serpentejant d'esquerra a dreta. Les unes són de color ocre amb tancaments de fusta, i les altres més sòbries, de pedra, tenen claraboies a la teulada en forma d'ullets.

A la carena, sobresurten els xalets, que s'enfilen espurnejant pel turó de Rocamonada. Entremig, trossos de roca viva que aguanten els marges. Escampats aquí i allà, es distingeixen pollancres, blades, alzines, pins, pomeres, un avet i, al capdamunt, un xiprer que sembla que vulgui punxar el cel, com una agulla.

Als jardins de les cases destaquen arbustos arrodonits de diferents colors: vermellosos, verd poma, groc llimona o color d'oliva. Tota aquesta munió de vegetació, juntament amb els diversos tons de les cases: ocres, crema, bruns, grisos i blanquinosos, és com una composició de colors feta amb pinzellades d'una il·lustració impressionista.

Un vehicle fosc circula pel carrer que puja, i sembla una bestiola enfilant-se muntanya amunt. També se'n veuen d'altres, parats al costat de les cases com cuquetes de llum. La roba blanca, estesa a dos dels balcons, brilla alegre al sol primaveral.

Però les obres d’un habitatge en construcció trenquen l'harmonia d'aquest paisatge. A mig fer, l’edifici té unes columnes altes i estretes, com  un esquelet de peix. Al seu costat, dos paletes aixequen parsimoniosament una paret de totxos vermellosos.

Una serralada, poblada de pins, roures i algunes alzines, retalla el cel a l'horitzó. El verd opac del bosc es barreja amb la calitja d'un blau lletós que fa palesa la seva llunyania.


Autora: Deli Niubó