CAMÍ DE FOC

1.

La crosta és prima, terra cremada. Tot es mou: amunt, giren estrelles i avall la terra s'esberla sota els peus, et colga un glop de roca encesa, tot un passat que s'encén.
Cap roca no és morta. Aprèn a viure amb peus de lava freda, esponja, formatge negre de mil forats. Aprèn a viure amb aquesta ventada als ulls, i amb les mil agulles de sorra incandescent.

2.

Et colga un riu de lava, i s'emporta arbres i arrels: terra ferida, roca bullida, llàgrimes de pedra.
Calen moltes nits de lluna quieta, per refredar el foc. Costa molt, refer tendreses, escampar líquens i llavors. Alça parets contra els vents, fes un forat i colga't de cendra. Fes-te un cep, somnia veremes, fulles, fruits. Destil.la llunes, amara't lentamnent de l'aigua que no plou.

3.

Els alisis estripen el mar, fan néixer escumes: clepsidres que escriuen i esborren l'absurd del temps.
Aprèn a viure amb l'oceà salvatge i el vent desfermat. Costa molt, refer les platges i caminar petxines...
Costa molt. Et colguen onades, cortines d'aigua que encega, sal que fereix, crancs sense ulls. Calen molts migdies de sol clement, per escalfar l'aigua de les pells nues.

4.

Ets una illa. Una de tantes, al capdavall, grans, petites: collarets còsmics.
Però una illa molts cops encesa. Terra cremada que refà, tossudament, líquens del no-res, mentre somnia magmes i bressola cràters adormits.
Ets una illa. Endins, et tremola el foc, però tu vés bastint el miratge de les palmeres, l'oasi on arriba el miratge dels camells.

Lanzarote, juliol-agost de 2008

CAMÍ D’ESTIU A LA FONT DE MATAMOSSES

No fa calor, no fa fred. És un dia net, perfecte pel que té de fràgil. Efímer. Fa una mica d’airet i el sento com si fos el temps que, delicadament, rellisca. Inexorablement.

Els fonolls són alts, a punt de ser xuclats. Crespinells blancs a les pedres, arròs de pardal, que en diu algú. Margarides altes. A les obagues, encara algun bassal: fredor de pluja, fredor de nit. No pot durar. El sol és alt i va eixugant els rastres de l’aigua, que fan dibuixos de sorra arrossegada als camins, que han tornat a fer el camí inèdit.

Una vegada, en aquest camí, fa anys, hi vaig veure un marcòlic rosa: com els de Núria però rosat, i més petit. Mai més. Ara hi ha campanetes blaves, petites i grans, clavells de pastor amb els pètals una mica esborrifats, tremolosos, orquídies petites. Algun bolet despistat. Les flors grogues del pericó foradat i els botonets de Sant Joan; i l’olor verda de la sajolida, que em fa pensar en olives recòndites.

Tot se’n va tan de pressa, que frueixo la quietud, el dia que sembla aturat però gira com una engruna d’un collaret còsmic, els núvols de papallones que espanto amb els peus, la mica de terra esllavissada als marges amb arrels a dintre, les roderes d’un tractor que no conec.

A Roca de Pena, la paret de pedra enfilada, inversemblant, l’orella d’ós negreja a les esquerdes, i penso en plegaments i cràters, muntanyes que neixen, cataclismes que ara semblen immòbils.

I ja sento l’aigua, i deleixo la font entre avellaners alts amb la fruita sempre verda, entre falgueres noves, d’aquest any, d’avui, d’ara mateix.

La font brolla amb una alegria oblidada, i m’he de ficar de peus al rec, per abastar el doll. Plenitud de l’aigua que revé, buidor de l’aigua que se’n va...

No pot durar.

EL CAMÍ (4)

A la vall el camí planeja, l’aigua s’aquieta, el temps dorm. Arribes. O t’ho penses. És el migdia, l’hora de les persianes que ratllen la pell de sol i d’ ombra: ets zebra, pastures. Ets flor al balcó, i els estendards es tornen roba estesa. Fas niu.

Deixes dreceres i et fas pont sobre l’aiguabarreig dels rius, de l’aigua en calma. Ets pont damunt pollancres i freixes, damunt salzes de plata amb renou de vent, d’oblit.

Vola arran un ocell blau, i els sabaterets escriuen la pell de l’aigua.

Ets ocell que neda a l’aigua dels núvols, ets un instant, libèl·lula, espiadimonis breu.

Ets tacte de pedra grisa, vellutada.

Ets fulles com mans dels plataners, ets dins la tarda.

El blau del cel es va fent petit.

EL CAMÍ (3)

Després, va ser el vertigen de la tartera. Els peus que corren, rodolen, frenen, i tot el vent als ulls, carícia, i tota la nit als prats de la pell nova: l’amor que es reinventa; la vida, primigènia. Les estrelles tan altes i la neu, intocada.
I et vas adonar que tot era possible, que mai no t’acabaries el camí. Que sempre formaries part de la muntanya. Que eres muntanya.

EL CAMÍ (2)

Recordes exactament el moment en què vas prendre consciència que existies, bé que no pots situar-lo amb precisió en el temps. Però va quedar intensament gravat (com escrit en lletres de foc) a la teva memòria.

Era un dia lluminós. Potser a mitja tarda, amb un sol resplendent. Primavera o estiu, perquè encara pots sentir el record de la calidesa de l’aire de vellut i aquella olor efervescent de vida al teu voltant.

Baixaves, sola, pel camí amb herba ufanosa i flors a banda i banda. I de sobte, sense cap motiu aparent, com si algú hagués obert una cortina davant dels teus ulls, et vas veure tu mateixa, caminant, amb un cos precís, com si tu no fossis tu i et poguessis veure des de fora. I et vas adonar que estaves atrapada en un cos, en un temps i en un espai terriblement concrets, incomprensibles.

Vas pensar: “Sóc”, amb una barreja de joia i de dolor, amb tota la teva pobra intel·ligència esmolada, esberlada. Amb impotència, al caire d’aquell precipici de preguntes.

“Sóc, sóc!”, et repeties mentalment, meravellada, eufòrica, espantada, i et miraves les mans, els peus, i veies com es movien, incrèdula.

Entendre, per primera vegada, que “eres”, i que podies “saber-ho”, et feia tant de mal com un doll de vidre fos; i tant de bé com una riuada de plaer que intuïes que acabava de néixer, i que no pararia de brollar.

EL CAMÍ (1)

En començar el camí ni ho saps, que el fas. Veus, sents, olores i menges, no ets gaire més que una formiga; potser menys. És un món de llums canviants, de veus, i entre totes, La Veu. Si ella és a prop, tot va bé.

Però a vegades és lluny, i has de cridar molt fort, perquè torni. Tens fred, tens calor, tens gana, tens set. El camí és inhòspit.

Fins que la claror es destria, i aconsegueixes veure nítidament La Veu, i és Ella. Si tens prou sort, potser també el veus a Ell.

Veus les fulles que gronxen, et diuen: Fulles. Veus els núvols de color de llet, i et diuen: Núvol. El camí té noms.

Menges, dorms, et mous, jugues amb els peus, i et diuen: peus; jugues amb les mans: mans. A vegades Ella es torna seda, es torna font. A vegades Ell somriu i et posa collarets de noms ignorats arran d’orella.

Tens sort. No ho saps, encara, però tens molta, molta sort.

Camí sinuós

El camí és llarg, fins a la casa del nostre amic. Travessa la frontera i, després de la plana de Perpinyà, s’enfila amunt, entre vinyes que, després de les pluges, tenen uns pàmpols lluents, d’un verd que el sol fa transparent. Ginestes florides. Sempre havíem fet aquest camí a l’hivern, i el recordava rosat: de l’argila rogenca, de la llum de ponent, de les soques nues. Avui, però, esclata amb tots els verds que pugueu imaginar: madurs i tendres, camins de flors, de fruita pressentida. En dies així, m’agradaria ser ovella, o vaca, per menjar parsimoniosament tots els verds i somniar-los eternament. Només això.

Però no sóc vaca, ni ovella, i demano un “cafè noir” on el català encara s’hauria d’entendre. Estem bé. Som tres, després cinc, ens entenem: els comentaris, les brometes, els silencis. Compartim l’admiració pel paisatge redescobert, que l’aigua passada i el vent present han redefinit, esmolat, estrenat.

I arribem a San Pau de Fenollet, el poble tan ben posat entre les parets de pedra grisa, un grapat de teulades vermelles i de casetes amb jardí i porticons: ”volets” de tots colors.

I ara vénen les gorges de Galamus, m’anticipo al gaudi de la roca esberlada, la carretra sinuosa, una serp de pedra. Cada paret és un mostrari de flors, cada revolt una sorpresa.

La casa del nostre amic és dreta com sempre, oberta, hospitalària. Hi entren nens i gats, sempre hi ha algú dormint, menjant. Ell és tan discret com la casa, ulls d’aigua verda cansada, cabells grisos amb rastes, llargs. Ens diu on podrem dormir i se’n torna al cau, nosaltres fem i desfem.

Demà farem l’entrevista, parlarà llarg i fluixet davant la càmera, recordarà lluites i presos, infància. Tot per presentar Mumia Abu-Jamal i la traducció del seu nou llibre, “We want freedom”, encara no en català, en castellà.

Mengem truites i els nens s’han acabat les galetes, ens fa riure la capsa buida que havíem deixat, ben plena, damunt la taula. “On va partager”. I compartim, menjars i converses. El castell de Peyrepertuse ens fa l’ullet des de la finestra, els gallerets envolten la casa, com sentinelles vermells.

Costa, marxar. Gràcies per tot, a reveure, “see you soon, stay strong”.

I és que hi tornarem sempre. L’hora és més quieta, la llum declina, les gorges s’obren per fer-nos pas.

Sí, tornarem.

CAMÍ DE BALLESTAR

És quasi migdia. Camí de Ballestar, arços florits. Segimon Serrallonga em diu els versos a cau d’orella:

“Arços d’amor florien

tota la nit...”

Tota la nit ha deixat, encara, un rastre de fred a l’herba, però el sol s’alça triomfant, com una immensa i càlida flor estesa de de boca terrosa.

Circumdem la casa, com sempre, àvids de primavera i de colors canviants. Al sud, han llaurat el camp, i ara és d’un color suau de xocolata desfeta. Els brots nous del freixe, tan negres, sembla que vulguin signar un paper invisible, deixar constància de l’instant present i fer-lo inesborrable...

Oest. Han florit els lliris de Van Gogh, blaus com aigua desitjada, i els bidons són plens d’una aigua fresca de l’últim ruixat. Mirem l’aigua nova i ens tremola una mica la pell: potser sí, que plourà.

Han florit les heures de terra, petites, clapetes rosades de tija prismàtica. El lilà està a punt, em deleixo per l’olor que revifa la infantesa. Encara no.

L’any passat ni la vau veure, la florida del lilà, dieu: encara no éreu aquí, però jo us hi sé des d’un temps remot que us fa, que ens fa, antics com els cactus quiets.

Al nord, a la bassa buida però encara humida, una falguera trena l’aigua oculta i en fa un verd clar de seda, o potser vellut. Seguim el camí fresc d’ombra.

- Hi podríeu plantar hortènsies, dic, i penso flors blaves.

A l’est torna el sol que daura les pedres i desperta sargantanes. Mirem la plana als peus, Torelló estès, Sant Pere remot, Bellmunt sempre a l’aguait.

La figuera ja té fulles petites i aspres, que seran amples com plats. El cirerer també treu fulla. Dos lilàs més, un de blanc, i un ocell petit i potser groc que refila amagat a l’alzina. Papallones que semblen fulles vives. Una fulla tardana al roure (papallona morta...?), i una mica de vent, alè dels boscos. Un núvol prim i l’avió que s’enfila.

Preparem el dinar, encenem el foc només per escalfar-nos l’ànima.

Vi i xampany i migdiada.

- Què celebrem, avui...?

Bell Estar, 5 d’abril de 2008.

CAMÍ DE DESIG DE PRIMAVERA A MONTESQUIU

Miro detingudament els marges, però encara semblen nus. Els arbres, alts, dibuixen branques sense ombra al cel molt blau. El camí s’enfila. Els ulls acostumats a l’herba curta descobreixen, però, violetes blaves: només dues, com dues llàgrimes.

Deleixo l’herba fetgera, els pixallits grocs. Però l’herba rossa sembla adormida. Les vaques de color de terra pasturen el silenci, el subratllen de tant en tant amb un repic d’esquelles. Trobo un, dos, tres homes pel camí. M’estimaria més no trobar ningú però, en canvi, els sons llunyans no em destorben: un xerrac elèctric, un gos, el soroll arrissat d’un tractor.

S’alça del no-res una papallona petita, color de poma bullida. Em trec la pell del jersei i se’m fa més viu l’alè de molsa de les obagues, i la llepada càlida del sol ascendent, que puja amb mi i estripa boires: fa nou el paisatge.

Porto un poema de Segimon Serrallonga a la butxaca, al cor, al cap:

“I sento, així mateix, un cop i un altre el temps

aturat amb mi sobre la pura buidor...”

Rellegeixo els versos que el cap escriu al cel net de la memòria, aquest matí, i em ve la imatge d’un esparver que plana en espiral i s’enfila amunt: “un cop i un altre el temps”.

Hi ha gent, com Segimon Serrallonga, com Verdaguer, que poden escriure des de l'altura, que abasten geografies, del món i de l'ànima. Altres, només podem arrossegar a poc a poc cada paraula, com si fóssim formigues; i cada mot serà sempre més gran del que mai arribarem a ser nosaltres.

A la font, que només té un rajolí d’aigua que no es pot beure, descobreixo finalment l’herba fetgera: amb dues flors blanques, i sento que he acomplert un ritual: si veig l’herba fetgera i les violetes; si veig ni que sigui una papallona i em trec el jersei, i camino, la primavera arribarà, aviat.

Espio amb impaciència els borrons negres dels freixes, la seda dels salzes. Un alè de vent petit es torna frec de paper a les fulles seques dels roures, que em diuen: no et treguis el jersei, encara no, mira’ns; l’hivern no s’ha acabat. Però just al costat, la florida sense flors d’un avellaner groc em diu justament el contrari.

Encara no hi ha sargantanes a les parets de pedra seca. Hi deuen ser, arraulides, ja sortiran. Només veig una llagosta de color de fulla, que salta com si fos la minutera d’un rellotge. I una petxina mil·lenària escrita per sempre a la pedra grisa.

“...la pura buidor, més amorosa,

on encabeixo, sol, la mirada quieta i sento

la pau, endins, com en un centre que em ve.”

Montesquiu, des del rocal, és una estesa de teulades vermelles, de terrats amb roba diminuta, de cotxes de joguina. Horts. I un riu segrestat, que se’n va del llit de pedra cap a un canal verd. Al lluny, encara hi ha transparència de muntanyes. A prop, la pau, endins.

Aiguabarreig

Aiguabarreig dels rius, aigua en calma. Pollancres i freixes, salzes de plata amb renou de vent petit.
Frisances.
Vol arran d'un ocell blau. Sabaterets que escriuen la pell de l'aigua.
L'ocell, ara, neda a l'aigua dels núvols.
Espiadimonis breus.
Tacte de pedra grisa freda de nit, vellutada.
Tèbies, torrades, fulles com mans dels plataners diuen la tarda.
El blau del cel es va fent petit.
Remor: és el vent, és un avió, és un tro que vola?
Ventada que sacseja els dits.
"Si vulgués ploure...!" pensen els arbres.
Cauen senceres les fulles, color de fruita.
Toquen les sis.

Cavalls de nit

Els cavalls blancs de la nit galopen, percudint la pell estrellada dels insomnis.

Que llarga, la nit. M’arrapo a la crinera tèbia, acoto el cap dintre el vent de glaç que fueteja.

Els cavalls blaus del matí caminen lents, cautelosos, mengen a poc a poc les crestes enceses dels núvols.

Al migdia, cavalls vermells com sang aglevada lluiten i s’aparellen; s’aparellen i dormen al desert del foc fred dels somnis.

Els cavalls grocs de la tarda pasturen les hores dòcils, però també masteguen temps incerts. Ara i aquí, és a dir: abans i allà. Després.

Lentament, cavalls rosats del capvespre es tornen ataronjats, lilosos. Fan un trot lleuger cap al país dels horitzons inabastables, on mai no s’arriba.

A contrallum, els cavalls negres dels dies finits cavalquen miratges, apaguen clarors, tanquen portes il·lusòries.

Alhora, cavalls blancs de nit, agrumollats, galopen.

CAMÍ PERDUT

Sovint, no puc escriure. I és que les paraules se’m tornen estranyes, rocalloses, punxegudes. No tinc la paciència de l’aigua per dibuixar-hi estalagmites; no tinc la força del fred per esquerdar-les.
El cas és que em cauen de les butxaques, inútils, sabudes: gastades com còdols de riera. No en sé treure espurnes, i el foc desitjat em forada els somnis.
Sovint, no puc deixar d’escriure. I és que els pensaments em ronden inacabables, com una sínia: com mil calidoscopis que el temps engruna.
Se me’n va la sorra entre els dits, perdo l’aigua fugissera dels instants.
Em sento maldestra i immòbil, minúscula mentre les estrelles giren, feixuga quan els insectes més petits acompleixen perfeccions inabastables.

CAMÍ DE FRANÇA

A la Tour de Carol fa fred. Hi ha una mica de neu a les muntanyes, esborrades per la boira. Hem d’esperar el tren i passegem fins a Enveitg, sortejant els camions. Abans, això no era així: hi podies arribar ben tranquil·lament. Però encara queden alguns pollancres mil·lenaris, al camí que hi porta: amb la soca enorme clivellada i rentada per les pluges i el temps.
Trobo que la primavera, aquest any, triga. Als jardins del poblet (cada casa en té un) les tulipes encara no han florit; drecen les fulles d’un verd aigualit com orelletes tafaneres, enmig de les quals les poncelles tancades sotgen el bon temps.
Ja instal·lats al tren, passem per Porta, Porte Puiymorens, l’Hospitalet prop d’Andorra, Aix-les-thermes, Luzenac...camí dels Pirineus. El paisatge canviant és inoblidable.
Damunt la immobilitat dels pins negres i les tarteres grises, hi ha la lleugeresa dels arbres que brotonen: capçades de color de vi dels bedolls blancs, taronges i daurats d’arbustos i salzes, que semblen lleugers i comestibles.
Fa un dia gris. Damunt els cables elèctrics que passen rabents per la finestra, veig durant un sol instant un ocell immòbil, com una nota musical en un pentagrama no escrit.
Vora l’aigua escumejant dels rierols, hi ha roques grises amb tatuatges de líquens d’un groc molt clar: color d’olor de poma àcida.
Després de cada túnel, descobrim un paisatge nou: ara ha florit la neu, que cau i es gronxa i és nova i primigènia; o torna la calidesa de les fulles torrades dels roures, amb el sotabosc de pedres vellutades, amb molses de diferents verds; i ara ens sorprèn la boira, que bull a les fondalades com la llet a foc.
Tot és suau, tranquil, quiet. Gaudeixo la companyia discreta, els silencis: gairebé una solitud compartida. Però no puc deixar de pensar, també, que aquest va ser un camí d’exili i de mort: he de tornar a llegir “Els vençuts”, de Xavier Benguerel.

(Camí de França, 5 d’abril de 2007)

CAMÍ EIXUT

Tota la vall és un ventre de dona, entapissat del vellut dels pins negres. Un ventre buit. Només a les crestes rosades hi ha una mica de neu gastada: un record de gravideses pretèrites.
Recordo hiverns en què la neu colgava els troncs dels pins, i les capçades semblaven grans magnòlies caigudes. Enyoro aquell fred esmolat, i els ganivets de glaç de l’aigua adormida...
Perquè, aquest any, només un rierol petit recorre el ventre de la gran dona de pedra ajaguda. Les tarteres nues tenen geografies de líquens tebis a cada pedra assolellada. El cel és d’un blau llis i sense núvols, estèril.
La serp immòbil del camí tortuós té escates de pedra blanca, pell buida, marges d’herba rossa, falgueres vençudes.
Ni un bri de vent.
Les parets de boira s’han estimbat molt lluny, a les terres baixes, irreals: horitzons d’hiverns ficticis, papers de seda.
Vora l’aigua minsa, bedolls nus d’escorça blanc, freixes amb raïms aglevats de fruits madurs i brotons negres. Avellaners a punt de florir sense esclat, amb flors com insectes. I el dibuix precís d’una moixera de guilla, amb la llum tardana dels fruits vermells.
A Queralbs, sota la teulada grisa, un davantal blau estès, com un estendard que implorés l’aigua dels núvols.
El dia és massa càlid, massa quiet.
Penso en gencianes futures, en nerets rosats i marcòlics grocs: en llavors perdudes que ara mateix haurien de dormir a l’aigua recòndita de la vall eixorca, de la terra eixuta.

(Vall de Núria, 6 de gener de 2007)