Des del terrat, mirant cap a l’est...
Des
del terrat tinc una bona vista. Veig una casa de tres pisos, amb un terrat
petitó, enrajolat de color de gos com fuig. No en surt gairebé mai ningú Ens
separa un carrer estret entremig, i tot seguit una gran allargada, com un dia
sense pa, de tres blocs de pisos seguits, amb cinc pisos d’alçada, plens de
finestres a vessar, una al costat de l’altra. Aquest pilot de finestres no
m‘aporten res d’interessant, ja que no hi surt mai ningú. Com per art de màgia,
de tant en tant hi veig roba estesa que alegra les parets del bloc... però tant
com hi és, ara ja no hi és!
El
què m’agrada més és poder veure els patis del darrere dels que tenen el
privilegi de viure a la planta baixa, on hi ha més moviment...
Avui
us explicaré com és el primer pati, el que està més a prop del meu pis.
És
rectangular, no gaire gran, però ressalta el color del terra, l’han entapissat
de color verd fosc, com si fos una taula de jugar a billar. Hi tenen molt
poques coses: tres jardineres insípides, sense flors, dues cadires de braços de
plàstic, platgeres, d’aquelles que s’estiren una mica enrere, uns fils per
penjar-hi la roba i una caseta de gos que no utilitza ningú, ja que tenen un
gos petitot que sempre viu a dins amb ells.
El
gos pota-curt em fa pensar en el cafè: té l’esquena negre i la panxa del color
de l’escuma del volt de la tassa.
En
aquest pis viuen, a part del gos pota-curt, una parella bastant jove amb un
fill d’uns cinc anys. He observat que el pare, a part de seriós, és molt
meticulós quan penja la roba perquè s’eixugui, l’estira i estira moltes
vegades, perquè no l’hagi de planxar, m’imagino jo. A la mare, gairebé no la
veig mai. Si fa sol, els caps de setmana, a vegades s’estiren a les cadires de
plàstic amb el banyador per prendre el sol, que tant sols els arriba cap al
migdia, perquè tenen la paret del seu bloc al sud i els fa ombra gairebé fins a
l’hora de dinar.
El
nen no crida gaire, no fa la remor com els que conec, escolto a vegades com el
renyen, perquè no deu fer el que ells volen. Pobrissó, s’ha de distreure amb el
gos, ja que ningú no juga amb ell. Aquesta família em fa pensar en una truita sense sal...
Autora: Rosa Fontseca
Autora: Rosa Fontseca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada