Sóc només pols, però em penso estrella.

diumenge, 24 de juny de 2018

EM PENSO ESTRELLA



Sóc gra de sorra, però em penso platja
o desert, duna o miratge.
Com un camell tossut, tragino al gep
l’aigua de viure, la nit inerta.

Sóc floc de neu, però em sé congesta.
Com un llop blanc i afamat
mastego brins eixuts
sota la neu encesa.

Sóc gota d’aigua dintre la mar oberta.
Com una serp sinuosa,
llisco camins i llesco
onades de llum estesa.

Sóc un instant inquiet: espurna.
Com una llebre fosca
que encén els ulls i abranda
tota la volta del cel,
tota la nit, foguera.
 
Sóc només fulla, capçada verda.
Però em sé boscúria
arrelada endins
de la terra tendra.

Sóc flor vençuda. Pètals esborrifats,
perduts, color de cendra.
Però em sé fruit.
Com formiga feinera
omplo d’engrunes
el rebost buit
de la tendresa.

Sóc només pedra, però em vull tartera.
Com un isard isard
engruno parets esquerpes.

Sóc tros de núvol, però em vull planeta.
Com àliga viatgera
planejo cel amunt
de la incertesa.

Sóc mirada i prou, però vull entendre.
Com eruga verda,
somnio vols
de papallona
desperta.


Sóc gra de sorra,
sóc floc de neu,
sóc gota d’aigua,
un instant inquiet.
Sóc només fulla,
sóc flor vençuda,
sóc només pedra,
sóc tros de núvol,
mirada i prou.

Sóc només pols, però em penso estrella.


dissabte, 9 de desembre de 2017

SETEMBRE, UNA TARDOR D’AURORA QUE FA UN ANY



Sara Blázquez i Josep Comajoan. Referents.

Hi ha coses que duren per sempre, o ho sembla, perquè la renovació és constant i són un referent sense el qual no sabríem viure.
Duren les flors, tan efímeres en si mateixes, però tan presents, un any rere l’altre, arreu, petites meravelles perfectes.
Dura el foc domèstic, les brases de la nit que encenen les brases del matí i que escalfen la casa i els cors. 
Duren les mares i els pares: ara joves, ara vells, ara més enllà dels dies i de les nits. La seva generositat invencible, la casa on durant tants anys podem tornar...
Duren els horts que dormen a l’hivern i que revifen sempre a la primavera, generosos de colors i d’olors.
Dura l’aigua quieta i glaçada, dura l’aigua que salta i esquitxa, dura l’aigua amagada , les sirenes que hi neden, les mans de descoberta dels saurins.
Duren les amigues i els amics. Aquelles que a vegades no parlen però hi són. Aquells que sempre tornen quan hi han de ser.
Dura la lluita sempre precària, les riuades al carrer i les petites desobediències que ens fan grans.
Duren les paraules que no enganyen, aquelles dels qui no s’omplen les butxaques sinó els cors.
Dura Setembre, una tardor d’aurora que fa un any. Duren les qui són imprescindibles, les qui escriuen a peu de carrer i neden riu amunt contra les mentides televisades, magnificades, aclaparadores.
Però no ens ho podem deixar prendre. Cal regar el jardí i omplir el rebost; proveir de llenya els dies freds; fangar els horts; dir que ens estimem: tornar-ho a dir.
Tornar al carrer i no oblidar.
Tornar a desitjar la pluja.
Tornar a voler Setembre. Tornar-ho a dir. Omplim-los el  rebost, que les paraules no els faltin, ni la tinta, ni el paper, ni les ganes, ni la nostra amistat. Són nostres, i ens han de durar per sempre.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

És quan som




En aquests temps convulsos, no ens podem oblidar de respirar.

No oblidem l’herba sota els peus, les arrels dels arbres que no marxaran enlloc, les nostres arrels.

Respirem la tardor, malgrat tot, les fulles que cauen enmig de tanta lluita, feta i per fer encara: els colors de cada albada que neix només per als nostres ulls, la llum d’una estrella pretèrita que tampoc no marxarà enlloc.

Mirem-nos als ulls: érem només vianants distrets, ara som lluitadores còmplices.

No desertarem dels carrers: mans amb mans, cors amb cors. Empaperant parets. Inventant camins. Reclamant llibertats i deutes molt antics. Reclamant llibertats i greuges molt recents.

Ferides. Astorades. Incrèdules. Però no immòbils.

Obrim paraigües de lluita contra les nuvolades negres. Contra totes les desraons. Paraigües virolats com flors d’octubre. Paraigües de lluita per arrecerar-nos del plor. Per vèncer la por.

I no oblidem que hem d’obrir també finestres de llum a les fàbriques més sinistres i a les presons més recòndites i obscures, on les preses no tenen ni noms. Urgentment.

Que la prudència no ens faci traïdors. Que la por ens faci valents.

No ens oblidem de sentir l’aigua subterrània que corre, siguem dones d’aigua, siguem saurins.

Sentim el cor de la lava que ens gronxa, siguem planetes.

Sentim el cor del temps que ens abraça, siguem libèl·lules d’ales irisades,  petites, efímeres, però tossudes. Siguem demà, que deia un poeta. No oblidem. No oblidem. No oblidem.

Venim de la lluita d’ahir. Avui com ahir, obrirem presons.

En aquests temps convulsos, no ens podem oblidar de dormir, d’abraçar-nos. Farem l’amor i farem la guerra. Amb les paraules. Amb el cos. S’han acabat els clavells.

És quan dormo que hi veig clar, deia un altre poeta.

És quan estimo que puc dormir.

És quan lluito que respiro.

És quan ets tu que sóc jo.

És quan som.


Traducció al portuguès de Josep Iborra (de la primera versió):

É quando somos
Nestes tempos convulsos, no podemos nos esquecer de respirar.
No esquecemos o capim sob os pés, as raízes das árvores que não irão embora a lugar nenhum, as nossas raízes.
Respiremos o outono, as folhas que tombam no meio de tanta luta, as feitas e aquelas ainda por fazer: as cores de cada amanhecer que nascem apenas para nossos olhos, a luz duma estrela pretérita que também não irá embora para lugar nenhum.
Olhemos-nos aos olhos: éramos apenas caminhantes distraídos, agora somos cúmplices lutadores. Enchendo de cartazes os muros. Inventando caminhos. Cobrando liberdades e dívidas muito antigas.
Não esquecemos que também é preciso abrirmos janelas de luz nas usinas mais sinistras e nas cadeias mais recônditas e escuras, onde as prisioneiras sequer tem nome.Não esquecermos de sentir as águas subterrâneas que correm, sejamos buscadores de água.
Sintamos o coração da lava que nos balança, sejamos planetas.
Sintamos o coração do tempo que nos abraça, sejamos libélulas de asas irisadas, efémeras e teimosas. Sejamos o amanhã, como dizia o poeta. Não esquecemos. Viemos da luta de ontem.
Nestes tempos convulso, não podemos nos esquecer de dormir.
É quando durmo que vejo claro, dizia outro poeta.
É quando amo que posso dormir.
É quando luto que respiro.
É quando você é que sou eu.
É quando somos.